Tots els poemes

Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto
des d'un racó de l'escenari la música
trista d'un solo de trompeta. Després
a poc a poc el vol vacil·lant de la mà
al voltant d'un thèremin va dibuixant
la calidesa del cos de la noia que vas
estimar una freda nit d'hivern mentre
et trobes el significat de les paraules
que vas escriure: has passat de perdre
el que estimaves a perdre't tu mateix.

 
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Al pare

Et vull dir, des d'aquí, en aquesta terra estimada
que siguis in siguis sempre ets amb mi,
ets el meu pare, i cada vegada
que jo et miro tu em marques el camí.

Tu sempre ets clar com una matinada,
i no m'agrada gens veure't patir,
ets exemple del que ets la culerada,
també com jo, hi poses els cinc sentits.

A cada pas, la vida fes novella,
no et vull sentir laments ni cantarelles,
amb força i cor saltaràs els esculls.

Ítaca és la desitjada illa,
per qui totes les nostres veus brillen,
s'eixampla el cor i ens somriuen els ulls.
Vés al poema sencer
Carme Pagès

Ambrosia

Ambrosia:
privilegi dels déus?
Elixir m'immortalitat?
Si algú deixa caure
damunt els teus llavis
destil·lació divina
d'amor i sensualitat,
no només et sentiràs déu,
fins i tot podràs tastar, per
uns transcendents instants,
la cobejada immortalitat.
Vés al poema sencer
JV Foix

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
Vés al poema sencer
Josep Carner

Renouera

Al volt de la primavera
que coses no fan brogit!
El vent per les fulles noves,
la nova esperança al pit.
Jo sé una gentil minyona
que mai no té el cor marrit:
li diuen la renouera
pel cant i per l'esclafit.
- Minyona - li diu son pare -,
qui riu no té el seny complit.
- Minyona - li diu sa mare -,
no cap noi va tan ardit.
- Minyona - fa el veïnatge -,
tenim el cap consentit. -
La noia va a la finestra
i es posa damunt l'ampit;
amaga la seva cara
en un claveller florit.
Llavores fa una veueta
igual que un ocell ferit:
- Vingués el que jo voldria,
de dies o bé de nit;
com una ombra el seguiria;
mon pas no fóra sentit.

 
Vés al poema sencer
Màrius Torres

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Vés al poema sencer
Lluís Calvo

Però no per amor

Per pietat
algú guarirà la nafra que brilla
a les mans clavades 
amb ira i tremolor.

Però no per amor.

Per caritat
algú coneixerà la fam,
apamarà el rostre mort
i besarà el gran monstre.

Però no per amor.

Per temperància
algú abraçarà el batec 
dels dies i els combats,
dels tràngols i les noces.

Però no per amor.

Per egolatria, angoixa
o fraternal instint
algú menarà el coix
i guiarà el cec.

Però no per amor.

Qui et voldrà, llavors,
si reclames desig
i resta un bleix gasiu
sota el vell sostre?

Així tot s’esdevindrà
per fam o per temença.

Però no per amor.

L’amor –jove, fort,
tendral, feréstec–
és llamp i instint,
cor que bat del vespre a l’alba.

Qui t’acollirà, aleshores,
si demanes sopluig
en el pou del temps malva?

L’amor recela
dels ulls cansats:
al bosc antic aviva el foc
i destraleja l’arbre.

L’amor, dius?

L’amor encega, 
ullprèn, defuig.

L’amor és implacable.

Vés al poema sencer
Ricard Ripoll

R

Remoc cel, llot, terrenys, solars, sapiències. Sotmès, sense esquerdes, amb barca arrabasso oceans. Sóc carena atrabiliària, antiga agressió ocular. Recorro onades, sempre expectant. Tinc cos, sóc cos. Sóc camí i impuls, sisme, esquerda, art, tamariu: un nou univers sense els sentits sempiterns.
Vés al poema sencer
Jordi Roig

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

Cementiri de Sinera

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Vés al poema sencer