Marina Antúnez

Ferida

Com la nau que s’esqueixa
quan els anys fan solcs al fang
i obre ferida del seu ventre,
a cor obert, de bat a bat.
l’estella ha quedat, com el llamp,
al mar clavada
i resta silent, flotant,
sense coordenada.
 
El temps dansant, dins l’aigua calmada,
no coneix els dies ni els anys,
avui els peus fan pessigolles
a les pedretes dansant,
i una estella treu el cap, d’entre l’arena,
no l’he vist quan he passat
s’ha clavat entre les ungles
I no porto esparadrap.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Olor de platja

Olor de sorra, sol i sal,
centrifuga i vola alt,
ves que vessa
el bes que besa.

El teu Aire em dona l'aire
ets el consol
i l'olor s'aferra encara
a l'entresol.

Sinuoses petjades
de dolces ditades
a la pell bruna i daurada
que fa temps que et vol.
Vés al poema sencer

Vora l'aigua

Com el mar que abraça el sol rere l’horitzó blau
el tiet s’asseu a la popa de la nau
i amb mans cansades subjecta una canya vella, 
mirant la mar, que s’allunya mentre un peix neda,
la llum groga ara ja és roja i decau,
i ell jeu tranquil, i somriu, perquè el raig de sol s’ha fet suau,
ja fa falta menys per tornar a estar amb ella,
la lluna més blanca, la més bella.



* Per al meu tiet Jordi
Vés al poema sencer

Per molts anys

Ja són deu, vint, trenta, quaranta i tantes mans
que compten deu, vint, trenta, quaranta i tantes primaveres
a les deu, vint, trenta, quaranta i tantes copes de vi blanc
brindades deu, vint, trenta, quaranta i tantes vegades.
 
Desfent cabdells de cabells cada cop més blancs
plens de vells records bells a la memòria estesa
la mirada d’ulls atents, endavant i d’esquena
sempre vigilants el pas del temps.
 
El present, el vull etern, company i filla meva,
vosaltres sou el tresor més valent
que ha crescut a la pomera,
vull trepitjar junts el sol naixent
i el capvespre de ponent,
 
quedi el que queda.
 
 
Vés al poema sencer

Nua

Somnàmbula deambula sola
sona Bach al pis de la veïna
baixa l’aigua, canonada percutida,
el terra xop de llàgrimes que sordes cauen,
galta avall.
 
Sense llum s’arrossega d’esma
silent, perdent la dignitat que queda
si es queda, dreta o torta,
si es mou cau altra volta al solc que ha fet,
cegament.
 
No es mou, quieta, ben quieta
que si es gira es veu morta
en el marc d’un present sense porta
i amb el passat enganxat a la pell
descaradament nua, i absent.
 
Vés al poema sencer
Més poemes