Daniel Ruiz-Trillo

Noia de vidre

Contra la violència de gèneres
Noia de vidre, et dono permís
per aturar el tic-tac del rellotge,
per buscar l'amor lliure
i per llençar els miralls trencats
i la ferralla del mercat.

Sé que estàs tipa de tant dolor,
per això et dono permís
per trencar l'anarquia
dels codis genètics
i els punyals del silenci.

Et dono permís
per mirar per la finestra
i respirar una alenada d'aire nou,
i diferent, rere les flors.

Et dono permís per llevar l'àncora
i navegar pels mars
de l'esperança.

Donem-nos permís
per emborratxar-nos
amb una copa de llàgrima
de cava,
amb passes fortes i segures.

Escopim sobre
els escurçons maleïts
i s'obrirà la porta,
i la tendresa tornarà.

Altres poemes de Daniel Ruiz-Trillo

Cada instant

No m'he perdut mai
pels passadissos d'aquest tètric hospital,
ni intentant desxifrar la pantalla
que parla del cor de la teva mare.

No m'he perdut mai a les grades del Camp Nou,
ni Rambla avall una càlida tarda de Sant Jordi,
ni tan sols entre les paradetes de llibres.

No m'he perdut mai al laberint d'Horta,
ni a la fageda d'en Jordà,
ni a les muntanyes del Canigó.

No m'he perdut mai
a les ones de la mar
en una cala de Mallorca,
ni a les carreteretes del Delta de l'Ebre,
ni pujant a peu a Montserrat.

Només m'he perdut 
en els teus ulls,
cada dia i cada instant.
Vés al poema sencer

Ets la calidesa

Ets la calidesa que em cal,
l'abril de la tardor
i la llum de la nit.
Ets la fruita de tot l'any,
braç acollidor
i fugida del parany.

Així m'agrda tot. I més.
Vés al poema sencer

La llum dels teus ulls

La llum dels teus ulls
em recorda els dibuixos de manga
de la façana d'una antiga discoteca
del Vallès,
on mil adolescents feien cua
per aixoplugar-se d'aquesta
pluja que cau lenta
però persistent.
Mentre escolto la trompeta 
del gran Amstrong,
recito vint-i-dos versos,
un per cada parpella dels teus ulls.
Vés al poema sencer

Al pare

Et vull dir, des d'aquí, en aquesta terra estimada
que siguis in siguis sempre ets amb mi,
ets el meu pare, i cada vegada
que jo et miro tu em marques el camí.

Tu sempre ets clar com una matinada,
i no m'agrada gens veure't patir,
ets exemple del que ets la culerada,
també com jo, hi poses els cinc sentits.

A cada pas, la vida fes novella,
no et vull sentir laments ni cantarelles,
amb força i cor saltaràs els esculls.

Ítaca és la desitjada illa,
per qui totes les nostres veus brillen,
s'eixampla el cor i ens somriuen els ulls.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Daniel Ruiz-Trillo

Més articles