Vicent Andrés Estellés

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Altres poemes de Vicent Andrés Estellés

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vés al poema sencer

Els amants

    No hi havia a València dos amants com nosaltres.

    Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
    Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
    Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
    De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
    i rodolem per terra entre abraços i besos.
    No comprenem l'amor com un costum amable,
    com un costum pacífic de compliment i teles
    (i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
    Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
    i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
    Jo desitjava, a voltes, un amor educat
    i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
    ara un muscle i després el peço d'una orella.
    El nostre amor es un amor brusc i salvatge
    i tenim l'enyorança amarga de la terra,
    d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
    Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
    Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
    Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
    Després, tombats en terra de qualsevol manera,
    comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
    que no estem en l'edat, i tot això i allò.

    No hi havia a València dos amants com nosaltres,
    car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
Vés al poema sencer
Més poemes