Tots els poemes

Altres

Al fossar de les moreres

                   (de Frederic Soler)

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
 
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

 

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

 

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

 

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

 

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

 

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

 

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Vés al poema sencer
Altres

Lo pi de les tres branques

(de Jacint Verdaguer)

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana, 
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.(...)

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria. 
 
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

La confidència

La nit no ha deixat llum sinó en els trossos
de gel, que ens repartim i no bevem.
Ens ho farà saber. Fins a la fi
ho hem de saber: com la van violar,
i el corredor del col.legi es tornava
un uad de pedres seques, i els voltors
explotaven, enlaire, com les gotes
de gasolina en els pistons. Hi ha qui
sap sofrir més que els altres. Tots voldríem
sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix
de joncs, i arrecerar les blanques medules
sota molta frescor. Pero n'hi ha un
que sofreix més, fins que aixeca el gosset
i l'hi tira a la cara, i ella es vessa
per terra, mollament. Un toll rodó
de bava i pietat d'ella mateixa.
I no hi podem fer res. Hem d'esperar
que algú proposi que ens n'anem.
Vés al poema sencer
Blai Bonet

Natació

El meu pare havia defensat els colors
de la nació, tot nedant lliure
just cent metres a una piscina,
on vuit cordes de plàstic figuraven
vuit carrers tancats per a vuit nacions lliures,
que n'eren perquè solament tenien un noi
només amb un banyador dissenyat en cursiva
com a reclam per a fer publicitat de la raça.

Ahir vaig fer quinze anys. Dels set ençà,
en què els pares em llançaren a la terra
a defensar l'honor de l'Estat a una Olimpíada,
he nedat cada dia cinc mil metres
de braça, de papallona
i, entre estil i estil, mil metres d'esprint.

Avui era dissabte. No tenia
entrenament. He anat al club, però,
on tot de nenes i xicots xisclaven.

Com que tenia lliure no sé què
i el decapvespre, també, perquè he mirat
totes les noies en una nena,
he entrat com d'adormit en un
dels vestuaris no sé jo per què.

No hi havia ningú, just olor d'aigua
al plat lluent de les dutxes i l'aroma
que el pantalon, l'anorac i els eslips blancs feien,
penjats i sense els nois.


M'he amidat i, sense les sabates,
he fet u vuitanta, sense el pare i la mare.
Mai no havia tingut, no amb el llum apagat,
l'acudit de pensar en les edats que travessava
amb el verdanc de les meves altàries.

Un rancor, que començava just a inflar,
em deixondí, com el brusc ventim d'una llendera,
de la son en què jo, feia quinze anys,
vivia adormissat entre les flors
del cotonerar que m'embenava
i em feia creure en una nafra,
de la qual just existia la bena ...

Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

No tinc por

Punyal de fang, punyal de sang
al mig del pit deixa ferit
fins el plor del més xic.

Un xoc frontal davant del pit,
obert de ràbia i plor en canal,
avui s’ha fet de nit.

Més tard, el sol l’espai corona
i en silenci s’obren les portes,
el dol encara sagna, i fa mal.

I tot jau tort, sembla un lloc mort,
si no fos d’aquests batecs
cada cop més a prop, que...

No callarem, no morirem, no plorarem,
sortirem a omplir els carrers
de mots de mil colors
que diguin el mateix.

#NoTincPor
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Volta i volta

Giravolt sense revolt
a voltes miro el sol
a l’ombra d’un llençol
que penja, de la bugada.
 
Donant voltes al sentit
d’aquest crit, sord, ferit,
avui tot segueix igual,
rodamón sense portes.
 
La ironia del destí t’ha fet,
desesperat amic,
d’Amat-Piniella clau de volta,
i ara la vida sembla torta.
 
 
Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto
des d'un racó de l'escenari la música
trista d'un solo de trompeta. Després
a poc a poc el vol vacil·lant de la mà
al voltant d'un thèremin va dibuixant
la calidesa del cos de la noia que vas
estimar una freda nit d'hivern mentre
et trobes el significat de les paraules
que vas escriure: has passat de perdre
el que estimaves a perdre't tu mateix.

 
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Al pare

Et vull dir, des d'aquí, en aquesta terra estimada
que siguis in siguis sempre ets amb mi,
ets el meu pare, i cada vegada
que jo et miro tu em marques el camí.

Tu sempre ets clar com una matinada,
i no m'agrada gens veure't patir,
ets exemple del que ets la culerada,
també com jo, hi poses els cinc sentits.

A cada pas, la vida fes novella,
no et vull sentir laments ni cantarelles,
amb força i cor saltaràs els esculls.

Ítaca és la desitjada illa,
per qui totes les nostres veus brillen,
s'eixampla el cor i ens somriuen els ulls.
Vés al poema sencer
Carme Pagès

Ambrosia

Ambrosia:
privilegi dels déus?
Elixir m'immortalitat?
Si algú deixa caure
damunt els teus llavis
destil·lació divina
d'amor i sensualitat,
no només et sentiràs déu,
fins i tot podràs tastar, per
uns transcendents instants,
la cobejada immortalitat.
Vés al poema sencer