Marina Antúnez

Ferida

Com la nau que s’esqueixa
quan els anys fan solcs al fang
i obre ferida del seu ventre,
a cor obert, de bat a bat.
l’estella ha quedat, com el llamp,
al mar clavada
i resta silent, flotant,
sense coordenada.
 
El temps dansant, dins l’aigua calmada,
no coneix els dies ni els anys,
avui els peus fan pessigolles
a les pedretes dansant,
i una estella treu el cap, d’entre l’arena,
no l’he vist quan he passat
s’ha clavat entre les ungles
I no porto esparadrap.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Any nou

Amb l’última llum del fanal
llenço la clau per l’embornal,
deixo la casa i em llenço al buit,
adéu, 2018.

És d’hora, massa d’hora, potser,
el sol no es lleva, romancer,
però tornar enrere no faré
car hi tinc marcades les petjades.

I ara què, me’n vaig o vinc
depèn del temps, si convé,
ja és això el no saber
sinó no decidir-se encara.

Bon any nou.
Vés al poema sencer

Olor de platja

Olor de sorra, sol i sal,
centrifuga i vola alt,
ves que vessa
el bes que besa.

El teu Aire em dona l'aire
ets el consol
i l'olor s'aferra encara
a l'entresol.

Sinuoses petjades
de dolces ditades
a la pell bruna i daurada
que fa temps que et vol.
Vés al poema sencer

Vora l'aigua

Com el mar que abraça el sol rere l’horitzó blau
el tiet s’asseu a la popa de la nau
i amb mans cansades subjecta una canya vella, 
mirant la mar, que s’allunya mentre un peix neda,
la llum groga ara ja és roja i decau,
i ell jeu tranquil, i somriu, perquè el raig de sol s’ha fet suau,
ja fa falta menys per tornar a estar amb ella,
la lluna més blanca, la més bella.



* Per al meu tiet Jordi
Vés al poema sencer

Per molts anys

Ja són deu, vint, trenta, quaranta i tantes mans
que compten deu, vint, trenta, quaranta i tantes primaveres
a les deu, vint, trenta, quaranta i tantes copes de vi blanc
brindades deu, vint, trenta, quaranta i tantes vegades.
 
Desfent cabdells de cabells cada cop més blancs
plens de vells records bells a la memòria estesa
la mirada d’ulls atents, endavant i d’esquena
sempre vigilants el pas del temps.
 
El present, el vull etern, company i filla meva,
vosaltres sou el tresor més valent
que ha crescut a la pomera,
vull trepitjar junts el sol naixent
i el capvespre de ponent,
 
quedi el que queda.
 
 
Vés al poema sencer
Més poemes