Tots els poemes

Marina Antúnez

Eco-lògic

Sense son ni bon consum
miro el llum on hi ha el teu nom
i amb pols fatal toco el meu fals
tronc ben tort que sobre el cap
m’enganxa el mal del desengany.

Desenganxat d’un arbre alt,
m’han ben fotut, m’han ben venut
per quatre rals, o força més alt,
desenganxant-me del meu pal
on era lluny del teu queixal.

Mira’m on jec, sobre el paner,
duc un gomet que porta escrit
que aquest fruit verd
vol més que val.
Vés al poema sencer
Mireia Companys

Constància

Trobar-te sempre.
No poder defer-te de tu.
En els marges del vers,
en el foc de la nit,
en l'amor pels miralls,
en l'odi pels miralls,
en el reflex mortal
de la mirada de Medusa. 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Distància

Entre tu i jo, distància.
Tanta,
que crec que no t'assabentaràs
de les meves anades i vingudes
per la teva pell,
que m'esmicolo entre els teus pits
i tu, distreta, púdica,
t'estires els baixos de la faldilla,
com si res.
Vés al poema sencer
Albada Albagès

Parlaria de nosaltres

Parlaria de nosaltres,
si trobés el mot adient 
Però això seria definir 
mirades màgiques
que omplen un dia 
sencer de dolçor 
en tota la pell. 
Si trobés el mot 
adient, potser només 
Potser, deixaria de 
veure't amb els ulls 
del cor.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Quan els cirerers perdin la flor

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Quan la cendra

Que la cendra era del foc
i que l’aigua era del cos,
que si la cendra era el cos,
l’aigua era amiga del foc.

Que de foc vam dir-nos món
i de cos vam plorar enyors.

Que vam perdre foc i cos
i com escrivim el nom?

Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Regala'm el bes

Regala'm el bes,
i em faré un collaret
amb els teus petons.
Regala'm la nit,
i et faré còmplice
del meu desig.
Regala'm la matinada
aquietada,
convertida en carícia
pels dos.
Regala'm el temps,
i esdevindrem lliures
com el vol de l'ocell.
Regala'm l'esguard
del teu silenci,
la vibració per fer-ne
un vers corprès.
Regala'm un somriure
que no s'esborri fàcilment.
Regala'm el tot, i el res.
Vés al poema sencer
Roc Casagran

No nem pas bé

No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins
embarrancats, la llengua, segrestada,
els llops mosseguen les flors dels jardins,
carronyaires diversos fan estada

als nostres nius, i emplenem intestins
d’enemics tàcits, bufa una ventada
que és fressa bèl·lica, que tomba els pins
i el roure mil·lenari que si bada

perdrà l’arrel i el nom i el lloc i el vent
que l’acarona. Pots fer parapets,
mostrar un enuig de foll irreverent,

prometre guerra brandant ganivets,
p’rò fet i fet sols murmures amén
i t’entretens gargotejant sonets.
Vés al poema sencer
Albada Albagès

I et lleves

I et lleves, ressenyant amb la
lluentor dels teus ulls un nou
moment per viure. 
Condemnant quimeres que 
fan petites escletxes al cor,
lluint la primavera amb vent 
de març al voltant. 
I et lleves, esquitxant aigües 
de somriure que omplen espais 
plens de fredor tot desant la 
tardor al fons de l'armari,perquè 
no vols barrejar estacions que 
ara,no toquen.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Covardia ?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Ets temps

Ets temps arrelat a la terra,
al recer dels dies,
a l'aixoplug de les nits.
Acaricio l'escorça,
se'm fa àspra a les mans.
Les estries parlen
de les vicissituts, del ressorgir.
Les arrels són sólides
i conformen el teu estat.
Fort i vell, savi com el temps,
arrelat a la terra.
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

La barca

I

Se’t recolza la nit llargament a l’ esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de duna obscura que t’ embolica.

 

Tens carbó als ulls i l’ escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

 

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura, i s’hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

 


II

Hi ha la gola esquerdada

i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’ aràbiga deriva,

 Punjab que et punxa la ferida,

la terra pura que no comprèn

el món on sures; i vius sotmesa

on tu t’ atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 

III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,

des del pupitre voles molt amunt,

somies una barca per remar-hi

i no vols tornar a casa aquesta tarda

per viure presonera en una estança.

 
El teu batec d’ adolescent

tremola per la llum d’ una veu blanca

que és de neu i de sol

i no pot abraçar-te a la cantonada.

 
 

IV

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.


Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.


Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.


Lliure és haver estat valenta?

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.


 

V
 
Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,

lluitaré per les dones que no tenen vot

i seré una veu més del que deia el teu cor,

duré el teu nom per sempre en el record

i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,

on atraquen les barques al port.
 
Vés al poema sencer