Joan Alcover

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sens entranyes que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.