Tots els poemes

Sònia Moll

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
 
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
Vés al poema sencer
Laia Noguera

No et puc dir res

No et puc dir res
que ja no sàpigues.

La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.
El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.
El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.
El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.
El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.
Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

 

Vés al poema sencer
Lluís Calvo

Acadèmia

Inici frec
d’emblema el gec
la cort dels porcs
la cort lleial
el dia sense llum
la llum sense aporia
el cor a cremadent
la veu silent
rebuig de la falsia
rebuig de l’atonia
car dalt de tot
del pedestal
poeta apaivagat
miratge evanescent

Somrís publicitari
cent per cent.
Vés al poema sencer
Àngel Rodríguez

Exfoliació

Mudes la pell.
Hi ha un dit de pols a la vella calaixera.
Recuperes la pell aixecada del darrer combat.
Matadures, cicatrius, i crostes, la memòria del cos.


Se t'enceta la pell,
i la pols del teu cos es posa arreu
amb els excrements dels àcars
i els ulls i les potes de les mosques mortes.
Per tota la casa hi ha la pols dipositada de tu mateix;
sobre els llibres, sobre el moble polit
i el gerro escantonat, sobre la foto emmarcada
i les figures de plàstic, de resina i de marmolina.
La pols de tu mateix es fica amb la ronya
en les juntes de la taula, que hi ha en el bufet,
on la làmpara la fa més visible.


La pols de tu mateix vol escapar per la finestra
amb algun cabell ondulat o algun pèl de les celles
i barrejar-se amb les partícules en suspensió dels motors
i les onades salvatges del pol·len dels xiprers,
amb els núvols de farina i la cendra invisible del sol
en un pelegrinatge atzarós,
per acabar flotant en un marge del riu
amb la pluja de fulles tardorals
i finalment servir com a fertilitzant del bosc,
fins que algú passi el drap mullat
amb el vinagre industrial de l'oblit
sobre les escates de pell
que resten a la cambra.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Per què

A voltes em pregunto,
Per què a mi i no a un altre?
-I em sé egoista-
Per què et parlo i no m'entens?
Per què ens miren estranyats?
Per què em gires la mirada?
Per què la gent no t'entén?
Per què no entens la gent?

Per què tanta lluita
si tantes vegades resta en paper mullat?
Per què els astres no em donen més llum
i l'Univers no t’encén la consciència?
Per què n’hi ha tants de bons
i tants de dolents que es mofen del teu puzzle?
Per què et retallen els ajuts?
Per què utilitzen el teu trastorn
com a arma de desqualificació?

Per què hi ha qui vol
trencar els teus silencis amb mentides?
Per què la teva llum és blava
i la meva tantes vegades gris?
Per què voldria sentir-me lliure
si estic lligat per sempre a tu?
-I m’encanta ... però em fatiga-
Per què et veig amb ocells volant
cap a boscos de la incertesa?
Per què no anem tots
cap a la mateixa causa en què lluitem?
Per què tantes remors en silenci?
Per què tantes passes al buit?
Per què lluito per tu? 

Perquè ... t’estim tant!
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Quan la felicitat era rosa

Quan la felicitat era rosa
volaven pels prats de dia els papallons
i de nit les falenes de cendra verge
i tu i jo fèiem a l’herba cabussons.
 
Quan la felicitat era verda
no hi havia confins impossibles
ni barricades de gegant
que no es poguessin trencar jugant.
 
Quan la felicitat era groga
espontàniament els ocells cantaven
i naixien polls a cada instant
de jovencella revolada.
 
Quan la felicitat era blava
la mare confiava al vol la tornada
i la calma a la vesprada
retornava a ordenar la joca.
 
Quan la felicitat era rosa
la gran curava a l’altra
les ferides obertes i es tancaven
amb el que la companyia dava.
 
La felicitat s’ha tornat grisa i vermella
els esquitxos vencen els desitjos
i les virulentes dentades,
roents, fan mossegades.
 
 
Vés al poema sencer
Mercè Amat

Junts

He mirat el dia encara més endins,

mentre endreçava el soroll del pensament;

i la vida, davant meu, tota sencera,

de nou el cor em fa estremir.

 

Hem caminat plegats, tu i jo,

duent sempre el pas cap endavant,

fent  d’ell una força ferma i convincent.

Hem caminat, enmig dels altres

i, com tots ells, ho hem fet alçant

el cap i amb molt d’esforç.

 

És per l’espai immens del món,

on junts incrustem rastres i petjades,

que han nascut en aquell temps propi,

únic, de les nostres ànimes germanes.

Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Nova York, Nova York

El pati central del Recinte Modernista
de l’Hospital de Sant Pau
s’embriagà d’un perfum especial,
savi, entranyable,
propi d’un primer diumenge d’octubre,
quan el Senyor Francesc,
amb el mateix deix de silenci
que el seu jardí,
s’atansà, decidit, i digué:
 
-Ballem ?
 
Sorpresa, vaig compartir la serenitat i memòries
de més de tres quarts de segle.
La felicitat del record i la melancolia
dels amants tocats d’amor.
Amb pocs moviments,
tan sols els justos i suficients,
em féu giravoltar.
 
-I ara mirant el cel.
-I ara mirant a terra.
 
No ho dubtava.
 
-I com m’agrada, Nova York, Nova York !
 
Es féu un silenci.
 
D’aquells que fan viure cada engruna
d’un sol de tardor,
d’un sol que treu el cap
com les fulles seques
que comencen a caure
per deixar sortir les noves.
 
Nova York, Nova York. 
 
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Conseqüència

Connseqüentment a la teva bellesa,
-com una llepolia melosa i dolça-
he quedat abduït per uns instants
i, vinclat a les teves harmonies
he cridat fins que ha arribat la tempesta. 
 
I he volgut arrapar-me a tu,
fer giravoltes sense fi,
per sentir la tremolor ensucrada
d’un erotisme agut i subtil. 
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

L'últim vals

S'havia acabat el ball,
tothom desfilava.
El meu passat feu justícia en l'avui,
quan ell,
més jove, més tendre, més desitjat,
instal·là el seu tocadiscos particular
al bell mig de la Plaça. 
Vam fer el nostre ball,
el primer i el darrer,
únic, per a ningú més,
talment com un reconeixement d'honor
que, fa un segle,
no vas tenir la delicadesa ni la sensibilitat d'intuir.
 
Ara, serà ell qui te'n parli,
d'aquelles flors,
d'aquelles melodies,
d'aquelles danses
que voldràs i doldràs,
com jo,
quan amb tan sols tretze anys,
tornant cap a casa,
feia el cor fort
cada vegada que passava per aquella paret on, 
un dia, 
vas dibuixar un cor i no vas dir res més.
 
Avui, reina per dos,
la Plaça ha fet justícia
amb aquell primer vals
que mai vas acceptar. 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Del desig, una vida

Un punt al front, que es converteix en piga,
marca el final del meu desig
que em va fer mare, un dia,
ja no sabria dir quan.
 
T’estimo tan, sense saber-ne encara,
que he volgut morir per tu
i viure’t intensament aquest
i cada un dels dies.
 
M’estimaràs encara, quan siguis lluny?
M’agrada creure que sí,
no seràs un préstec d’aquell desig
que va quedar fet piga.
 
I mentre em miro el melic m’adono
que on hi cabies tu, petita,
ara s’hi forma una arruga,
jovencella encara.
 
 
Vés al poema sencer