Tots els poemes

Joana Raspall

Non-non de Nadal

T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
 
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
 
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.
Vés al poema sencer
Joan Perucho

El misteri

Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.

Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.

Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Homenatge a Bruegel el vell

En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

Sobre la catarsi

De que serveix d'ésser bon pare,
si Maragall, que ho era
pero de més a més era poeta,
va imaginar-se que el vell luxuriós,
el comte Arnau, seria redimit
quan una noia pura, molt simbòlica-
ment pura, cantaria la canço
dels fets impurs del comte. Posseïda
també, car així ho deien
al temps de Maragall, poètica-
ment posseïda, aquella noia, cable
de parallamps, resorbiria el somnieig
de Maragall, l'espetec d'impuresa,
dins la terra del seu instint, difícil-
ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella
la carn del comte es feia verb, amb l'entenent
que el verb, de Maragall i no del comte,
s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat
un joc pervers. La carn més pura ja somnia.
Vol carn, sense l'empelt de la memòria
d'una altra carn, senil. No vol més verb.
Vés al poema sencer
Jordi Sarsanedas

Amb mans de bons amics

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d'aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d'un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.
Vés al poema sencer
Feliu Formosa

El teu cos

El teu cos ondulant
al contrallum del pub.

El teu ble de cabells
damunt la cella ampla.

El teu pòmul on hi ha
la clau de l'harmonia.

Els teus cabells on caben
mil afirmacions.

Els teus llavis al centre
del goig i el desesper.

El teu gest displicent
que amaga la revolta.

Els teus ulls trangressors
al carrer de la joia.

Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Retrat del poeta

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Un dia com aquest

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria sabem amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s'atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l'aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l'ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols.
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s'esllavissa,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s'inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable.
Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Lluny de tu/lluny de mi

Un dia em faré un xarop de lletres

amb tantes paraules no dites

i els meus desitjos ofegats.

I en prendré amb deler a mans plenes,

per refer l’estima ferida

cada cop que tu em deixaràs.

 

Tossudament reprendré alè

una vegada rere l’altra:

res de nou al nostre horitzó...

Res de nou des que et vaig saber.

M’ofegaré sense esperança

en les nits eixorques d’amor.

 

I naufragaré cap a tu:

aigües tèrboles m’hi arrosseguen.

Tu, diligent o per atzar,

recolliràs bocins del buc:

un cor perdut en la tempesta,

lluny de l’escalf d’altres mans.

 

Mai no en sabràs el perquè:

les silents raons del naufragi

es perdran en aquesta boira.

I si mai em preguntes,  perplex,

les raons d’aquest meu desvari

no trobaràs sinó desmemòria.


Em fa por oferir-me a tu.

I t’estimo sense que ho sàpigues,

així, sempre calladament,

perquè m’aterra el teu rebuig.

I el meu únic, inútil, bàlsam

és que no hi paris esment.

 

Som amics. Potser n’hi ha prou.

I no cal esmenar fal·làcies,

ni jutjar sentiments incerts.

Sé que sense tu perdo el nord

i no puc abaixar la guàrdia

si vull trobar port a recer.


                                                     (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)

Vés al poema sencer