Josep Carner

Renouera

Al volt de la primavera
que coses no fan brogit!
El vent per les fulles noves,
la nova esperança al pit.
Jo sé una gentil minyona
que mai no té el cor marrit:
li diuen la renouera
pel cant i per l'esclafit.
- Minyona - li diu son pare -,
qui riu no té el seny complit.
- Minyona - li diu sa mare -,
no cap noi va tan ardit.
- Minyona - fa el veïnatge -,
tenim el cap consentit. -
La noia va a la finestra
i es posa damunt l'ampit;
amaga la seva cara
en un claveller florit.
Llavores fa una veueta
igual que un ocell ferit:
- Vingués el que jo voldria,
de dies o bé de nit;
com una ombra el seguiria;
mon pas no fóra sentit.

 

Altres poemes de Josep Carner

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, 
té una blancor molt gerda en tot el cos diví, 
i corre, embriagada de tanta jovenesa, 
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades 
per fills i feines, o perquè no n’han tingut, 
i amb cara tediosa caminen desmarxades 
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, 
nosaltres rondinem, esgarriant les passes, 
i flagel·lem el dia amb folles amenaces, 
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, 
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, 
i si l’amorosim al caliu de la llar 
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. 

Vés al poema sencer

A una donzella

No saps encara quin demà t'espera
i tombes a l'ahir, ja desaprès,
tes espatlles de neu, sense altre pes
que l'ombra de la teva cabellera.

 

Com, aturat d'un llac a la ribera,
el vent no el vol per cap afany malmès,
tampoc no vull que, massa d'hora oprès,
ton cos llangueixi en la gerdor primera.

 

Així la sorda conspiració
d'amor i mort no es vulgui abatre encara
sobre el teu dia ardent i trescador;

 

i que, en topant la senectut avara,
en el record jo pugui veure encara
tos ulls, encís d'un món sense dolor.
Vés al poema sencer
Més poemes