Joan Alcover

La Balanguera

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Altres poemes de Joan Alcover

Cançó dels pins

De la costa brava som la cabellera, 
i sobre els abismes del mar avançant, 
som de la Roqueta la visió primera 
       que saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa va néixer, la mà creadora 
en la terra verge llençà la llavor 
de la raça nostra qui, dominadora, 
       pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta; 
de la nostra escorça degota salut, 
i sota l’espessa verdor onejanta, 
       pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora, 
alenam empeses per un ritme sol; 
si un pi destralegen, la pineda plora; 
       si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge, 
palau de columnes que s’alcen a mils; 
van, al clar de lluna, per sota el ramatge, 
       blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera, 
i, sobre els abismes del mar avançant, 
som de la nostra illa la visió primera 
       que encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris, 
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit; 
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris, 
       hi consulta l’horari de la nit.

Atreïm a la terra la boira qui passa; 
som l’aura divina de la llibertat; 
si la destral sona, com una amenaça, 
       retruny al cor d’un món esparverat. 

Vés al poema sencer

Record de Sóller

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

 


Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

 


L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol.les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi es va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una jovenesa amb els cabells a lloure
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fuit de l'arbre simbòlic a flairar?

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vos que caceu libèl.lules en la presó del rim,
prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
que no se perd ni un àtom del matisat polsim.
Vés al poema sencer

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sens entranyes que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. 

Vés al poema sencer
Més poemes