Tots els poemes

Quim Ponsa

Covardia ?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Ets temps

Ets temps arrelat a la terra,
al recer dels dies,
a l'aixoplug de les nits.
Acaricio l'escorça,
se'm fa àspra a les mans.
Les estries parlen
de les vicissituts, del ressorgir.
Les arrels són sólides
i conformen el teu estat.
Fort i vell, savi com el temps,
arrelat a la terra.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

La barca

I

Se’t recolza la nit llargament a l’ esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de duna obscura que t’ embolica.

 

Tens carbó als ulls i l’ escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

 

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura, i s’hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

 


II

Hi ha la gola esquerdada

i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’ aràbiga deriva,

 Punjab que et punxa la ferida,

la terra pura que no comprèn

el món on sures; i vius sotmesa

on tu t’ atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 

III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,

des del pupitre voles molt amunt,

somies una barca per remar-hi

i no vols tornar a casa aquesta tarda

per viure presonera en una estança.

 
El teu batec d’ adolescent

tremola per la llum d’ una veu blanca

que és de neu i de sol

i no pot abraçar-te a la cantonada.

 
 

IV

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.


Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.


Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.


Lliure és haver estat valenta?

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.


 

V
 
Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,

lluitaré per les dones que no tenen vot

i seré una veu més del que deia el teu cor,

duré el teu nom per sempre en el record

i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,

on atraquen les barques al port.
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Amb el cor

Si omples el cor de sal
s’eixuguen les llàgrimes,
s’eixuga la sang.
 
Si omples el cor de sorra
no sents res, tot mut,
els records esborrats.
 
Si omples el cor de sucre,
s’enganxa la sola del temps
en un passat massa ample.
 
Si omples el cor d’aigua,
flueix la memòria,
la mateixa, ans tota nova.
 
 
Vés al poema sencer
Jordi Montañez

Anòxia

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.
Trencant els plans els pins forcegen contra els temporals
i, en el desglaç, els líquens resisteixen cooperant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, on la boscúria guanya el fred glacial,
branques com mans s'abracen per fer fora el vent mortal.
En els viaranys la vida i el silenci són germans
i avets glaçats amb fulles com agulles estalviant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet encendre foc: la combustió.
El capital esgota tot l'oxigen de la vall i revolucions.
L'excés ofega en nostre cant,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.
Vés al poema sencer
Laura Dalmau

No sé com

No sé com enyorar-te en sentir
com les venes s’envermelleixen
de paraules dreceres. Calladament.
Em miro en el retrovisor de la raó
quan la teva ànima s’acosta.

No sé com enyorar-te en saber
que res no em pertany, ni tan sols
quan revesteixo el camí balbotejant
els braços per donar cos a l’aire
quan la teva ànima s’allunya.

Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Silenciosament

Silenciosament
la paraula es fa música...,
la veu de l'amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d'aquesta veu d'amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l'infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records més íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures...,
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.
I serà silenciosament que passejarem
per dins de les presons més buides de sentiments...,
que sense voler-ho
el pensament se'm fa malbé
cada cop que torno a perdre una batalla.
Hauríem de recrear-nos
en l'homenatge que li fa la paraula al silenci
quan és escoltada amb la música que hi ha al fons de totes
les coses.
Que, si la veu de l'amor
penetra dins d'aquesta melodia,
també és possible fer-ho
a través de la mirada insistent dels teus ulls
i del teu rostre.
Perquè jo
no vinc d'aquell silenci antic i tan llarg...,
més aviat he vingut
amb la transició de la mentida
després de la mort del dictador.
He fet acte de presència
seguint el rastre imposat del passat
que encara se'ns fa present,
però que ja no volem en el futur.
També és ben cert que sóc fill d'una generació covarda,
que pateixo pels abusos encoberts d'aquest malviure d'ara
provocat amb aquell silenci tan antic i llarg
del qual jo no vinc, ni vull.
I tot i així,
la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

Vés al poema sencer
Ricard Mirabete

Quan

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

Vés al poema sencer
Laia Noguera

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Vés al poema sencer
Altres

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes,
Surt el guerrer vers el camp de batalla.

 
Maria Mercè Marçal
Vés al poema sencer