Tots els poemes

Àngel Rodríguez

Exfoliació

Mudes la pell.
Hi ha un dit de pols a la vella calaixera.
Recuperes la pell aixecada del darrer combat.
Matadures, cicatrius, i crostes, la memòria del cos.


Se t'enceta la pell,
i la pols del teu cos es posa arreu
amb els excrements dels àcars
i els ulls i les potes de les mosques mortes.
Per tota la casa hi ha la pols dipositada de tu mateix;
sobre els llibres, sobre el moble polit
i el gerro escantonat, sobre la foto emmarcada
i les figures de plàstic, de resina i de marmolina.
La pols de tu mateix es fica amb la ronya
en les juntes de la taula, que hi ha en el bufet,
on la làmpara la fa més visible.


La pols de tu mateix vol escapar per la finestra
amb algun cabell ondulat o algun pèl de les celles
i barrejar-se amb les partícules en suspensió dels motors
i les onades salvatges del pol·len dels xiprers,
amb els núvols de farina i la cendra invisible del sol
en un pelegrinatge atzarós,
per acabar flotant en un marge del riu
amb la pluja de fulles tardorals
i finalment servir com a fertilitzant del bosc,
fins que algú passi el drap mullat
amb el vinagre industrial de l'oblit
sobre les escates de pell
que resten a la cambra.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Per què

A voltes em pregunto,
Per què a mi i no a un altre?
-I em sé egoista-
Per què et parlo i no m'entens?
Per què ens miren estranyats?
Per què em gires la mirada?
Per què la gent no t'entén?
Per què no entens la gent?

Per què tanta lluita
si tantes vegades resta en paper mullat?
Per què els astres no em donen més llum
i l'Univers no t’encén la consciència?
Per què n’hi ha tants de bons
i tants de dolents que es mofen del teu puzzle?
Per què et retallen els ajuts?
Per què utilitzen el teu trastorn
com a arma de desqualificació?

Per què hi ha qui vol
trencar els teus silencis amb mentides?
Per què la teva llum és blava
i la meva tantes vegades gris?
Per què voldria sentir-me lliure
si estic lligat per sempre a tu?
-I m’encanta ... però em fatiga-
Per què et veig amb ocells volant
cap a boscos de la incertesa?
Per què no anem tots
cap a la mateixa causa en què lluitem?
Per què tantes remors en silenci?
Per què tantes passes al buit?
Per què lluito per tu? 

Perquè ... t’estim tant!
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Quan la felicitat era rosa

Quan la felicitat era rosa
volaven pels prats de dia els papallons
i de nit les falenes de cendra verge
i tu i jo fèiem a l’herba cabussons.
 
Quan la felicitat era verda
no hi havia confins impossibles
ni barricades de gegant
que no es poguessin trencar jugant.
 
Quan la felicitat era groga
espontàniament els ocells cantaven
i naixien polls a cada instant
de jovencella revolada.
 
Quan la felicitat era blava
la mare confiava al vol la tornada
i la calma a la vesprada
retornava a ordenar la joca.
 
Quan la felicitat era rosa
la gran curava a l’altra
les ferides obertes i es tancaven
amb el que la companyia dava.
 
La felicitat s’ha tornat grisa i vermella
els esquitxos vencen els desitjos
i les virulentes dentades,
roents, fan mossegades.
 
 
Vés al poema sencer
Mercè Amat

Junts

He mirat el dia encara més endins,

mentre endreçava el soroll del pensament;

i la vida, davant meu, tota sencera,

de nou el cor em fa estremir.

 

Hem caminat plegats, tu i jo,

duent sempre el pas cap endavant,

fent  d’ell una força ferma i convincent.

Hem caminat, enmig dels altres

i, com tots ells, ho hem fet alçant

el cap i amb molt d’esforç.

 

És per l’espai immens del món,

on junts incrustem rastres i petjades,

que han nascut en aquell temps propi,

únic, de les nostres ànimes germanes.

Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Nova York, Nova York

El pati central del Recinte Modernista
de l’Hospital de Sant Pau
s’embriagà d’un perfum especial,
savi, entranyable,
propi d’un primer diumenge d’octubre,
quan el Senyor Francesc,
amb el mateix deix de silenci
que el seu jardí,
s’atansà, decidit, i digué:
 
-Ballem ?
 
Sorpresa, vaig compartir la serenitat i memòries
de més de tres quarts de segle.
La felicitat del record i la melancolia
dels amants tocats d’amor.
Amb pocs moviments,
tan sols els justos i suficients,
em féu giravoltar.
 
-I ara mirant el cel.
-I ara mirant a terra.
 
No ho dubtava.
 
-I com m’agrada, Nova York, Nova York !
 
Es féu un silenci.
 
D’aquells que fan viure cada engruna
d’un sol de tardor,
d’un sol que treu el cap
com les fulles seques
que comencen a caure
per deixar sortir les noves.
 
Nova York, Nova York. 
 
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Conseqüència

Connseqüentment a la teva bellesa,
-com una llepolia melosa i dolça-
he quedat abduït per uns instants
i, vinclat a les teves harmonies
he cridat fins que ha arribat la tempesta. 
 
I he volgut arrapar-me a tu,
fer giravoltes sense fi,
per sentir la tremolor ensucrada
d’un erotisme agut i subtil. 
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

L'últim vals

S'havia acabat el ball,
tothom desfilava.
El meu passat feu justícia en l'avui,
quan ell,
més jove, més tendre, més desitjat,
instal·là el seu tocadiscos particular
al bell mig de la Plaça. 
Vam fer el nostre ball,
el primer i el darrer,
únic, per a ningú més,
talment com un reconeixement d'honor
que, fa un segle,
no vas tenir la delicadesa ni la sensibilitat d'intuir.
 
Ara, serà ell qui te'n parli,
d'aquelles flors,
d'aquelles melodies,
d'aquelles danses
que voldràs i doldràs,
com jo,
quan amb tan sols tretze anys,
tornant cap a casa,
feia el cor fort
cada vegada que passava per aquella paret on, 
un dia, 
vas dibuixar un cor i no vas dir res més.
 
Avui, reina per dos,
la Plaça ha fet justícia
amb aquell primer vals
que mai vas acceptar. 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Del desig, una vida

Un punt al front, que es converteix en piga,
marca el final del meu desig
que em va fer mare, un dia,
ja no sabria dir quan.
 
T’estimo tan, sense saber-ne encara,
que he volgut morir per tu
i viure’t intensament aquest
i cada un dels dies.
 
M’estimaràs encara, quan siguis lluny?
M’agrada creure que sí,
no seràs un préstec d’aquell desig
que va quedar fet piga.
 
I mentre em miro el melic m’adono
que on hi cabies tu, petita,
ara s’hi forma una arruga,
jovencella encara.
 
 
Vés al poema sencer
Pere Pèries

Bellcaire

Primer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Vas vestir la nuesa

dels meus ulls

quan era infant

i els teus carrers

fan so de bicicleta

al meu record.


Trepitjo encara

aquella pujada

inversemblant,

cap una esglèsia

que prometia

dur-me al cel

pel camí aspre

de l'infern.


Bellcaire,

campana que balla

a l'horitzó,

repicar sord

de la nostàlgia.


I, tanmateix,

l'enyorança dolça

em porta a visitar-te

prou sovint.

Potser vaig deixar allà

més d'una cosa,

o pot ser que els teus camins

són part de mi.
Vés al poema sencer
Guillem Quintana

A la cala

Segon Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Ets a la cala ben sola,

la tranquil·litat traspua,

surts de l’aigua tota nua,

tornes a la tovallola,

t’asseus i et fas una cua.


El mar t’ha vestit coqueta,

t’ha fet un vestit exprés,

deixant-te la la pell repleta

de gotes d’aigua a milers.

T’estires llarga i blanqueta

i en veure’t el sol obsés,

s’encega i perd els papers,

per omplir cada goteta

amb punts de llum passatgers.

I et ressegueix la silueta

amb lluentons sorneguers.


Jo tampoc demano més:

la gota de llum i sal

al clotet de la clavícula

s’està en un lloc especial;

si en pogués ser una partícula

minsa, ínfima i ridícula,

tindria tot el que em cal;

seria un bonic final.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Passejant per la platja de Pals

Tercer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Amb sol i sola

passejant per una duna

des de Pals fins al riu Ter

despullo les sabates de peus

i nus a la sorra empordanesa

sento les pessigolles,

juganeres un cop més.


I a la desembocadura m’acosto

on brolla la vida i el sol

que brillant s’atura

al vèrtex més blau,

allà on des de la vora,

el mar no té final.
Vés al poema sencer