Tots els poemes

Ricard Mirabete

Quan

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

Vés al poema sencer
Laia Noguera

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Vés al poema sencer
Altres

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes,
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

 
Maria Mercè Marçal
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Cor de bou

Un cor de bou
per a tu tinc ja al cistell
a l'ombra del til·ler que dorm
les hores del vespre dolç
de mel vessada al poal
terrós de fang humit a l'ombra
del til·ler on jau
el cistell de cols
i un cor de bou.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 
Vés al poema sencer
Altres

Un pont de mar blava

(de M. Martí i Pol)

Et deixo un ram de preguntes 
perquè t’emplenis els dits de llum 
com la que encén l’esguard 
dels infants de Sidó. 

Un pont que ajudi a solcar 
la pell antiga del mar. 

Que desvetlli la remor de tots els temps 
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, 
amb la ràbia del cant, 
amb la força del cos, 
amb el goig de l’amor... 

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, 
un pont que agermani pells i vides diferents, 
diferents. 

Et deixo un pont d’esperança 
i el far antic del nostre demà 
perquè servis el nord 
en el teu navegar. 

Et deixo un vers a Sinera 
escrit amb traç d’un blau lluminós 
que cantava a l’Alguer 
per cantar el seu enyor... 

Et deixo l’aigua i la set, 
el somni encès i el record. 

I a Ponza la mort 
per viure cara al mar... el mar... el mar. 
L’espai ple de llum 
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar. 

El blau del nostre silenci 
d’on sempre neix la cançó. 

Que desvetlli la remor de tots els temps 
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, 
amb la força del cant, 
amb la ràbia del cos, 
amb el goig de l’amor... 

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, 
un pont que agermani pells i vides diferents, 
diferents. 


                                    Miquel Martí i Pol
Vés al poema sencer
Altres

Has marxat (d'Isabel Garrido)

Has marxat cap una altra vall
però sempre romandràs
en el cors de qui et vam estimar.

El teu dolç somriure
serà aixopluc on refugiar-nos
en el camí de la teva absència.

Recordarem el teu tarannà
alegre i joiós dels moments viscuts,
i tornaran a néixer flors
en sentir la teva melodia.

Des d'aquests mots et pensem
i sabem que avui el cel 
ha guanyat un nou estel,
llum de la teva força,
sentiment d’aquest silenci.


Isabel Garrido

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Soroll de maduixa

Crec, crec que s’enfonsa
la dent al fruit vermell
d’imprudent desig carnal
sense ser sonora, sola
suqueja la teva barba
sota el sol, dolça maduixa
de ventre xupada d’aigua
la gola que t’omple l’aire
del plaer del viu infern.
Vés al poema sencer
Altres

En un avet (de Núria Garcia)

En un avet de color verd..
Hi penjaré mil paraules,
cadascuna té un desig,
una llum, una esperança.
Serà el guarniment més bell.
Si m'ajudeu a penjar-les...
Que sigui un fanal obert,
un far en la llunyania.
Sentint-lo tot l'any latent,
partícip d'aquesta crida.
Les meves les penjo ara, i són;
Pau, Llibertat i tolerància,
i vosaltres aneu pensant
quines seran les escollides.
Que no s'acabi l'abecedari,
sense parèntesis muts,
ni metàfores buides.
Que sigui un punt i seguit solidari
un gra de sorra, dedins un mar de vida.
El Nadal és només un punt al Calendari.
On parteix tot un any per donar-li un sentit
a tantes paraules dites, com estels a l'univers,
no deixem que cap d'ells s'apagui en l'oblit.



Núria Garcia
Vés al poema sencer
Marc Freixas

No faré

No faré cap poema de nadal.
Només faré paraules
per escriure versos de carrer
a la pell diversament acolorida :
una pell eterna i plena d'humanitat.
Totes les altres coses
ja han deixat de tenir sentit.
Vés al poema sencer
Mercè Amat

Una esperança encarnada

Una Esperança Encarnada
en Maria, amb fermesa em sosté 
i, avui, de nou em sacseja, 
com ho fa cada dia que visc i que passa.
Que silent, la seva carícia 
quan m'acarona la cara, el pit i les mans, 
quan encara amb força m'arrela
a la vida, enmig dels gemecs i el retret.
Quin nen més petit t'ha nascut, Maria!
Quina nuesa tan clara, tan nítida, 
dins la nit d'uns draps estripats!
Potser, hi haguessis volgut purpurina
i llums, música, dansa, or i vellut.
Però, sense soroll, discret,
el Misteri de Déu -i del món-,
la teva carn, els teus ossos, ha omplert.
Tot el teu terra. El fang, sencer.
I, ara, ja sents i escoltes fidel
i, per sempre, respires i lloes 
el desig més sagrat i més íntim de Déu.
Et miro, Maria, i en tu, veig Jesús.
I en tu, tots nosaltres, 
cridats a infantar sense por la Bondat,
sota el cel d'una Estrella que ens guia 
i alça pregonament la veu i crida
massa vergonyes d'injusta desídia.
Una esperança encarnada
és aquest Infant, jove Maria.
Quin Déu és aquest que, sent tan petit, 
fa, del que és efímer, l'eterna veritat?
Vés al poema sencer