Tots els poemes

Lluís Calvo

Ran dels cirerers

Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat 
sóc el riu que flueix, 
la llum que parpelleja 
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m’anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m’esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.

Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona,
silenciós.

Però ara ja ets lliure.

Quan arribis al cim
continua pujant.

Vés al poema sencer
Agustí Bartra

A molts llocs

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?
Vés al poema sencer
JV Foix

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer
Laia Noguera

Les cases són baixes

Les cases són baixes, de pedra,
hi ha persones que esperen
que arribi algú o alguna cosa.
Jo camino i els miro.
No em veuen.
Després atravesso els camps,
oliveres, orenetes, i canto
pel verd que se m'acosta.
Ja hi sóc.
No recordo com em deia 
abans de començar.
Vés al poema sencer
David Madueño

Trinitat

Molt callava el pare,
mossegant-se la llengua
o perdent-se en la forest
de dubtes i pensaments.

Molt callava el fill,
per no brandar navalles
que esguerressin l'aire
enterbolit de la família.

Molt callava l'esperit 
cavil·lós de la mare,
que entonava la tempesta
amb la fe d'un armistici.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Tinc el volum

Tinc el volum de la Sexton
damunt de la Singer de la mare
i el fil és la paraula.
Cuso la meva tarda a les seves mans felices
i totes les vores són de versos.

La roba té aquell ritme de l'amor
i tots els retalls són d'un temps dòcil.

"Lo que quiero decir, Linda,
es que las mujeres nacen dos veces".

Segurament, ara que em perdo,
brodo lletres a tots els teus records. 
Les nostres bastes.

I es fan dos quarts de deu i és l'any 69, mare.

Ja ploro.

Vés al poema sencer
Albada Albagès

Ara no ens podem mirar

Ara no ens podem mirar 
els peus plens de llagues. 
El temps s'esgota, i què? 
S'amagarà el sol i ja mai més 
sortirà? 
Deixaràs de menjar gelat de
maduixa? 
Ja no tornaràs a somriure?
Fes que el temps s'esmicoli 
bronzejant la teva pell al sol 
i desfilant somriures,tastant 
els millors gelats de maduixa.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

M'enfilo

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessari,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...
Vés al poema sencer