Tots els poemes

Carles Hac Mor

Esgrima

L'art i la poesia maten
la informació, que mata
la poesia, la qual és
morta per l’art, mort al seu torn
pel crític; i l’apuntador,
l’historiador, mentrestant,
ha estat occit per la Història
al carrer, davant un museu,
i enterrat a la biblio-
teca, taca, toca i mata!
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Quin gest

Quin gest per tancar el cor com la
porta d'un armari vell? Com fingir
que és un poeta més de tants com
en llegeixo? Com? Si també ell és
porta d'armari vell, si també és pàgina.
Si també és neu. No ho sé fer. 
Camino per la meva ciutat - que
no és la seva-. Agafo metros, compro
al mercat, visito els pares, i degoto.
Aboco substantius que foren d'ell. I
verbs. Verbs en una flexió que desconec.
 
Vés al poema sencer
Ponç Pons

Exordi

Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'íntim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

Dedicatòria

A tu,
la llengua que va dreçar
els meus primers dubtes:
zetes joganeres al tall de la dent,
jotes rústegues i fermes gola endins,
grava de vocals aferrissades,
rodones com un amor de mare.
I el tritlleig dels teus verbs
esculpint el silenci.

 

A tu,
malgrat que no et convidi
a entrar en els meus poemes.
Vés al poema sencer
Eduard Sanahuja

Té un poema amagat

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava els llapis i el papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més dignes.
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

El forat

No has vist el món per un forat, em deien,
i jo pensava en l'orifici de tapa esvorellada,
enribetat amb fusta, dels estius.
N'emergia una olor ni pútida ni asèptica,
de poble ras, d'il.lusions pecaminoses,
de fe compacte, ben païda.
Sota el forat de la comuna
- telescopi d'un cel bocaterrós -
hi havia vist el món: gallines
i més gallines percaçant engrunes.
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

Viatges

He conegut persones desertes,
portuàries, volcàniques,
il.luminades per idees boreals,
migpartides per temors
com rius gebrats,
alçades sota el nivell
dels somnis
o abatudes com muntanyes
orfes de peus a les clivelles.
N'he admirat contradiccions:
esperits parabòlics emergint
de les barraques.
També he recorregut els hemisferis
d'algunes ments en guerra,
i a despit d'aquest perill
sé que mai no em cansaré
de viatjar per les persones,
dels hostals de tendresa
on em deixen pernoctar,
dels seus fruits, ponts, ruïnes,
selves, tombes, valls,
i de tants gratacels
de preguntes
i museus on reposen
els silencis més fondos i antics.

 
Vés al poema sencer
Josep Plana i Aspachs

Adreça

Si em perdés,
cerqueu-me sota d'un om,
però lluny
de paisatges i tempestes.
A recer
del vent, com un rodamón
amb l'angúnia pintada al rostre.

Anireu
cercant l'alè del poeta
com qui busca
l'or dins l'amagatall d'altri.
Trobareu
sols un cos mort i una esquela
on podreu llegir-hi clar

un sol mot:
el nom vostre.
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

Taques (I)

Avalot d'esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S'hi escuden i s'estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàires indelebles
espargides en la Terra
que taca l'univers
del cos d'un déu
que viu en el replec
d'una altra taca
d'un altre déu
de llet, de fang o de carmí.
Vés al poema sencer
Antoni Puigverd

Finestra de tren

Al tren, en un departament prou còmode,
m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
(en aquesta hora és possible sentir
un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
els roses i els morats s'han adormit
plàcidament en els suburbis blaus
i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
perforant la carn negra de la fosca,
prop d'algun poble taciturn. Tornem
a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
l'aire cosmopolita d'aquest tren,
perfums discrets, mirades i camises
i la frontera justa entre ells i jo.
Em veig al vidre prou serenament:
mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
el tren i jo mateix fóssim metàfores.
Vés al poema sencer
Josep Plana i Aspachs

Laboratori

Visquérem dies de trèmula angoixa.
Cercant la química de la agonia
vam obrir tots els mots de bat a bat.
Qui sap si els savis sabran explicar
totes aquelles tardes hivernals
que soterràrem al laboratori
mentre a fora el temps reia, reia i reia.

Nigromants i alquimistes d'envelat,
mesuràvem l'essència de cançons,
potingues, filtres, beuratges de mots.
Orbs i somiant el final del somni,
tots dos, poema, cavalcàvem junts
mentre escoltàvem la sínia del temps
que fora reia i reia sens descans.
Vés al poema sencer
Antoni Puigverd

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.
Vés al poema sencer