Montse Cercós

Camino

Camino pels carrers solitaris de la memòria,
intentant atrapar petjades esborrades.
El cafè de la nostàlgia convida els silencis
a dialogar amb les mirades.
Tan sols els records acompanyen
tertúlies en el cor atrapades.
Darrera els vidres la vida passa,
la tarda es torna grisa,
com la tristesa que m’embriaga.
Tanco els ulls i torno a caminar pels carrers de l’ànima.
Intento atrapar aquell aire
que em donava vida i ara em té oblidada.
La foscor de la nit engoleix les ombres
Pintant paisatges de foscúria.
Més no tinc por,
la claror de la lluna és l’única que m’acompanya

Altres poemes de Montse Cercós

Amb tu

Amb tu la nit es desperta,
de sobte la disbauxa cobra vida.
Les hores de letargia s’han acabat.
Onomatopeia de deessa egípcia
capaç de veure en l’obscuritat.
El teu caminar silenciós i elegant 
s’enfila amb delicadesa i gran agilitat.
Independent i tafanera, 
capaç d’ignorar i també reclamar
posant el cap davant del llibre,
o passejant per sobre el teclat.
Tot t’atrau la curiositat.
De sobte, et transformes
emets sorolls estranys 
en veure un ocell volar.
A voltes la teva hipnòtica mirada 
resta atrapada en el més enllà,
mentre jo em pregunto 
què estaràs pensant?
Vés al poema sencer

Quan tot penja d'un fil

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.
Vés al poema sencer
Més poemes