Tots els poemes

Tanit Amorós

Respira

Respires
perquè tens el mar a dintre
la brisa
el suspir que s'endinsa
i et renta l'ànima
i la carícia encomana.
 
És difícil no acabar boig
en aquest món de bojos,
on mana la pressa,
el judici,
on mana el futur
i el “saber sacrificar-se”
 
Però trobes temps,
per respirar
i sentir el mar
a les entranyes.

                           (3r premi als Premis Poemestiu 2018)
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

L'onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Vora l'aigua

Com el mar que abraça el sol rere l’horitzó blau
el tiet s’asseu a la popa de la nau
i amb mans cansades subjecta una canya vella, 
mirant la mar, que s’allunya mentre un peix neda,
la llum groga ara ja és roja i decau,
i ell jeu tranquil, i somriu, perquè el raig de sol s’ha fet suau,
ja fa falta menys per tornar a estar amb ella,
la lluna més blanca, la més bella.



* Per al meu tiet Jordi
Vés al poema sencer
Miquel Bauçà

Si una tarda

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.
Vés al poema sencer
Miquel Àngel Riera

Si bastàs

Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
bevent cervesa, conversant de dones,
creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen
encara que les mans les tenc morades
de tant edificar castells de sang.
Pareix que volen dir que no és tan ver
com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
crida-ho des del balcó, fins que se morin
de tant saber-ho tot. Serà més ver
si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Després

No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.
Vés al poema sencer
Miquel Àngel Riera

T'estim

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

L'amor

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?


És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
coses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.


Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Cada instant

No m'he perdut mai
pels passadissos d'aquest tètric hospital,
ni intentant desxifrar la pantalla
que parla del cor de la teva mare.

No m'he perdut mai a les grades del Camp Nou,
ni Rambla avall una càlida tarda de Sant Jordi,
ni tan sols entre les paradetes de llibres.

No m'he perdut mai al laberint d'Horta,
ni a la fageda d'en Jordà,
ni a les muntanyes del Canigó.

No m'he perdut mai
a les ones de la mar
en una cala de Mallorca,
ni a les carreteretes del Delta de l'Ebre,
ni pujant a peu a Montserrat.

Només m'he perdut 
en els teus ulls,
cada dia i cada instant.
Vés al poema sencer
Albada Albagès

Aquesta mirada

Aquesta mirada
arrelada al desig. 
va cuallant cada cop més en 
la intensitat de la nit 
i esclata la follia 
que ens porta a desfer-nos en instints.
trastocant totes les posibles
racionalitats .
Aixi, acabem tu i jo 
fen, culleretes de llit i caçant 
en petites estones la son 
fins que la porta es tanca 
quan arriba l'albada. Després,
desperta un nou dia 
tot fent un reset en aquesta història.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Aquest matí tossut

Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos 
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Per molts anys

Ja són deu, vint, trenta, quaranta i tantes mans
que compten deu, vint, trenta, quaranta i tantes primaveres
a les deu, vint, trenta, quaranta i tantes copes de vi blanc
brindades deu, vint, trenta, quaranta i tantes vegades.
 
Desfent cabdells de cabells cada cop més blancs
plens de vells records bells a la memòria estesa
la mirada d’ulls atents, endavant i d’esquena
sempre vigilants el pas del temps.
 
El present, el vull etern, company i filla meva,
vosaltres sou el tresor més valent
que ha crescut a la pomera,
vull trepitjar junts el sol naixent
i el capvespre de ponent,
 
quedi el que queda.
 
 
Vés al poema sencer