Montse Pellicer

Sense pensar

sense pensar
trenques cada un dels meus miralls
i poc a poc tot és un miratge,
la sensualitat dona pas a una necessitat salvatge
l’amor seu en el racó de pensar
i l’espera destrueix cada sentiment
assecant l’ànima
fins que cau com una fulla vella per estripar-se
sense pensar
colpeges el meu cos i la meva ment
desgavellant les emocions
que retirades dins d’un bagul
esperen ser retrobades
sense pensar, sempre sense pensar

Altres poemes de Montse Pellicer

Agafo impuls

Agafo impuls per estimar

com si fos una alenada d’aire fresc

amb la sensació de que puc volar i ser lliure

-no és cert amor, que sóc espurna de llum

quan entro a casa teva?-

-sóc jo ’arribada d’una nova primavera ?-

-o sóc la porta a la gelabror d’un hivern perpetu?-

a casa meva els hiverns són massa llargs

però els estius em vesteixen de blanc i m’ensabonen de sal

escalfant les meves estances

Vés al poema sencer

Paraules d'escarlata

Pot ser que traci un cercle
entre el món i jo
per saber on sóc i tornar-me a perdre.
Potser les princeses no han existit mai
I jo tinc ànima de conte,
d' aquell conte mai contat,
esperaré que algú escrigui de mi
i de tot.
Vés al poema sencer

Res a amagar

Res a amagar,

tot a imaginar,

quan és dolça l'espera

d'un desig que t'empeny amb força

a un abisme ocult darrera un tros de tela,

espero impacient l'onada de la teva mar

reposant sobre la meva platja,

tenyint el meu vestit de purpurina d'estels,

i sentir el goig de nedar dins aquest blau

que m'engoleix,

sense adonar-me he despertat sobre la sorra nua,

encisada per la cançó que el mar xiuxiueja

recordant que asseguda als seus peus

he sentit fluir la vida i el temps s’ha aturat.
Vés al poema sencer

Foc i drap

M'he disfressat per jugar

he somiat a no ser,

entre copa i copa he desfet el llit

m'he estirat a terra i he tocat el sostre,

ara digue'm de quin color són els estels de nit?

i  m'has teixit una diadema de flors de gessamí,

per fer la seva olor eterna mentre el foc estigui encès,

m'he vestit i desvestit mil vegades,

mil,

em disfresso i em despullo, em vesteixo i em tenyeixo

i sóc jo, la que sanglota llàgrimes a voltes

quan el temps bufa l'aire gèlid i no tinc cap llençol per guarir-me,

res, no tinc

sense res perquè he gastat tots els vestits

i ara llueixo espurnes d’encenalls per atrapar el foc,

res, no tinc
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Montse Pellicer

  • Montse Pellicer

    Seducció

Més articles