Daniel Ruiz-Trillo

Al pare

Et vull dir, des d'aquí, en aquesta terra estimada
que siguis in siguis sempre ets amb mi,
ets el meu pare, i cada vegada
que jo et miro tu em marques el camí.

Tu sempre ets clar com una matinada,
i no m'agrada gens veure't patir,
ets exemple del que ets la culerada,
també com jo, hi poses els cinc sentits.

A cada pas, la vida fes novella,
no et vull sentir laments ni cantarelles,
amb força i cor saltaràs els esculls.

Ítaca és la desitjada illa,
per qui totes les nostres veus brillen,
s'eixampla el cor i ens somriuen els ulls.

Altres poemes de Daniel Ruiz-Trillo

La tieta

La vida és una bala de palla
i un piano al balcó,
és quan somrius cada tarda
i me'n regales un esbòs.

La vida és una bala de palla,
i la balles com una cançó,
apresa al piano amb paciència,
o un gelat i un sandvitx al balcó.

La vida és una bala de palla,
és que m'abracis a totes les fotos,
és lluitar contra un mur que calla,
o passejar en bici o en moto.

La vida és una bala de palla,
si us plau, salta-la,
una i una altra vegada.
Vés al poema sencer

Noia de vidre

Contra la violència de gèneres
Noia de vidre, et dono permís
per aturar el tic-tac del rellotge,
per buscar l'amor lliure
i per llençar els miralls trencats
i la ferralla del mercat.

Sé que estàs tipa de tant dolor,
per això et dono permís
per trencar l'anarquia
dels codis genètics
i els punyals del silenci.

Et dono permís
per mirar per la finestra
i respirar una alenada d'aire nou,
i diferent, rere les flors.

Et dono permís per llevar l'àncora
i navegar pels mars
de l'esperança.

Donem-nos permís
per emborratxar-nos
amb una copa de llàgrima
de cava,
amb passes fortes i segures.

Escopim sobre
els escurçons maleïts
i s'obrirà la porta,
i la tendresa tornarà.
Vés al poema sencer

La gràcia del teu gest

No et comunicaves, però la gràcia
del teu gest fred i dolç
ho deia tot, sense paraules i amb mil
silencis de neu.

La xocolata calenta que tu preparaves
era una rutina invariable
que t'atreia cap a tu mateixa,
en un viatge infinit de melodies interiors
que t'allunyaven de la gent.

El teu univers, més enllà de l'aigua
que queia i de la tarda que passava,
era un cel tan melancòlic i roig
com els préssecs del mercat
del Carrer Major.

Aquells freds grisos d'hivern
et feien perdre l'interès
per la realitat i t'aferraves
a la cortina, groga i bruta,
mentre el teu esguard romania perdut
en el bastó de l'avi del carreró,
amb aquell gest tan fràgil
com els teus ulls, impassibles
i impossibles.




 
Vés al poema sencer

Aura meva

(A Un Tal Pere)

Si véns, Aura meva,

si véns i tu vols,

amb cara de festa

i amb nas de cigró.

 

Si véns blanca i tendra

et diré un secret,

que tu ets la més bella

que naltros hem fet.

 

Si vius a ca nostra

sabràs que un infant

és dolç com les postres

que es fan i es desfan.

 

Et miro la cara

i la mel dels ulls,

que tu m'has fet pare

i me'n sento curull. 
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Daniel Ruiz-Trillo

Més articles