Tots els poemes

Isabel Ribera i Carné

Caminant pel viarany

Caminant pel viarany de la solitud,
he trobat un petit món interior
que no deixa de sorprendre'm.
Observo amb ulls d'infant, 
quanta bellesa ens envolta...!
I si li poso ales al temps? 
I si deixo volar la imaginació?
Així com ho fan els infants, 
sense mesura, sense contratemps, 
amb la certesa de trobar-se 
inmersos en un món,
fet a la mida dels seus somnis.
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Enlairar-se

La cosa és enlairar-se amunt.
La cosa és elevar l'esperit del vers
fins on no hi ha més lloc
que l'alçada del cel
per rebre el poema
allà on mereix habitar.
Aquesta alçada del cel
no és una alçada intuïtiva
de pensar en coses impossibles,
ni de pensar en grans oracions a la paraula 
perquè toqui parlar-ne i res més hi pugui cabre.
La cosa no és enlairar-se amunt
per fer versos sense sentit.
La cosa és enlairar-se amunt
per engrandir l'amor a les paraules,
i també, per engrandir, àmpliament,
totes aquestes paraules 
amb el contingut que mereixen
des d'una forma de respecte 
absolutament imprescindible.
La cosa és estimar cada poema
des del més profund amor
que sorgeix del més endins.
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

El somni d'una nit d'estiu

Va ser una nit d’estiu.
Tocaven les 12 (mitjanit):
Entre les nostres vides,
curiositat i neguit.

No va ser amor a 1a vista:
jo et semblava més gran
i més madura,
tu a mi, més nen
i més net,
i potser massa
sincer.

Pizza de benzinera,
olivetes del Mercadona
i res més a la nevera.

El Tinder ens enganyava?
Potser sí
però alguna cosa veia
en la teva mirada.

Malgrat el nostre
esperit crític
aquell sopar
seria mític.

Vora el port,
enmig de la serena nit
vam compartir pors,
somnis i olors.

Poc després,
una abraçada
em va fer decidir
que em quedava.

Ara torna a ser de nit
però ja és hivern:
amb tu
la pluja és
menys solitària
el fred menys tremolós
i la vida més bonica,
i més càlida.
Vés al poema sencer
Antoni Casals i Pascual

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.
Vés al poema sencer
Begonya Pozo

A voltes

Hi ha dies com sols
on obrir els ulls és trobar-se
plena d'obscuritat i maduixes.
Hi ha dies com mans
on l'olor a sàndal perfora els oblits
i dies com un misteri
on la bellesa és guix intens a punt d'esclatar.
També hi ha dies sense Bach
com hi ha fronts sense besos.
O hi ha dies com llunes plenes
que esperen un esguard de luxúria cansada.
I, a voltes, hi ha dies com la nuesa
on clareja més d'una vegada.
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Pètals

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

De vegades, la mort

De vegades la mort
arriba per sorpresa i s’arrapa a tu
fent-te cruixir l’esquena i les espatlles.
Després et besa els llavis
i notes aquell al·lè resclosit,
aquella fredor subtil,
aquella absència de passió.
Aleshores, de manera implacable
se t’enganxa a la pell
com una crema solar gelada
i t’arrenca totes les llàgrimes
que tenies guardades a l’ànima
per a alguna ocasió especial.
De vegades la mort
arriba per sorpresa i et trasbalsa
els ànims i els sentits.
Vés al poema sencer
Sònia Moll

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
 
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
Vés al poema sencer
Laia Noguera

No et puc dir res

No et puc dir res
que ja no sàpigues.

La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.
El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.
El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.
El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.
El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.
Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

 

Vés al poema sencer
Lluís Calvo

Acadèmia

Inici frec
d’emblema el gec
la cort dels porcs
la cort lleial
el dia sense llum
la llum sense aporia
el cor a cremadent
la veu silent
rebuig de la falsia
rebuig de l’atonia
car dalt de tot
del pedestal
poeta apaivagat
miratge evanescent

Somrís publicitari
cent per cent.
Vés al poema sencer