Mercè Amat

Enutjós oblit

Hi ha un temps allargassat de desmesura
que, cel enllà, l'ànsia s'endú: la vol callada.
Un temps furtiu i sigil·lós que escapça
el que té de genuïna tota creació.
Viperina llosa que arracona a l'abandó
el rés, el crit, el clam, les lletanies,
com a noses que ja no tenen nom.

El temps té la nit més indolent que tot ho engola
quan amb complaença mutila
l'afany lloable de tants homes i dones
que, a les palpentes, proclamen la conquesta del sentit. 

Altres poemes de Mercè Amat

Una esperança encarnada

Una Esperança Encarnada
en Maria, amb fermesa em sosté 
i, avui, de nou em sacseja, 
com ho fa cada dia que visc i que passa.
Que silent, la seva carícia 
quan m'acarona la cara, el pit i les mans, 
quan encara amb força m'arrela
a la vida, enmig dels gemecs i el retret.
Quin nen més petit t'ha nascut, Maria!
Quina nuesa tan clara, tan nítida, 
dins la nit d'uns draps estripats!
Potser, hi haguessis volgut purpurina
i llums, música, dansa, or i vellut.
Però, sense soroll, discret,
el Misteri de Déu -i del món-,
la teva carn, els teus ossos, ha omplert.
Tot el teu terra. El fang, sencer.
I, ara, ja sents i escoltes fidel
i, per sempre, respires i lloes 
el desig més sagrat i més íntim de Déu.
Et miro, Maria, i en tu, veig Jesús.
I en tu, tots nosaltres, 
cridats a infantar sense por la Bondat,
sota el cel d'una Estrella que ens guia 
i alça pregonament la veu i crida
massa vergonyes d'injusta desídia.
Una esperança encarnada
és aquest Infant, jove Maria.
Quin Déu és aquest que, sent tan petit, 
fa, del que és efímer, l'eterna veritat?
Vés al poema sencer

Junts

He mirat el dia encara més endins,

mentre endreçava el soroll del pensament;

i la vida, davant meu, tota sencera,

de nou el cor em fa estremir.

 

Hem caminat plegats, tu i jo,

duent sempre el pas cap endavant,

fent  d’ell una força ferma i convincent.

Hem caminat, enmig dels altres

i, com tots ells, ho hem fet alçant

el cap i amb molt d’esforç.

 

És per l’espai immens del món,

on junts incrustem rastres i petjades,

que han nascut en aquell temps propi,

únic, de les nostres ànimes germanes.

Vés al poema sencer

S'ha obert la porta

S'ha obert la porta de la casa
i un cop de vent ha remogut la pols
de les cortines. S'hi ha fet sentir
sense secrets pels vells racons.
I, tal vegada a dins, l'hem conegut
com l'hoste nouvingut i més amable,
entretingut a fer dibuix, als nostres llavis,
d'un bell somriure.

Vindrà la nit en unes hores i, amb ella,
la por, el plor, també la son
-incert el pas que fem a poc a poc
per aquest món, agermanats amb solituds-.

Però, de nou, aquest vespre vora el foc,
s'aplegarà una família més
que es mirarà amb nuesa als ulls.
Un nen i un vell, joves i dones, tots ells,
simples homes que perseveren junts
i tan a prop d'aquella única llum
que omple el rebost del cor més dur.
Vés al poema sencer
Més poemes