Tots els poemes

Narcís Comadira

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Vés al poema sencer
Pere Gimferrer

Aquest poema

Aquest poema és
un seguit de paranys: per al
lector i per al
corrector de proves
i per a
l'editor de poesia.
És a dir,
que ni a mi no m'han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.

 
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Matí al bar

S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.
Vés al poema sencer
Feliu Formosa

Tot allò que diem

Tot allò que diem
ha estat dit per un altre.
Ho sabíem de sempre.
A cada pas que fem,
se'ns oblida l'ofici
i cada vers ens sobta,
tot i tenir-lo dintre.
El secret és saber-ho,
talment com quan sentim
des de llocs oposats
el galop dels cavalls
per les rieres seques.
Aleshores cal prémer
(dins la vall plena d'ecos)
el llibre ben obert
contra la pana: un llamp
es clavà al cor cremat
del vidre ..., confirmem.
Vés al poema sencer
Joan Margarit

L'ombra de l'altre mar

Hauràs de tornar a escriure
l'obscur epíleg de la teva lògica,
ja que ignores, encara, noms d'ocells
I d'eines oblidades de conreu.
El déu de les mans buides ha tornat
cercant el que no has escrit encara.
Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
desitjada grandesa, ja que, sempre,
a les teves històries hi surten
columnes i ponents,
un vell costum de solitari.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Seré arbre un xic més

Fins que m’arrenquin les arrels
seré soca, sava, fel,
xoparé fulles tendres de mandra
per fer-ne papirs de versos nous
i lleugers com el vent.
 
Vindrà un dia, dos i tres més,
un mes, cinc, dotze, i molts més
i seré arbre un xic més
aixoplugat sota núvols i estrelles
fins que m’arrenquin les arrels.
 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Les sabatilles cordades

Les sabatilles cordades. Ben cordades. Les cames obeeixen. Dirigeix el cos exactament allà on vol. Tensa la musculatura. Els peus trenats es desplacen. Els malucs tremolen. L'aire es trenca. Els braços es despleguen. Emprèn el vol. La música de les botes blanques taloneja. Els colzes amunt i el plaer al ventre. Endins, ben endins, els sentits. El so del cos. Semblar aire i ser geometria. 

Es descordava la camisa i m'engolia.
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria, 
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.
Vés al poema sencer
Altres

Avui he anat (Jaume Piquet)

Avui he anat a cercar or al riu, 
però només he trobat 
les partícules col.loidals iridiscents 
d'un poema, 
he acariciat el llom d'un unicorn blanc
que pasturava entotsolat junt 
amb un ase que li feia d'escuder
i en acabat
m'he proclamat, amb pompa i ufania,
rei d'un reialme 
que s'enfonsava lentament en la sorra 
mentre queia la nit, també lentament. 
Més tard
he parlat amb un castanyer
malalt i solitari
que, sentidament,
m'ha expressat que enyorava el sabor 
del potassi i que, per aquesta causa,
les seves tendres arrels no podien més.
No parava de preguntar pel boix grèvol
com si n'estés enamorat. 
No he sabut que dir-li. Mai no sé què dir 
en aquests casos. Quan baixava he saludat una salamandra, però crec que no m'ha escoltat o potser s'ha fet l'orni,
perquè no m'ha contestat. El gnom,
ben al contrari, 
gentilment m'ha aconsellat que posés en remull llavors de sabiner, 
que van molt bé pel patiment
Ah, me n'oblidava!
He visitat un portal interestel.lar dibuixat
en la bauma d'una roca.
Insistent, he trucat varies vegades,
ningú m'ha obert.
Vés al poema sencer
Carme Pagès

Nadal sense llum

Reneix en mi l'infant que dorm
al llindar de la pobresa,
el que cerca on reposar el cap
avergonyint-se de sospirar
en tou coixí que molt no tenen.

S'acosta Nadal,
i sembla d'obligada alegria.

S'acosta Nadal,
i només l'escalf d'un brindis
ens infondrà energia
per esgrimir afany d'oblit i d'espera.


S'acosta Nadal,
i Catalunya plora pels empresonats,
mentre pretenen salvar-nos
d'una malentesa boira.

Clar és el nostre cel
i clares les nostres idees,
propòsits que volen esmenar
mans antagòniques i violentes.

S'acosta Nadal!
Encarem l'esdevenidor
amb joia ferma.
Pintem-lo assolellat;
amb càlid groc de confiança.
I felicitem-nos per rebre
la màgia d'una Nit
que sol regalar estrelles.











 
Vés al poema sencer