Santi Borrell

Potser l'amor

L’amor és com el somni d’un nen
que entra dins del bosc i veu el mar.

L’amor és una paraula que no es diu del tot.
Potser l’amor és un nom que ningú recorda.

Potser és una paraula que es deixa en blanc.
Potser l’amor s’extreu com un mineral,
com una arrel que s’enfonsa i fa mal.

Potser l’amor és un miracle. Potser sí.
Potser ningú sap què és l’amor. Potser no.

Altres vegades és una llavor que espera la pluja.
Potser sí, potser no. Potser l’amor és la pluja.
Potser és amor i res més. Potser sí, potser no.

Potser l’amor està dins d’un arbre.
Potser el meu amor va ser la primera llum
que va il·luminar l’univers.

Potser l’amor són els meus ossos
que sempre recordaran els teus ulls.

Altres poemes de Santi Borrell

Una dona

Una dona és el resum
de tota la bellesa del món.
La bellesa de tots els paisatges
que encara no he pogut veure i potser no veuré.
La bellesa de tots els rius
i totes les muntanyes
i totes les illes del món.

Les dones han agafat la bellesa del món,
amb les seves mans i els seus ulls,
durant segles i segles.
Vés al poema sencer

Tot

tot és tan immens 
i tan ample i tan ple 
i tan fort i tan fràgil
i tan fàcil i tan real
i tant absolut i tan simple...
que res... no res....
Vés al poema sencer

Poema convencional

T'estimo però no ho puc dir que t'estimo, perquè no ens convé.
Però jo t'estimo encara que no et digui mai la paraula t'estimo.
És igual. Només és un verb del present d'indicatiu.
Tampoc passarà res si no t'ho dic (perquè tinc por).

A més, no ens podrem estimar de forma completa
perquè les persones depenen de moltes altres coses.
És més, ens hauríem de casar i tenir fills.
I jo no vull tenir un èxercit propi per estimar-te.
Però has de saber, nena, que jo t'estimo. T'ho juro.

Vés al poema sencer

Jo vull

Jo vull que em passin coses a la vida.
Jo vull que em passi a mi la vida.
Jo vull conflictes, baralles, amics, discusions,
insults, malentesos, errors, excuses, perdó,
bon dia, confessions, injustícies, sopars d'empresa.
Ah, sopars d'empresa, quanta hipocrèsia.

Jo vull que tot surti de dins, transparència social.
Jo vull escàndols, sedicions, fracassos, traïcions,
crítiques, venjances, reaccions, dubtes, eufòria,
conxorxes, ences, assetjament, por, revoltes.

Jo vull caminar pel meur carrer i veure coses.
Jo vull rialles, fantasia, poemes, dones, homes, nens.
Jo vull robatoris, segrestos, amenaces, judicis, manifestos,
decepcions, suïcidis, telèfons de l'esperança.
Ah, per què no he trucat mai al telèfon de l'esperança !!

Jo vull hospitals alegres de color taronga
i fàbriques velles com a centres culturals
i butaques en els ponts de les autopistes
per saludar a totes les persones que passen.
Ah, tots els viatges que podria fer amb la mà.

Jo vull estar a casa, tranquil, treballant
o mirant tots els programes "rosa" de la televisió
i que truquin a la porta uns comerciants d'Iberdrola
i que truquin també els testimons de Jehovà.
Ah, com m'estimo els testimons de jehova.

Jo vull debats públics, deliri absolut, expressions.
Jo vull psicòlegs pels carrers, terapeutes,
animadores socials, monuments a la bellesa.
Jo vull els carrers i les places plenes d'amor i sexe.
Ah, si les ciutats es poguessin omplir d'amor i sexe, quina tranquil·litat.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Santi Borrell

Més articles