Cèlia Sànchez-Mústic

Dedicatòria

A tu,
la llengua que va dreçar
els meus primers dubtes:
zetes joganeres al tall de la dent,
jotes rústegues i fermes gola endins,
grava de vocals aferrissades,
rodones com un amor de mare.
I el tritlleig dels teus verbs
esculpint el silenci.

 

A tu,
malgrat que no et convidi
a entrar en els meus poemes.

Altres poemes de Cèlia Sànchez-Mústic

El forat

No has vist el món per un forat, em deien,
i jo pensava en l'orifici de tapa esvorellada,
enribetat amb fusta, dels estius.
N'emergia una olor ni pútida ni asèptica,
de poble ras, d'il.lusions pecaminoses,
de fe compacte, ben païda.
Sota el forat de la comuna
- telescopi d'un cel bocaterrós -
hi havia vist el món: gallines
i més gallines percaçant engrunes.
Vés al poema sencer

Viatges

He conegut persones desertes,
portuàries, volcàniques,
il.luminades per idees boreals,
migpartides per temors
com rius gebrats,
alçades sota el nivell
dels somnis
o abatudes com muntanyes
orfes de peus a les clivelles.
N'he admirat contradiccions:
esperits parabòlics emergint
de les barraques.
També he recorregut els hemisferis
d'algunes ments en guerra,
i a despit d'aquest perill
sé que mai no em cansaré
de viatjar per les persones,
dels hostals de tendresa
on em deixen pernoctar,
dels seus fruits, ponts, ruïnes,
selves, tombes, valls,
i de tants gratacels
de preguntes
i museus on reposen
els silencis més fondos i antics.

 
Vés al poema sencer

Taques (I)

Avalot d'esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S'hi escuden i s'estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàires indelebles
espargides en la Terra
que taca l'univers
del cos d'un déu
que viu en el replec
d'una altra taca
d'un altre déu
de llet, de fang o de carmí.
Vés al poema sencer
Més poemes