Marina Antúnez

Volta i volta

Giravolt sense revolt
a voltes miro el sol
a l’ombra d’un llençol
que penja, de la bugada.
 
Donant voltes al sentit
d’aquest crit, sord, ferit,
avui tot segueix igual,
rodamón sense portes.
 
La ironia del destí t’ha fet,
desesperat amic,
d’Amat-Piniella clau de volta,
i ara la vida sembla torta.
 
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Per molts anys

Ja són deu, vint, trenta, quaranta i tantes mans
que compten deu, vint, trenta, quaranta i tantes primaveres
a les deu, vint, trenta, quaranta i tantes copes de vi blanc
brindades deu, vint, trenta, quaranta i tantes vegades.
 
Desfent cabdells de cabells cada cop més blancs
plens de vells records bells a la memòria estesa
la mirada d’ulls atents, endavant i d’esquena
sempre vigilants el pas del temps.
 
El present, el vull etern, company i filla meva,
vosaltres sou el tresor més valent
que ha crescut a la pomera,
vull trepitjar junts el sol naixent
i el capvespre de ponent,
 
quedi el que queda.
 
 
Vés al poema sencer

Nua

Somnàmbula deambula sola
sona Bach al pis de la veïna
baixa l’aigua, canonada percutida,
el terra xop de llàgrimes que sordes cauen,
galta avall.
 
Sense llum s’arrossega d’esma
silent, perdent la dignitat que queda
si es queda, dreta o torta,
si es mou cau altra volta al solc que ha fet,
cegament.
 
No es mou, quieta, ben quieta
que si es gira es veu morta
en el marc d’un present sense porta
i amb el passat enganxat a la pell
descaradament nua, i absent.
 
Vés al poema sencer

Ferida

Com la nau que s’esqueixa
quan els anys fan solcs al fang
i obre ferida del seu ventre,
a cor obert, de bat a bat.
l’estella ha quedat, com el llamp,
al mar clavada
i resta silent, flotant,
sense coordenada.
 
El temps dansant, dins l’aigua calmada,
no coneix els dies ni els anys,
avui els peus fan pessigolles
a les pedretes dansant,
i una estella treu el cap, d’entre l’arena,
no l’he vist quan he passat
s’ha clavat entre les ungles
I no porto esparadrap.
 
Vés al poema sencer

Seré arbre un xic més

Fins que m’arrenquin les arrels
seré soca, sava, fel,
xoparé fulles tendres de mandra
per fer-ne papirs de versos nous
i lleugers com el vent.
 
Vindrà un dia, dos i tres més,
un mes, cinc, dotze, i molts més
i seré arbre un xic més
aixoplugat sota núvols i estrelles
fins que m’arrenquin les arrels.
 
Vés al poema sencer
Més poemes