Jordi Roig

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.

Altres poemes de Jordi Roig

Misèria

Calo foc a la misèria
mort endins.
El vent despentina les cendres, 
però les abelles no desapareixen.

Convida'm a la lluna,
enganxa'm els llavis
com un imant a la nevera,
deixa'm tres minuts més
perquè em pugui pintar
el cor de blanc.

Sovint m'entrebanco
amb els meus somnis
i repeteixo les boires.

L'aire es calca de vergonya
al meu voltant
i ressegueix les cantonades
de totes les estacions buides.

Tot per no haver-te tingut a temps.
Vés al poema sencer

Gairebé mai

Gairebé mai em despentino,
però sempre perdo el ritme.
Hi deu haver un forat a la cançó
o uns cabells negres al voltant.
Vés al poema sencer

Ofec

(poema premiat als Premis Poemestiu La Vinyeta 2015)

Prega en silenci, el raïm,

no s’acostuma al fred de l’infern,

i es pinta el nas vermell

i les galtes amb cicatrius de pluja.

Es baralla per l’honor de la vinya

amb les extremitats rendides

i l’ombra fent ombra a la llum.


Es torna blanc.

Es torna negre.

Es torna un glop de vida.

Han empatat els colors.


Aboco els llavis

com ganivets àvids de sang

i rosego la terra

amb la sola de l’ànima descalça,

m’empasso pedres i entrebancs

a la salut dels profetes;

despullat esperant la tramuntana.


Tinc un amic.

Tinc una amiga.

I tinc un got de vi sobre els llençols.

Han empatat els sentits.


Que alci la copa

qui estigui lliure de pecat.
Vés al poema sencer

Bufa abraçades


Aquell diumenge duies
una bossa de plàstic blanca.
Recordo que era el teu migdia
i era tardor als meus peus.
 
La vorera es va omplir de núvols
que assenyalaves amb els dits.
Dos globus distrets s’enfilaren
i amb ells se’m va escapar un somriure.
 
Quina enveja les fulles verdes,
eviten la mirada i callen.
S’estimen l’aire de la bossa,
no busquen compassió ni ploren.
 
La teva bossa es balanceja
a ritme dels teus somnis.
No és una bossa de les noves,
l’arruga el buf de la innocència.
 
No em miris malament
si tanco els punys quan es fa fosc.
Tinc la mateixa por que tu,
sóc especial com tu.
 
Gairebé tots voldríem
tenir una bossa blanca al cor
com la que s’aferra als teus dits,
com la que juga a ser com ets.
 
Com s’assembla el consol
a l’amor d’una bossa d’aire.
Blanca per fora, inflada de silencis
per bufar sempre una abraçada.
 
 

 
 
Vés al poema sencer
Més poemes