Quim Ponsa

Netflix

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims irresolubles prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel•licula....

Altres poemes de Quim Ponsa

Aquest matí tossut

Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos 
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.
Vés al poema sencer

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.
Vés al poema sencer

L'onada

M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera 
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpid i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.
Vés al poema sencer

El filat

Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada 
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i feines a mig fer,
un país, una il•lusió, una república...
Ho deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat 
de tots els ultratges.
Vés al poema sencer
Més poemes