Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto
des d'un racó de l'escenari la música
trista d'un solo de trompeta. Després
a poc a poc el vol vacil·lant de la mà
al voltant d'un thèremin va dibuixant
la calidesa del cos de la noia que vas
estimar una freda nit d'hivern mentre
et trobes el significat de les paraules
que vas escriure: has passat de perdre
el que estimaves a perdre't tu mateix.

 

Altres poemes de Raimon Gil Sora

Salms

Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l’est a l’oest,
i deixar que les paraules s’omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l’espera i omplir l’absència
d’un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis: un piano,
un baix, la percussió... tota la nostra distància.
Vés al poema sencer

Mark Spitz

Tres cops a la setmana creuo el carrer
dels enamorats per anar a la piscina
municipal. Em trec la roba, la guardo
a la taquilla, faig estiraments, sospiro.  
La piscina està sempre plena de nens
que no es cansen mai de ser-ho, però
la meva infància queda cada cop més            
lluny i jo nedo i tan sols procuro no
oblidar mai el número, com un amor
o una promesa antiga, perquè la vida
ha estat sempre aquest continu nedar
d’un costat a l’altre per arribar enlloc.
Vés al poema sencer

Fet i amagar

No recordo la teva veu, només recordo
la teva por com la corda del violoncel
que es trenca a mig concert i ens deixa
la seva absència. La teva vida ha estat
aquest fred hostil d’hospici, la misèria
de la postguerra i l’absència de l’àvia,
haver-se fet vell sense ningú al costat,
en silenci, amb la felicitat color de por
del bàndol dels vençuts. Com una vella
fotografia en blanc i negre que recorda
el teu gest però ha oblidat les paraules
la teva veu i la meva sempre han jugat
a fet i amagar. He heretat de tu el color
melancòlic i plujós d’una mala història.
Vés al poema sencer

Rabo de nube

No ho he oblidat mai, aquell capvespre

prop de la platja, les notes d’un acordió

enredant-se als teus cabells i la lentitud

del mar amb una lleu remor de bateria

de jazz. Era el nostre primer aniversari

i el nostre amor encara no sabia què era

haver de suportar tot el pes de les coses

i els fets, l’èpica de viure un temps fet   

de renúncies i mancances, no he oblidat

mai ni el teu somriure tímid, ni aquella

melodia bellíssima, ni la por dels teus

ulls. Si m’hagués estat concedit un sol

desig hauria demanat una cua de núvol

per escombrar totes les teves tristeses.

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Raimon Gil Sora

Més articles