David Madueño

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada
com el riu-abocador de la indústria que
l'envolta. La possibilitat de l'impossible
és el que acabes malmetent, en una
paradoxa grotesca. Dur els millors
vestits implica patir-los?

Ser injust amb el dolor aliè encara que
hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu
o tens motius materials. (Tens
materials que podrien esdevenir
motius.) La bellesa és a tocar, però li
negues qualsevol valor. "El que tinc d'or
et sembla una llauna".

Tenir l'ànima intoxicada per tant
d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire
pur, una altra paradoxa. Com si
necessitessis hidrocarburs en somnis
per obstruir el judici que sempre et
recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat. 

Altres poemes de David Madueño

Trinitat

Molt callava el pare,
mossegant-se la llengua
o perdent-se en la forest
de dubtes i pensaments.

Molt callava el fill,
per no brandar navalles
que esguerressin l'aire
enterbolit de la família.

Molt callava l'esperit 
cavil·lós de la mare,
que entonava la tempesta
amb la fe d'un armistici.
Vés al poema sencer

Els angles dels dies

La vida calcada com una fotocòpia
se'ns espesseix -mai no ens ha agradat
la gelatina. Els angles dels dies,
refractats pel glaç de l'avorriment,
semblen més aguts. Però la gran tragèdia
és que no coneixem cap ferreteria
on comprar paper de vidre.
Vés al poema sencer

Piscines florides

Pot semblar banal


pel que té de lloc comú,


però recorda la infantesa


com un enfilall


de primaveres sense hiverns.


I en canvi, d’adult els dies


repeteixen la sonsònia


d’una tardor eterna,


tristament bella,


i les piscines,


ara florides,


on de petit es banyava


ja ningú s’encarrega

de mantenir-les netes.

Vés al poema sencer

Amfiteatre

Els alumnes se sorprenen en saber

que els actors de la Grècia clàssica

usaven màscares per ajustar-se

el caràcter dels seus personatges.

Però sobretot per magnificar

el volum de les veus que declamen

el text, un eco remot i robust.



El docent se sorprèn quan hi pensa,

adonant-se que també ell duu màscara,

convertint-se en figura de marbre

que enarbora una veu impostada,

de vegades fins distorsionada:

com l’actor, cal que es guanyi l’audiència

al·ludint al vestit d’un fantasma.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de David Madueño

Més articles