Tots els poemes

Carme Pagès

Rogativa

No vull que torni Nadal,
si la lluna cançonera
no encén tots els portals...

Que el cel hi faci conxorxa
de manera excepcional:
que enlluerni infants de guerra
per anunciar-los la Pau;
que es conjurin tots els astres
per entendrir cors banals;
que broti herba ben verda
entre la pols dels combats
i que, en alçar la mirada,
només per una vegada,
albirem cels estrellats.


 
Vés al poema sencer
Altres

La Nadala d'Alep (de Salvador Riera)

A la ciutat d'Alep no hi cap l'alegria,
delida per la fam, l'odi i les bombes,
cendrosa d'atacs, de runes i de tombes.
No hi ha Nadal, tan sols absurda follia.

Atroç tauler d'escacs on líders llunàtics
al front d'arcanes potències meselles
oposen armes i maneguen titelles.
Lluites ferotges entre cabdills fanàtics.

Incubadores òrfenes en directe,
recull diari d'imatges infernals,
massacre siriana d'un dictador abjecte.

I vindrà la xerinola de cap d'any,
malbaratarem la festa i els regals
i ens oblidarem d'Alep a cop d'engany.




Salvador Riera
 
 
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

A la meva mare

Quan em faci gran
vull tenir una mare com tu ben a prop
que em doni caramels de paciència
i coloms de calma voleiant
damunt un mirall de bonesa. 
 
I em sentiré de nou infant
arraulit com en un cove d'espart
d'aquells que dúiem a la platja,
amb fruita i aigua dolça
per sadollar l’estiu i la sal marina. 
 
Serà un festeig a la màgia
de l’amor més profund,
de la vida cap al destí
guiat per pregàries de lluita
envers reals irrealitats. 
 
Quan em faci gran
et vull tenir a tu,
com ara i com sempre,
ben a prop meu, 
 
mumareta dolça. 
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Caminant pel viarany

Caminant pel viarany de la solitud,
he trobat un petit món interior
que no deixa de sorprendre'm.
Observo amb ulls d'infant, 
quanta bellesa ens envolta...!
I si li poso ales al temps? 
I si deixo volar la imaginació?
Així com ho fan els infants, 
sense mesura, sense contratemps, 
amb la certesa de trobar-se 
inmersos en un món,
fet a la mida dels seus somnis.
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Enlairar-se

La cosa és enlairar-se amunt.
La cosa és elevar l'esperit del vers
fins on no hi ha més lloc
que l'alçada del cel
per rebre el poema
allà on mereix habitar.
Aquesta alçada del cel
no és una alçada intuïtiva
de pensar en coses impossibles,
ni de pensar en grans oracions a la paraula 
perquè toqui parlar-ne i res més hi pugui cabre.
La cosa no és enlairar-se amunt
per fer versos sense sentit.
La cosa és enlairar-se amunt
per engrandir l'amor a les paraules,
i també, per engrandir, àmpliament,
totes aquestes paraules 
amb el contingut que mereixen
des d'una forma de respecte 
absolutament imprescindible.
La cosa és estimar cada poema
des del més profund amor
que sorgeix del més endins.
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

El somni d'una nit d'estiu

Va ser una nit d’estiu.
Tocaven les 12 (mitjanit):
Entre les nostres vides,
curiositat i neguit.

No va ser amor a 1a vista:
jo et semblava més gran
i més madura,
tu a mi, més nen
i més net,
i potser massa
sincer.

Pizza de benzinera,
olivetes del Mercadona
i res més a la nevera.

El Tinder ens enganyava?
Potser sí
però alguna cosa veia
en la teva mirada.

Malgrat el nostre
esperit crític
aquell sopar
seria mític.

Vora el port,
enmig de la serena nit
vam compartir pors,
somnis i olors.

Poc després,
una abraçada
em va fer decidir
que em quedava.

Ara torna a ser de nit
però ja és hivern:
amb tu
la pluja és
menys solitària
el fred menys tremolós
i la vida més bonica,
i més càlida.
Vés al poema sencer
Antoni Casals i Pascual

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.
Vés al poema sencer
Begonya Pozo

A voltes

Hi ha dies com sols
on obrir els ulls és trobar-se
plena d'obscuritat i maduixes.
Hi ha dies com mans
on l'olor a sàndal perfora els oblits
i dies com un misteri
on la bellesa és guix intens a punt d'esclatar.
També hi ha dies sense Bach
com hi ha fronts sense besos.
O hi ha dies com llunes plenes
que esperen un esguard de luxúria cansada.
I, a voltes, hi ha dies com la nuesa
on clareja més d'una vegada.
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Pètals

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

De vegades, la mort

De vegades la mort
arriba per sorpresa i s’arrapa a tu
fent-te cruixir l’esquena i les espatlles.
Després et besa els llavis
i notes aquell al·lè resclosit,
aquella fredor subtil,
aquella absència de passió.
Aleshores, de manera implacable
se t’enganxa a la pell
com una crema solar gelada
i t’arrenca totes les llàgrimes
que tenies guardades a l’ànima
per a alguna ocasió especial.
De vegades la mort
arriba per sorpresa i et trasbalsa
els ànims i els sentits.
Vés al poema sencer