Tots els poemes

Quim Ponsa

Netflix

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims irresolubles prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel•licula....
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Trobar-te treballant

Trobar-te treballant 
mentre arriba la inspiració, 
que arribi Picasso 
i t'aconselli descansar 
perquè et diu a cau d'orella 
que tampoc és bo no parar mai..., 
que no cal tornar-se boig 
durant vint-i-quatre hores seguides, 
que no cal perdre la percepció de la realitat. 
Però si em poso a pensar-ho intensament, 
això de perdre la percepció de la realitat, 
també és una experiència
que s'ha de viure amb tota la força 
que provoca la part més creativa del propi art.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

No hi ha distància

No hi ha distància
ni temps quan la nit
embolica la son.
Una alenada de vent
flueix amb l’aire,
travessa el llindar del somni,
és la balandra a l’abric
de l’efímer instant blau.
El vol de l’ocell nocturn
bordeja l'insconscient,
traspua en el batec.
Corpresa per l'efímer
instant blau,
desplego les ales
del món oníric.
Vés al poema sencer
Albada Albagès

Tot i que només

Tot i que només resta 
un passat d'amor
Immillorable, desitjo que 
el present sigui,d'olor a 
margarida amb una
qualitat excel·lent. 
El futur, mare, no sap ningú 
com esdevindrà, però 
barrejant pasat i present, 
la fórmula
camina per moments
màgics.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Feixisme

En aquests temps on el feixisme resta amagat
en cada maleïda cantonada, disfressat
camuflat de virtuts i d’empaties, 
de legalitats i de ideals democràtics,
cal que no perdem mai de vista
de quina claveguera emergeixen
els seus caps i els seus escuts
las seves consignes i les seves banderes.
Intenten confondre la historia
i es valen de la ignorància aliena
per colar-nos missatges xenòfobs,
per penetrar-nos amb idees homòfobes,
per prometre’ns seguretat i pau,
amagats en les seves màscares infectes,
parapetats en la seva violència ancestral,
en la seva inhumanitat mental i social.
Els tenim a prop , molt a prop,
disfressats de lliberals i de centristes,
disfressats de socialistes i nacionalistes,
sempre amagats darrera una bandera
que els oculta les vergonyes, mai de cara,
mai de cara, mai de cara, mai de cara...
Són aquí, entre nosaltres, al país
a l’estat, al continent, i cada vegada són més forts
xuclant-nos la sang, vivint de la nostra ignorància
nodrint-se de la nostra inacció, del nostre conformisme...
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Eco

I l’eco ressona
i ve de lluny
però cada cop és més gran
s’apropa portant un mirall
del voltant des d’ on
menjar-me els mots del món
que roden, valents, amb peus descalços,
i l’eco que arriba rabent
de la gent de l’est extrem,
fins a la porta de casa.
 
 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Vés al poema sencer
Mercè Amat

Enutjós oblit

Hi ha un temps allargassat de desmesura
que, cel enllà, l'ànsia s'endú: la vol callada.
Un temps furtiu i sigil·lós que escapça
el que té de genuïna tota creació.
Viperina llosa que arracona a l'abandó
el rés, el crit, el clam, les lletanies,
com a noses que ja no tenen nom.

El temps té la nit més indolent que tot ho engola
quan amb complaença mutila
l'afany lloable de tants homes i dones
que, a les palpentes, proclamen la conquesta del sentit. 
Vés al poema sencer