Rosa Maria Arrazola

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Altres poemes de Rosa Maria Arrazola

Tinc el volum

Tinc el volum de la Sexton
damunt de la Singer de la mare
i el fil és la paraula.
Cuso la meva tarda a les seves mans felices
i totes les vores són de versos.

La roba té aquell ritme de l'amor
i tots els retalls són d'un temps dòcil.

"Lo que quiero decir, Linda,
es que las mujeres nacen dos veces".

Segurament, ara que em perdo,
brodo lletres a tots els teus records. 
Les nostres bastes.

I es fan dos quarts de deu i és l'any 69, mare.

Ja ploro.

Vés al poema sencer

Quan la cendra

Que la cendra era del foc
i que l’aigua era del cos,
que si la cendra era el cos,
l’aigua era amiga del foc.

Que de foc vam dir-nos món
i de cos vam plorar enyors.

Que vam perdre foc i cos
i com escrivim el nom?

Vés al poema sencer

La barca

I

Se’t recolza la nit llargament a l’ esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de duna obscura que t’ embolica.

 

Tens carbó als ulls i l’ escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

 

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura, i s’hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

 


II

Hi ha la gola esquerdada

i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’ aràbiga deriva,

 Punjab que et punxa la ferida,

la terra pura que no comprèn

el món on sures; i vius sotmesa

on tu t’ atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 

III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,

des del pupitre voles molt amunt,

somies una barca per remar-hi

i no vols tornar a casa aquesta tarda

per viure presonera en una estança.

 
El teu batec d’ adolescent

tremola per la llum d’ una veu blanca

que és de neu i de sol

i no pot abraçar-te a la cantonada.

 
 

IV

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.


Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.


Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.


Lliure és haver estat valenta?

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.


 

V
 
Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,

lluitaré per les dones que no tenen vot

i seré una veu més del que deia el teu cor,

duré el teu nom per sempre en el record

i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,

on atraquen les barques al port.
 
Vés al poema sencer

Alegria

Vull imaginar-me en un camí evident
percebent cada parpelleig
lluny del poema trist en una tarda suau
plena de termes molls,
escampant llum en un cercle quadrat.

Vull imaginar-me en altres terres
sense guerres
omplint-me de l'aire
que tu hagis expirat.

Vull imaginar-me davant 
de les boques sinceres
que senten l'alegre soledat
i vull creure en una força alta, misteriosa,
que ens col·loqui davant d'un paradís.

Vull rodar i vull resoldre,
moldre l'aire, escórrer sol,
cremar vides, cendrejar-me,
ressuscitar fent l'amor.

Vull imaginar-me que imagines
la mateixa resurrecció que jo.

Vés al poema sencer
Més poemes