Miquel Costa i Llobera

Cala gentil

Sobre la cinta de blanca arena, 
que besa l’aigua de cèlic blau, 
grans pins hi vessen a copa plena 
olor de bàlsam, ombra serena, 
          remor suau... 
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara, 
les colors vàries de to més viu; 
pura delícia de tot s’hi empara, 
i sol o lluna mostrant la cara, 
          tot hi somriu... 
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla 
frondós boscatge de verd etern, 
que eixa floresta de vària fulla 
la tardor trista mai la despulla, 
          ni el fred hivern... 
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia 
de nuvolades amb negre estol, 
sols hi duu tendra melancolia, 
com una verge sense alegria 
          que en pau es dol... 
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi 
un niu d’humana felicitat; 
després de tomba vaig somiar-hi 
a on tindria més solitari 
          repòs més grat... 
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges 
tan dolç és viure, veure i sentir, 
i vora l’aigua de purs miratges 
al ritme eòlic d’aquestes platges 
          tan dolç dormir! 
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina 
prou el misteri n’hauré gustat, 
mentre ara, a l’hora que el sol declina, 
m’hi sent confondre dins la divina 
          serenitat... 
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!