Tots els poemes

Ricard Ripoll

R

Remoc cel, llot, terrenys, solars, sapiències. Sotmès, sense esquerdes, amb barca arrabasso oceans. Sóc carena atrabiliària, antiga agressió ocular. Recorro onades, sempre expectant. Tinc cos, sóc cos. Sóc camí i impuls, sisme, esquerda, art, tamariu: un nou univers sense els sentits sempiterns.
Vés al poema sencer
Jordi Roig

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

Cementiri de Sinera

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Vés al poema sencer
Vicent Andrés Estellés

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

La tieta

La vida és una bala de palla
i un piano al balcó,
és quan somrius cada tarda
i me'n regales un esbòs.

La vida és una bala de palla,
i la balles com una cançó,
apresa al piano amb paciència,
o un gelat i un sandvitx al balcó.

La vida és una bala de palla,
és que m'abracis a totes les fotos,
és lluitar contra un mur que calla,
o passejar en bici o en moto.

La vida és una bala de palla,
si us plau, salta-la,
una i una altra vegada.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Fer de mare

Jo no pretenc
ser cap model de perfecció,
només em cal
que entenguis un segon
que no m'importa res
en aquest món,
més que allò que he parit
amb esforç i suor.
(I, a mi, em van fer cesària).
Vés al poema sencer
Jordi Roig

Misèria

Calo foc a la misèria
mort endins.
El vent despentina les cendres, 
però les abelles no desapareixen.

Convida'm a la lluna,
enganxa'm els llavis
com un imant a la nevera,
deixa'm tres minuts més
perquè em pugui pintar
el cor de blanc.

Sovint m'entrebanco
amb els meus somnis
i repeteixo les boires.

L'aire es calca de vergonya
al meu voltant
i ressegueix les cantonades
de totes les estacions buides.

Tot per no haver-te tingut a temps.
Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Posseeix-me

Posseeix-me calma,
amara'm d'or pels viaranys de l'ànima.

Bressola'm rítmica
perquè el somni em sigui estany i
en la lletania d'onades
l'invisible es faci present,
que el seu sospir és l'alè que m'enlaira.

I el seu silenci, un respecte secret.
 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Vés al poema sencer