Carles Morell

La tarda cau

            (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

La tarda cau, malalta,
entre l’escala llisa de l’esquena
i l’ombra esgarrapada dels seus dits
–mig partits de rutina.
 
(Aquí hi ha aquell gran buit
que ens regala el sentit.)
 
I no diran un prou
prou convincent fins que s’esmenin.
 
(Aquí ja no hi ha res,
només la forma despullada.)
 
Vora algun feix de sol
hi ha dos cossos oblics
celebrant la derrota
de la casa comuna.
 
Com dir la parsimònia,
la fi d’això que n’han dit nit
i que és només un relat?
 

Altres poemes de Carles Morell

Pro saps

     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Pro saps que pot passar:
sovint, les passes t’accentuen la mania.
 
Per ‘xò et cal aquest temps
del pensament.
Per dir-te a poc a poc.
Per triar la mania.
 
(A la terrassa un home només fa el seu ofici.
El fa amb una vigència que intimida.)
 
I tot això ja és tan allò
–vull dir ben lluny o ben enllà–
com un istiu ben natural,
sense consciència;
com un matí sense relat
o bé un passeig
que va algun lloc concret.
 
Tenim sempre present
la línia de les coses,
una manera diferent
de dir «la llum, sempre ideològica»,
i no només el fons,
allà on hi ha el text?
 
Mira’t el text, el fons,
el marc, la llum que ja s’escanya:
és el mateix allò que veus primer
i allò que et quedaries
si haguessis de triar
tenint molt temps per fer-ho?
 
(La vocació, l’amor, l’ofici,
ja són això. No hi ha res més.)
 
La línia de les coses
mai no en constitueix el límit.
 
Vés al poema sencer

M'adormo en la claror

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

M’adormo en la claror
del fil tensíssim, lluminós,
que et penja al nord del front.
Les idees se’n van com la ràbia a l’istiu.
Es va fent més espès el son dels llibres.
 
(Els dits de Petrucciani són més ràpids
que la pel·lícula del néixer
en plena mort de l’altre.)
 
M’escombres els cabells com has fet sempre
i m’entretinc en la fredor calenta
dels teus ulls clars, del teu dir tan nocturn.
 
I ara obro els meus i és com si hi fossis
–tèbia, sincera, esvelta i sense temps,
amb el somriure dibuixat
       a l’ombra d’una pausa.
 
Tu, la que encara no conec. Pro m’hi barallo.
 
 
Vés al poema sencer

Que la ciutat ets tu

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Que la ciutat ets tu ja ho enteníem.
Pro falta veure què n’has ignorat.
En quins carrers t’has vist? Dels que has odiat,
quins has escrit?
                          Fer disbarats amb seny,
diu Mann que diu Terenci.
 
I ara equilibra els sons que cauen llisos
damunt la plàcida tendresa del teu ventre:
què hi ha, de nou; què hi ha, que no sabies?
Què és el que creus que mou la fantasia laica
d’aquesta objectivitat polifònica?
 
«Un acord com aquest
no té pròpiament mode [...]. Tot és relació,
i en la relació forma un cercle.»
 
Passeja’t pels carrers. Escolta els sons
que es juxtaposen, la duresa de la tarda.
 
Ara ja ho saps, tot queda molt més clar:
pots dir-ne relació o ambigüitat.
 
Vés al poema sencer

Quan et veus obligat

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta '17)

Amb Joan Vinyoli

Quan et veus obligat
al fred imprescindible
no calen més raons
                               que les de l’arbre:
aquell despullament tan cert
sempre ens abriga
quan el mirem de cara.
                                     No ens valen paradoxes:
no és cap joc de paraules, l’estimar. Només
tenim un as i quatre cartes febles,
i el gran buit de les boques quan hi som
pro no ho sabem.
 
Massa dificultats
per pensar que les mans
acollirien de bon grat les mans de l’altre.
Potser creiem que l’altre les amaga
per totes les vegades que nosaltres
les hem escatimat.
 
Posem-nos a l’empara d’unes mans.
Anem cap a l’estómac del vertigen.
Un cop hi haguem entrat
                                        se’ns farà clar,
tot d’una, el to: vivim sempre exposats
al fred imprescindible.
Mirem. Sentim. No rebutgem
aquesta brasa intacta de la por que ens brota.
 
Vés al poema sencer
Més poemes