Gabriel Maria Pérez

Ahir, avui

Ahir, quan em vaig llevar,
em va semblar haver dormit amb tu,
perquè sentia la teva fragància
apoderar-se dels meus calfreds
i això suposà energia refrescant,
malgrat que amb el pas de les hores,
em vaig adonar que no ho havíem fet pas.
 
Aleshores em vaig prometre
que la nit següent no podia ser igual,
necessitava la brega amb tu,
acaronar-te sense pausa, sense defalliment,
tota la nit recargolats, abraçats a la humitat,
amb esquitxos de gemecs desdibuixats a les parets:
un retruny de plaer paradisíac i abstret.
 
 
Avui, quan m’he llevat
ha estat com una alenada d’aire nou,
perquè tenia impregnada la teva fragància
per entre els meus calfreds esmicolats 
i això ha suposat energia refrescant
que m’ha donat un dia plàcid i relaxat
per adonar-me que no puc deixar-te d’estimar.

Altres poemes de Gabriel Maria Pérez

Caminar blau

Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 
 
Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
Vés al poema sencer

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.
Vés al poema sencer

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 
Vés al poema sencer
Més poemes