Tots els poemes

Rosa Maria Arrazola

Fer de mare

Jo no pretenc
ser cap model de perfecció,
només em cal
que entenguis un segon
que no m'importa res
en aquest món,
més que allò que he parit
amb esforç i suor.
(I, a mi, em van fer cesària).
Vés al poema sencer
Jordi Roig

Misèria

Calo foc a la misèria
mort endins.
El vent despentina les cendres, 
però les abelles no desapareixen.

Convida'm a la lluna,
enganxa'm els llavis
com un imant a la nevera,
deixa'm tres minuts més
perquè em pugui pintar
el cor de blanc.

Sovint m'entrebanco
amb els meus somnis
i repeteixo les boires.

L'aire es calca de vergonya
al meu voltant
i ressegueix les cantonades
de totes les estacions buides.

Tot per no haver-te tingut a temps.
Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Posseeix-me

Posseeix-me calma,
amara'm d'or pels viaranys de l'ànima.

Bressola'm rítmica
perquè el somni em sigui estany i
en la lletania d'onades
l'invisible es faci present,
que el seu sospir és l'alè que m'enlaira.

I el seu silenci, un respecte secret.
 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Com una núvia

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.

Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.

Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.

Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Estripada la consciència

Estripada la consciència, estripada la paraula.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes
per tornar a tenir consciència i paraula...,
per tornar a tenir de tot, com antigament tenien,
molt abans de la sang, molt lluny de la desgràcia,
molt enllà de l'oblit i de les bombes.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes 
per tenir l'amor del viure, i estimar cada poeta 
com si fos un sol cor ple de dignitat i humanitat.
Vés al poema sencer
Lluís Calvo

Ran dels cirerers

Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat 
sóc el riu que flueix, 
la llum que parpelleja 
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m’anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m’esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.

Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona,
silenciós.

Però ara ja ets lliure.

Quan arribis al cim
continua pujant.

Vés al poema sencer
Agustí Bartra

A molts llocs

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?
Vés al poema sencer
JV Foix

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer