Tots els poemes

Gabriel Maria Pérez

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer
Laia Noguera

Les cases són baixes

Les cases són baixes, de pedra,
hi ha persones que esperen
que arribi algú o alguna cosa.
Jo camino i els miro.
No em veuen.
Després atravesso els camps,
oliveres, orenetes, i canto
pel verd que se m'acosta.
Ja hi sóc.
No recordo com em deia 
abans de començar.
Vés al poema sencer
David Madueño

Trinitat

Molt callava el pare,
mossegant-se la llengua
o perdent-se en la forest
de dubtes i pensaments.

Molt callava el fill,
per no brandar navalles
que esguerressin l'aire
enterbolit de la família.

Molt callava l'esperit 
cavil·lós de la mare,
que entonava la tempesta
amb la fe d'un armistici.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Tinc el volum

Tinc el volum de la Sexton
damunt de la Singer de la mare
i el fil és la paraula.
Cuso la meva tarda a les seves mans felices
i totes les vores són de versos.

La roba té aquell ritme de l'amor
i tots els retalls són d'un temps dòcil.

"Lo que quiero decir, Linda,
es que las mujeres nacen dos veces".

Segurament, ara que em perdo,
brodo lletres a tots els teus records. 
Les nostres bastes.

I es fan dos quarts de deu i és l'any 69, mare.

Ja ploro.

Vés al poema sencer
Albada Albagès

Ara no ens podem mirar

Ara no ens podem mirar 
els peus plens de llagues. 
El temps s'esgota, i què? 
S'amagarà el sol i ja mai més 
sortirà? 
Deixaràs de menjar gelat de
maduixa? 
Ja no tornaràs a somriure?
Fes que el temps s'esmicoli 
bronzejant la teva pell al sol 
i desfilant somriures,tastant 
els millors gelats de maduixa.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

M'enfilo

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessari,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Netflix

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims irresolubles prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel•licula....
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Trobar-te treballant

Trobar-te treballant 
mentre arriba la inspiració, 
que arribi Picasso 
i t'aconselli descansar 
perquè et diu a cau d'orella 
que tampoc és bo no parar mai..., 
que no cal tornar-se boig 
durant vint-i-quatre hores seguides, 
que no cal perdre la percepció de la realitat. 
Però si em poso a pensar-ho intensament, 
això de perdre la percepció de la realitat, 
també és una experiència
que s'ha de viure amb tota la força 
que provoca la part més creativa del propi art.
Vés al poema sencer