Tots els poemes

Marta Pérez i Sierra

Les sabatilles cordades

Les sabatilles cordades. Ben cordades. Les cames obeeixen. Dirigeix el cos exactament allà on vol. Tensa la musculatura. Els peus trenats es desplacen. Els malucs tremolen. L'aire es trenca. Els braços es despleguen. Emprèn el vol. La música de les botes blanques taloneja. Els colzes amunt i el plaer al ventre. Endins, ben endins, els sentits. El so del cos. Semblar aire i ser geometria. 

Es descordava la camisa i m'engolia.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria, 
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.
Vés al poema sencer
Altres

Avui he anat (Jaume Piquet)

Avui he anat a cercar or al riu, 
però només he trobat 
les partícules col.loidals iridiscents 
d'un poema, 
he acariciat el llom d'un unicorn blanc
que pasturava entotsolat junt 
amb un ase que li feia d'escuder
i en acabat
m'he proclamat, amb pompa i ufania,
rei d'un reialme 
que s'enfonsava lentament en la sorra 
mentre queia la nit, també lentament. 
Més tard
he parlat amb un castanyer
malalt i solitari
que, sentidament,
m'ha expressat que enyorava el sabor 
del potassi i que, per aquesta causa,
les seves tendres arrels no podien més.
No parava de preguntar pel boix grèvol
com si n'estés enamorat. 
No he sabut que dir-li. Mai no sé què dir 
en aquests casos. Quan baixava he saludat una salamandra, però crec que no m'ha escoltat o potser s'ha fet l'orni,
perquè no m'ha contestat. El gnom,
ben al contrari, 
gentilment m'ha aconsellat que posés en remull llavors de sabiner, 
que van molt bé pel patiment
Ah, me n'oblidava!
He visitat un portal interestel.lar dibuixat
en la bauma d'una roca.
Insistent, he trucat varies vegades,
ningú m'ha obert.
Vés al poema sencer
Carme Pagès

Nadal sense llum

Reneix en mi l'infant que dorm
al llindar de la pobresa,
el que cerca on reposar el cap
avergonyint-se de sospirar
en tou coixí que molt no tenen.

S'acosta Nadal,
i sembla d'obligada alegria.

S'acosta Nadal,
i només l'escalf d'un brindis
ens infondrà energia
per esgrimir afany d'oblit i d'espera.


S'acosta Nadal,
i Catalunya plora pels empresonats,
mentre pretenen salvar-nos
d'una malentesa boira.

Clar és el nostre cel
i clares les nostres idees,
propòsits que volen esmenar
mans antagòniques i violentes.

S'acosta Nadal!
Encarem l'esdevenidor
amb joia ferma.
Pintem-lo assolellat;
amb càlid groc de confiança.
I felicitem-nos per rebre
la màgia d'una Nit
que sol regalar estrelles.











 
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

El plor

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor, 
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge, 
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní, 
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons 
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques. 
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.
L’enyor, el plor, la vida...
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Cinquanta-sis

Avui he tornat a fer anys
concretament un més.
M’he llevat especialment content
he de dir que m’agrada fer anys,
i em transporta a la infantesa,
sempre acabo allí, ja ho sé,
és el que te haver estat feliç.
Aquells anys en que somniaves 
i aquell era un somni ple de colors,
on et senties el centre de tot
i bufaves les espelmes amb delit
d’un pastis que mai t’havia agradat,
-no m’agrada el dolç, soc de salat-.
Temps d’estirades d’orelles
en patis d’escola tenebrosos
amb companys en blanc i negre,
i mestres com carcellers,
amb regals en forma de plumiers,
o de llibres d’Edith Blyton,
o d’en Mortadelo i Filemon
de l’enyorat tiet Lluis...
Quanta gent pel camí...
Quanta riquesa malbaratada....
Quant de sentit de l’humor us dec...
Avui he tornat a fer anys,
i segueixo sentint-me infant,
després de cada felicitació,
petó o encaixada de mans,
em segueix perseguint el pessigolleig
de saber que un dia com avui
a la clínica del Remei –quin remei...-
de la vila de Gràcia –quina gràcia tu!-
una peixatera deliciosa em va parir, 
i potser aquell dia a pocs metres d’allí,
l’Europa feia un gol....
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

PoeMar

         (1r premi als Premis Poemestiu'17)

Quan couen els estels a l’Empordà
el cotó de la nit empaita les fissures
i en cada escletxa de la pell hi poso llunes
de menta i vinya verda,
mentrestant s’ascla el món
i aquesta costa immensa em purga el plor
que entela l’aire verge que es respira.
 
I la llum penetra a les tardes grises
i sóc una barca entre mil records
i m’abat la riba tacada de groc.
 
Llavors m’adic amb l’aigua que m’alleva el dol,
i totes les quimeres són visibles:
ets una taca en aquest instant moll,
una boca vermella, un mot, un pit,
un esguard enrogit a l’horitzó,
un astre, una rodona, una gavina blanca
i silenciosa, una pausa darrere del punt i final,
una calma tenaç, un ham que pesca vides,
un esquer que s’enfonsa en les hores humides,
el paisatge del cor i la terra de l’ombra i la follia.
 
I ets l’aroma que copsa cada gota de sal,
el tronc que dansa a la vora del far,
i aquell verd de les aigües de les cales petites,
de l’onada feliç, de les fulles més tendres
i dels versos de sorra que han tenyit el rellotge
d’esperances que passen i que giren i corren
i s’enfonsen i suren en aquesta badia.
 
No som res terra endins, però ets l’arpó del poema
i en aquest oceà no hi caben les mentides.
 
 
 
Vés al poema sencer
Carles Morell

Pro saps

     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Pro saps que pot passar:
sovint, les passes t’accentuen la mania.
 
Per ‘xò et cal aquest temps
del pensament.
Per dir-te a poc a poc.
Per triar la mania.
 
(A la terrassa un home només fa el seu ofici.
El fa amb una vigència que intimida.)
 
I tot això ja és tan allò
–vull dir ben lluny o ben enllà–
com un istiu ben natural,
sense consciència;
com un matí sense relat
o bé un passeig
que va algun lloc concret.
 
Tenim sempre present
la línia de les coses,
una manera diferent
de dir «la llum, sempre ideològica»,
i no només el fons,
allà on hi ha el text?
 
Mira’t el text, el fons,
el marc, la llum que ja s’escanya:
és el mateix allò que veus primer
i allò que et quedaries
si haguessis de triar
tenint molt temps per fer-ho?
 
(La vocació, l’amor, l’ofici,
ja són això. No hi ha res més.)
 
La línia de les coses
mai no en constitueix el límit.
 
Vés al poema sencer
Carles Morell

M'adormo en la claror

    (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

M’adormo en la claror
del fil tensíssim, lluminós,
que et penja al nord del front.
Les idees se’n van com la ràbia a l’istiu.
Es va fent més espès el son dels llibres.
 
(Els dits de Petrucciani són més ràpids
que la pel·lícula del néixer
en plena mort de l’altre.)
 
M’escombres els cabells com has fet sempre
i m’entretinc en la fredor calenta
dels teus ulls clars, del teu dir tan nocturn.
 
I ara obro els meus i és com si hi fossis
–tèbia, sincera, esvelta i sense temps,
amb el somriure dibuixat
       a l’ombra d’una pausa.
 
Tu, la que encara no conec. Pro m’hi barallo.
 
 
Vés al poema sencer