Altres poemes de Carme Pagès

Rogativa

No vull que torni Nadal,
si la lluna cançonera
no encén tots els portals...

Que el cel hi faci conxorxa
de manera excepcional:
que enlluerni infants de guerra
per anunciar-los la Pau;
que es conjurin tots els astres
per entendrir cors banals;
que broti herba ben verda
entre la pols dels combats
i que, en alçar la mirada,
només per una vegada,
albirem cels estrellats.


 
Vés al poema sencer

Somnis d'hivern

Diria que sents la fredor de la neu,
asseguda a la butaca del teatre
on escoltes, enarborada l’ànima,
els compassos graciosos, però tristos,
de la segona simfonia de Somnis
 d’hivern. Del tempo, en adagio cantabile,
sembla emanar la lleugeresa del món
somniador de Mendelssohn. Amb tot,
el to, no tan jocós en Txaikovski, et trasllada
a fredes i nevades nits hivernals en què
l’escalfor de la llar et fa sentir, màgica,
la inclemència externa.
Cadències mediadores entre la realitat
i el misteri et fan dubtar si la música  et
porta al somni o a la lamentació. Són
els acords musicals  entre ànima i cos
que et fan reviure l’harmonia abrusadora
 d’aquella nit d’hivern en què la teva llar
 gairebé assolí la perfecció dins l’ordre
commovedor del cosmos.
 
 
Vés al poema sencer

Infants sirians

Esguards plens a vessar d’infinita tristesa,
allunyats del confort i l’escalf de la llar.
Per joguina una rail de tren on picar
l’aspre pedra que reprodueix la tonada
desmesuradament freda de la seva ànima.

Sols el bes i l’escalf amanyac d’una mare
podrà encendre una menuda guspira als ulls
escodrinyants de l’infant, per encomanar-li 
negres deliris tintats de verd esperança; 
profeta de quimèric futur, s’ha tornat
per l’infant.

Vés al poema sencer

Plou a la Toscana

Imbuir-nos dels colors de la terra,

en aquesta tardor plujosa

que amara els grocs, els verds

i els roig–aram de les vinyes,

és goig ple per als sentits

que evoquen, amb nostàlgia,

la història vetusta que ens recorden

els marbres, les torres i el pedram

de pobles medievals.

Ens xopem d’aquesta pluja acolorida

i l’ànima s’apaivaga i s’eixampla

en l’ordre de pau que el paisatge

ens inspira.

Tot fa olor intens de pervivència;

no sembla finir, ni tornar a començar.

L’octubre a la Toscana restarà imprès

en cors procliuament extasiats.
Vés al poema sencer
Més poemes