Tots els poemes

Pere Pèries

Bellcaire

Primer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Vas vestir la nuesa

dels meus ulls

quan era infant

i els teus carrers

fan so de bicicleta

al meu record.


Trepitjo encara

aquella pujada

inversemblant,

cap una esglèsia

que prometia

dur-me al cel

pel camí aspre

de l'infern.


Bellcaire,

campana que balla

a l'horitzó,

repicar sord

de la nostàlgia.


I, tanmateix,

l'enyorança dolça

em porta a visitar-te

prou sovint.

Potser vaig deixar allà

més d'una cosa,

o pot ser que els teus camins

són part de mi.
Vés al poema sencer
Guillem Quintana

A la cala

Segon Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Ets a la cala ben sola,

la tranquil·litat traspua,

surts de l’aigua tota nua,

tornes a la tovallola,

t’asseus i et fas una cua.


El mar t’ha vestit coqueta,

t’ha fet un vestit exprés,

deixant-te la la pell repleta

de gotes d’aigua a milers.

T’estires llarga i blanqueta

i en veure’t el sol obsés,

s’encega i perd els papers,

per omplir cada goteta

amb punts de llum passatgers.

I et ressegueix la silueta

amb lluentons sorneguers.


Jo tampoc demano més:

la gota de llum i sal

al clotet de la clavícula

s’està en un lloc especial;

si en pogués ser una partícula

minsa, ínfima i ridícula,

tindria tot el que em cal;

seria un bonic final.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Passejant per la platja de Pals

Tercer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Amb sol i sola

passejant per una duna

des de Pals fins al riu Ter

despullo les sabates de peus

i nus a la sorra empordanesa

sento les pessigolles,

juganeres un cop més.


I a la desembocadura m’acosto

on brolla la vida i el sol

que brillant s’atura

al vèrtex més blau,

allà on des de la vora,

el mar no té final.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

He après

He après a escoltar-te,
a escoltar-me
a través dels teus batecs
que em són bàlsam..

Quan et miro,
no hi ha espai en mi
que no quedi reblert de tu,
i em deixo portar pels contorns
indefinits del teu balanceig,
pels aromes salins
que travessen l'ànima,
i curen férides...
em deixo portar per l'esboç
d'una tarda que amansa
el temps.

He après a escoltar-te
quan em parles dels dies
de marees braves,
de les nits esculpides
en or i plata, de l'efímer...
I jo em sento unida a tu
a través d'aquests batecs
que sé, em són bàlsam.

Vés al poema sencer
Marc Freixas

Quantes llunes

Quantes Llunes necessitaríem
per entendre que no estem sols
enmig de tanta immensitat?
I el temps, que no és temps,
que fa temps que em penso
que en sóc conscient,
quantes estones incertes
disposa per saber, matemàticament,
la quantitat de formes de vida que existeixen?
No coneixem, encara, la puresa,
però aquesta puresa que fa embogir-nos,
que aviat arribarà per fer-nos obrir els ulls,
també serà la raó de la nostra existència,
i serà, encara més, la possibilitat de créixer
amb una història diferent i més autèntica que ara.
Vés al poema sencer
Altres

Poema per la Diada

(no sé si és de l'Aulet o del Servià)

«Vinga va, aquesta vegada
no s’hi val cap evasiva.
Aquest any nostra Diada
ha de ser definitiva.
------
Si encara no heu fet el pas,
inscriviu-vos ja, si us plau,
que aquest cop s’hi apunta en Mas
i fins i tot la Colau!
------
Ja preparo l’estendard.*
Tot a punt: el cant i el crit.
Hem de posar el punt i a part
i no un altre de seguit.»
Vés al poema sencer
David Madueño

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada
com el riu-abocador de la indústria que
l'envolta. La possibilitat de l'impossible
és el que acabes malmetent, en una
paradoxa grotesca. Dur els millors
vestits implica patir-los?

Ser injust amb el dolor aliè encara que
hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu
o tens motius materials. (Tens
materials que podrien esdevenir
motius.) La bellesa és a tocar, però li
negues qualsevol valor. "El que tinc d'or
et sembla una llauna".

Tenir l'ànima intoxicada per tant
d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire
pur, una altra paradoxa. Com si
necessitessis hidrocarburs en somnis
per obstruir el judici que sempre et
recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat. 
Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Surrealitat

En la inexplicable raó de raonar la vida,
entre experiències intrínseques a la realitat
dels instants guanyats i dels minuts perduts,
una miscel·lània de trets i retrets s'apilen
en el meu mirar perdut, àdhuc,
extint de rialles satíriques o malintencionades.
 
Aquest pas estrany de voler raonar
el que no existeix més que en la ment,
m'ha fet trobar-me dipositat com un còdol
al mig de la llera d'un riu de cabdal irregular:
podrien ser les passions o potser els idealismes
que s'hagin auto-destruït, com neurones engatades
per psicotròpics naturals.
 
Aleshores, sense voler-ho,
una necessitat de deixar-se anar per la desraó
de les patacades sobtades del dia rere dia 
es multiplica,
i pujo al turó més costerut
i em llenço cap als límits de la surrealitat.
Vés al poema sencer
Àngel Rodríguez

Oh, tu, gloriós psicòleg

Oh tu, gloriós psicòleg!

Tu que vas imitar tots els gestos d'un nen,

nit i dia durant una setmana seguida.

Tu que t'enfilaves, t'ajeies, saltaves, jugaves,

t'adormies al ritme del joc del rei.

 

Oh tu, gloriós psicòleg,

tu que vas gaudir i patir

i riure i entristir i dormir

i despertar com un nen.

Tu que vas tenir la fortuna

de recuperar la innocència,

la ingenuïtat i la il·lusió d'un infant

absort en les seves fantasies.

Vas saltar d'alegria, vas ballar pel gust de ballar,

sense poder destriar la vida de la consciència,

sent feliç sense conèixer el mot

ni el significat de la paraula felicitat!

 

Oh tu, gloriós psicòleg!

tu que et vas sorprendre de tot,

vas relliscar, et vas posar xixo de xocolata,

i et vas fer amic del pot de melmelada de maduixa,

i vas tornar a creure en àngels de colors,

i a descobrir el món de bell nou

amb els seus plaers i els seus perills.

 

Oh tu, gloriós psicòleg!

Tu que vas caure fulminat

d'un atac de cor.

Tu que vas morir sobtadament

al cap d'una setmana de perseguir

el secret de la infantesa,

que és el secret de la vida.

Tu que vas deixar aquest món

en la benaurança, el goig i la plenitud!

Qui no envejaria el teu destí ineludible!

 

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

As-sol-ada

La noia de vestit blanc es passeja
pel fil més prim del cel de la vesprada
ressegueix amb ulls de sal una volada
de gavina sorneguera que s’enfada.
 
Sola al vent, se’n va la fada
de vestit blanc que porta encara
i surt de dins la boja i sadollada
hora golfa del desig amb l’última besada.
 
Avui , finalment, queda atrapada,
s’ensorra el peu de la passada
i l’altre, que coix, segueix tornada
es capbussa a l’aigua, tota l’Ada.
 
Vés al poema sencer
Carme Pagès

Somnis d'hivern

Diria que sents la fredor de la neu,
asseguda a la butaca del teatre
on escoltes, enarborada l’ànima,
els compassos graciosos, però tristos,
de la segona simfonia de Somnis
 d’hivern. Del tempo, en adagio cantabile,
sembla emanar la lleugeresa del món
somniador de Mendelssohn. Amb tot,
el to, no tan jocós en Txaikovski, et trasllada
a fredes i nevades nits hivernals en què
l’escalfor de la llar et fa sentir, màgica,
la inclemència externa.
Cadències mediadores entre la realitat
i el misteri et fan dubtar si la música  et
porta al somni o a la lamentació. Són
els acords musicals  entre ànima i cos
que et fan reviure l’harmonia abrusadora
 d’aquella nit d’hivern en què la teva llar
 gairebé assolí la perfecció dins l’ordre
commovedor del cosmos.
 
 
Vés al poema sencer