Tots els poemes

Quim Ponsa

El filat

Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada 
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i feines a mig fer,
un país, una il•lusió, una república...
Ho deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat 
de tots els ultratges.
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Estripaven el paper

Estripaven el paper
a la vora del foc. 
Però aquella llenya
que tot ho feia cremar,
també semblava tenir consciència. 
Com si fer cremar el paper
fos prou important
per tenir ben present,
que a l'hora de la veritat
els records perduren, abastament, 
amb tota la plenitud,
amb tota la consciència...,
amb els ulls encesos per no oblidar.
Perquè sempre hi ha algú que n'és conscient,
que no pot amagar la mirada enllà del foc...,
que per més que no ho vulgui reconèixer,
sap amb certesa, que tota la veritat,
tard o d'hora, acabarà amb el dubte.
Vés al poema sencer
Agustí Bartra

Davant el mar, a Center Island

Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t'assalta. Oh batega, mirada,
i contempla cor meu, aquesta aigua ajaçada
     dessota tant d'espai!

Mira i recorda. Emporta'ta aquest vent
     lacerat de gavina,
aquesta llum que ajeu sos esquelets d'argent
dintre trèmuls sepulcres d'algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
     un somni d'au i fronda,
i passen núvols blancs... Tot roman i és adéu!

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.

Vés al poema sencer
Marc Freixas

Hi havia la terra promesa

Hi havia la terra promesa.
No la que creu en un déu.
No la que mata en nom de déu.
Perquè hi ha una terra
que trepitges cada dia,
que t'ofereix el lloc de tu,
d'on vius per ser-hi,
per calmar la set,
per trobar-te sempre...,
per on la llengua et neix.
Però hi havia la terra promesa,
la que feia el bé etern,
que mai tenia un no.
Tot ens commou.
Tu també ets.
Vés al poema sencer
Vicent Andrés Estellés

L'amic

Amic del cor, de l'ànima, del fetge, 
jo no sé fer rellotges, jo voldria 
anar plorant pel boulevard, la boira, 
i preguntar-li a Brassens si has dinat.

Enamorats que es palpen en el metro, 
pàtries del neon, sonets greixosos, 
el baf de col bullida, la nostàlgia, 
la llarga escala d'escalons de fusta.

Que estic trist, que et recorde, que no puc, 
un ofegat en el bocoi del vi, 
músiques de Vivaldi per l'estora.

Torne a la vida miserablement 
ple de papers, desistiments, silenci, 
amb calcetins de llana tots els dies. 

Vés al poema sencer
Joan Alcover

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
mes branques una a una va rompre la tempesta,  
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí  
obert i sens entranyes que de la soca resta;  
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,  
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. 

Vés al poema sencer
Agustí Bartra

Sota les estrelles d'Arkansas

La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé,
d'una nit estrangera que en mon ànima ajunta 
pujols que ignoraré,
un fanal que fulgura com el cor de l'absència
i els arbres fantasmals amb sa muda pregunta...
I potser,
ben a prop, un gran riu de calmosa fluència
on la nit es fa immòbil -madona de tenebra
que s'ha posat al muscle el colom de la lluna.

I tot d'una,
els astres m'endolceixen l'atònita palpebra!
Són els astres de sempre de ma pàtria antiga, 
són els astres de sempre dels meus somnis fidels,
les constel.lacions amb sa abraçada amiga,
les garbes radiants a l'era dels meus cels...

Però el cor és de l'alba que neix, entre agonies,
arrapada a les valls insomnes del dolor.
Arrencant la bandera massa alta dels meus dies
retorno al meu passat amb la nova cançó
d'amor i verdes llances.

Cantaré el sol profund a l'entranya de l'ésser,
l'esperit de la llum que mou l'ala del fang,
oh purs estels d'Arkansas
que amb impassible pressa,
ungint-me la ferida prometeica del flanc,
meneu l'àuria gesta
d'on s'alça del vol sonor d'un ocell de ginesta!

 

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Ferida

Com la nau que s’esqueixa
quan els anys fan solcs al fang
i obre ferida del seu ventre,
a cor obert, de bat a bat.
l’estella ha quedat, com el llamp,
al mar clavada
i resta silent, flotant,
sense coordenada.
 
El temps dansant, dins l’aigua calmada,
no coneix els dies ni els anys,
avui els peus fan pessigolles
a les pedretes dansant,
i una estella treu el cap, d’entre l’arena,
no l’he vist quan he passat
s’ha clavat entre les ungles
I no porto esparadrap.
 
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Llaç groc

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel•les 
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern,
la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia,
la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte,
la teva, sobretot la teva...
Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...
Vés al poema sencer
Carles Hac Mor

Esgrima

L'art i la poesia maten
la informació, que mata
la poesia, la qual és
morta per l’art, mort al seu torn
pel crític; i l’apuntador,
l’historiador, mentrestant,
ha estat occit per la Història
al carrer, davant un museu,
i enterrat a la biblio-
teca, taca, toca i mata!
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Quin gest

Quin gest per tancar el cor com la
porta d'un armari vell? Com fingir
que és un poeta més de tants com
en llegeixo? Com? Si també ell és
porta d'armari vell, si també és pàgina.
Si també és neu. No ho sé fer. 
Camino per la meva ciutat - que
no és la seva-. Agafo metros, compro
al mercat, visito els pares, i degoto.
Aboco substantius que foren d'ell. I
verbs. Verbs en una flexió que desconec.
 
Vés al poema sencer
Ponç Pons

Exordi

Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'íntim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
Vés al poema sencer