Tots els poemes

Francesc Parcerisas

Un dia com aquest

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria sabem amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s'atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l'aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l'ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols.
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s'esllavissa,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s'inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable.
Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Lluny de tu/lluny de mi

Un dia em faré un xarop de lletres

amb tantes paraules no dites

i els meus desitjos ofegats.

I en prendré amb deler a mans plenes,

per refer l’estima ferida

cada cop que tu em deixaràs.

 

Tossudament reprendré alè

una vegada rere l’altra:

res de nou al nostre horitzó...

Res de nou des que et vaig saber.

M’ofegaré sense esperança

en les nits eixorques d’amor.

 

I naufragaré cap a tu:

aigües tèrboles m’hi arrosseguen.

Tu, diligent o per atzar,

recolliràs bocins del buc:

un cor perdut en la tempesta,

lluny de l’escalf d’altres mans.

 

Mai no en sabràs el perquè:

les silents raons del naufragi

es perdran en aquesta boira.

I si mai em preguntes,  perplex,

les raons d’aquest meu desvari

no trobaràs sinó desmemòria.


Em fa por oferir-me a tu.

I t’estimo sense que ho sàpigues,

així, sempre calladament,

perquè m’aterra el teu rebuig.

I el meu únic, inútil, bàlsam

és que no hi paris esment.

 

Som amics. Potser n’hi ha prou.

I no cal esmenar fal·làcies,

ni jutjar sentiments incerts.

Sé que sense tu perdo el nord

i no puc abaixar la guàrdia

si vull trobar port a recer.


                                                     (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)

Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Em sotgen les hores incertes

Quan tornen les hores incertes,

truquen tossudes a la porta.

I, ulls clucs, faig el desentès

mentre em sotgen des del replà

hores que pesen, sense pressa,

que m’assetgen silencioses.

Dissimulo com puc el gest:

no em moc, malgrat que és en va.

 

Quan tornen les hores incertes,

em desvetllen agosarades.

Maldo per desfer-me del malson

però el malson és realitat.

I em flagel·lo: estic desperta

i jo no m’ho vull creure encara.

Per més que clami a la son

la il·lusió passa de llarg.

 

Quan tornen Ies hores incertes

em remouen feroces l’ànima.

Em parlen d’una veritat

que no comprenc i que em commou,

que no és la meva ni la teva:

són certeses enverinades.

Però, per què fer lloc al plany

quan ens aguaita aquest horror?

Seguiré la meva drecera

amb pas ferm, sempre esperançada...


                                                        (1r premi als Premis Poemestiu 2018)
 

Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Potser

Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

Dèries meves que no em duen enlloc...

Però sento aspra la teva veu dolça

I se’m fa quasi estrany quan te m’apropes.

Enyoro els nostres dies de vellut,

quan no érem més que un amor en brut.

Però jo no sóc qui per fer retrets:

Potser ens ha fet mal el temps.

Dèries meves que no em duen enlloc...

Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

                                                                (1r premi als Premis Poemestiu 2018)

Vés al poema sencer
Cristina Company

Amor de lluna

El temps passa lentament,
fa olor de sal.
Aquesta densa calor,
pren els meus pensaments
i els envolta de desig.
Trepitjo la gruixuda arena,
quan una virulenta tramuntana
em separa de tu.
Banyo els meus peus, a poc a poc,
i el teu reflex a l’aigua
em fa l’amor
fins que arriba l’alba.


                     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Terra de vents

Tu, terra de vents,
 desfàs  la boira de la lluna,
desfàs la llum en mil colors,
desfàs els vidres de la brisa
desfàs les pors dels meus racons.
Desfàs les pedres en sorra,
la sorra fina del meu cos,
desfàs els pensaments feixucs
i els transformes en vida.


                                            (3r premis als Premis Poemestiu 2018)
                      
 
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Llum de sol

Prenc el sol abans que se l'empassin els núvols,
la brisa m'acaricia els llavis
i penso en els teus dits.
 
Sento el so del silenci, al fons.
La vida em sembla estranya
als meus peus.
 
Crec que fins ara no havia viscut.
M'havia perdut dins d'un laberint de por.
Però aquí, entre mar i roca,
retrobo un somni mut,
que no és res i ho és tot,
L'únic que m'arrela a l'esperança.
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Olor de platja

Olor de sorra, sol i sal,
centrifuga i vola alt,
ves que vessa
el bes que besa.

El teu Aire em dona l'aire
ets el consol
i l'olor s'aferra encara
a l'entresol.

Sinuoses petjades
de dolces ditades
a la pell bruna i daurada
que fa temps que et vol.
Vés al poema sencer
Cristina Company

Camins de vi

Des del bell mig d’un turó,
observo una tela de ceps
il·luminats pel sol de migdia...
 
Vull ser Garnatxa blanca.
 
Aquest paratge m’encisa,
em pren la malenconia,
avui hi trobo dreceres...
 
Seré Moscatell d’Alexandria.


                                        (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)
Vés al poema sencer
Cristina Company

Desig des de Cap Roig

Avui obriré mil llibres,
i et llegiré a cau d’orella
els mots que vols sentir.
No vull viatjar sola,
entre onades recent escrites,
ni navegar mar endins
amb paraules només dites.
Vull naufragar acompanyada
de pàgines viscudes.
Vull viure intensament
prop les mans que m’acaricien.
I sentir-me una sirena
asseguda entre unes roques,
mentre canto dolces notes
d’aquelles Havaneres.

                                          (2n premis als Premis Poemestiu 2018)
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Respira

Respires
perquè tens el mar a dintre
la brisa
el suspir que s'endinsa
i et renta l'ànima
i la carícia encomana.
 
És difícil no acabar boig
en aquest món de bojos,
on mana la pressa,
el judici,
on mana el futur
i el “saber sacrificar-se”
 
Però trobes temps,
per respirar
i sentir el mar
a les entranyes.

                           (3r premi als Premis Poemestiu 2018)
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

L'onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Vés al poema sencer