Tots els poemes

Marc Freixas

Silenciosament

Silenciosament
la paraula es fa música...,
la veu de l'amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d'aquesta veu d'amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l'infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records més íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures...,
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.
I serà silenciosament que passejarem
per dins de les presons més buides de sentiments...,
que sense voler-ho
el pensament se'm fa malbé
cada cop que torno a perdre una batalla.
Hauríem de recrear-nos
en l'homenatge que li fa la paraula al silenci
quan és escoltada amb la música que hi ha al fons de totes
les coses.
Que, si la veu de l'amor
penetra dins d'aquesta melodia,
també és possible fer-ho
a través de la mirada insistent dels teus ulls
i del teu rostre.
Perquè jo
no vinc d'aquell silenci antic i tan llarg...,
més aviat he vingut
amb la transició de la mentida
després de la mort del dictador.
He fet acte de presència
seguint el rastre imposat del passat
que encara se'ns fa present,
però que ja no volem en el futur.
També és ben cert que sóc fill d'una generació covarda,
que pateixo pels abusos encoberts d'aquest malviure d'ara
provocat amb aquell silenci tan antic i llarg
del qual jo no vinc, ni vull.
I tot i així,
la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

Vés al poema sencer
Ricard Mirabete

Quan

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

Vés al poema sencer
Laia Noguera

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Vés al poema sencer
Altres

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes,
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

 
Maria Mercè Marçal
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Cor de bou

Un cor de bou
per a tu tinc ja al cistell
a l'ombra del til·ler que dorm
les hores del vespre dolç
de mel vessada al poal
terrós de fang humit a l'ombra
del til·ler on jau
el cistell de cols
i un cor de bou.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 
Vés al poema sencer
Altres

Un pont de mar blava

(de M. Martí i Pol)

Et deixo un ram de preguntes 
perquè t’emplenis els dits de llum 
com la que encén l’esguard 
dels infants de Sidó. 

Un pont que ajudi a solcar 
la pell antiga del mar. 

Que desvetlli la remor de tots els temps 
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, 
amb la ràbia del cant, 
amb la força del cos, 
amb el goig de l’amor... 

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, 
un pont que agermani pells i vides diferents, 
diferents. 

Et deixo un pont d’esperança 
i el far antic del nostre demà 
perquè servis el nord 
en el teu navegar. 

Et deixo un vers a Sinera 
escrit amb traç d’un blau lluminós 
que cantava a l’Alguer 
per cantar el seu enyor... 

Et deixo l’aigua i la set, 
el somni encès i el record. 

I a Ponza la mort 
per viure cara al mar... el mar... el mar. 
L’espai ple de llum 
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar. 

El blau del nostre silenci 
d’on sempre neix la cançó. 

Que desvetlli la remor de tots els temps 
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, 
amb la força del cant, 
amb la ràbia del cos, 
amb el goig de l’amor... 

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, 
un pont que agermani pells i vides diferents, 
diferents. 


                                    Miquel Martí i Pol
Vés al poema sencer
Altres

Has marxat (d'Isabel Garrido)

Has marxat cap una altra vall
però sempre romandràs
en el cors de qui et vam estimar.

El teu dolç somriure
serà aixopluc on refugiar-nos
en el camí de la teva absència.

Recordarem el teu tarannà
alegre i joiós dels moments viscuts,
i tornaran a néixer flors
en sentir la teva melodia.

Des d'aquests mots et pensem
i sabem que avui el cel 
ha guanyat un nou estel,
llum de la teva força,
sentiment d’aquest silenci.


Isabel Garrido

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Soroll de maduixa

Crec, crec que s’enfonsa
la dent al fruit vermell
d’imprudent desig carnal
sense ser sonora, sola
suqueja la teva barba
sota el sol, dolça maduixa
de ventre xupada d’aigua
la gola que t’omple l’aire
del plaer del viu infern.
Vés al poema sencer
Altres

En un avet (de Núria Garcia)

En un avet de color verd..
Hi penjaré mil paraules,
cadascuna té un desig,
una llum, una esperança.
Serà el guarniment més bell.
Si m'ajudeu a penjar-les...
Que sigui un fanal obert,
un far en la llunyania.
Sentint-lo tot l'any latent,
partícip d'aquesta crida.
Les meves les penjo ara, i són;
Pau, Llibertat i tolerància,
i vosaltres aneu pensant
quines seran les escollides.
Que no s'acabi l'abecedari,
sense parèntesis muts,
ni metàfores buides.
Que sigui un punt i seguit solidari
un gra de sorra, dedins un mar de vida.
El Nadal és només un punt al Calendari.
On parteix tot un any per donar-li un sentit
a tantes paraules dites, com estels a l'univers,
no deixem que cap d'ells s'apagui en l'oblit.



Núria Garcia
Vés al poema sencer
Marc Freixas

No faré

No faré cap poema de nadal.
Només faré paraules
per escriure versos de carrer
a la pell diversament acolorida :
una pell eterna i plena d'humanitat.
Totes les altres coses
ja han deixat de tenir sentit.
Vés al poema sencer