Joan Maragall

La sardana

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella ...
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Altres poemes de Joan Maragall

L'oda infinita

Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d’una força que s’esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d’amargura, 
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la digui de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella, 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses 
—oh poeta extasiat!— 
hi ha un ressò de les cadences 
de l’ocell d’ales immenses 
que nia en l’eternitat. 

Vés al poema sencer

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Vés al poema sencer
Més poemes