Tots els poemes

Vinyet Panyella

Eucaliptus

La solitud de marbres i voreres
deixa sentir més forta la basarda
dels túnels negres.
Les rodes, implacables, acompassen
el trànsit del temps cap a la fosca.
Neguit que, voraç, a engrunes em devores
els lleus brins d'esperança,
el record de la ginesta
i l'or dels dies de l'estiu,
permet que senti l'olor de l'eucaliptus,
d'aquestes branques primerenques, fràgils
com el vidre que dringava vora el foc!
Que el perfum suau i persistent de l'eucaliptus
m'allunyi la tristesa, el temps tancat,
i m'apropi al presagi del bon temps,
de la florida joia que, potser, m'aguarda.
Vés al poema sencer
Eduard Sanahuja

D'hores despentinades

Ara que tinc les hores davant meu
i em xuclen temps endins despentinades
i em deixen el record sense relleu,
ineficaç forat de foradades

que es creuen per espais arrossegats;
ara que tinc davant xarop de llunes,
m'assec a llit i jec i dic als rats:
rosegadors, raeu-me, feu-me runes,

feu polseguera, feu rovell, feu cendra,
feu i desfeu el breu viatge breu,
aquest llampec, aquest brogit d'un dia,

feu i desfeu, preneu, tot és per prendre
ara que tinc les hores davant meu,
i que no tinc les hores que tenia.
Vés al poema sencer
Josep Plana i Aspachs

El poema nu II

No em fa por la blancúria del paper
quan s'acosta el moment de reflectir
la vida imaginable. Certament,
tots som miratges nus d'un altre espai
que reviu dols viscuts. Costa poc témer
el naufragi del seny: de bon matí
bastim taüts amb mots incongruents.
Tots els versos naixents són assassins,
metralladores del polit, pautat
paper net amb tinta irreal... Rebels.

 

Només deu ratlles, i el poema viu.
Vés al poema sencer
Josep Plana i Aspachs

Davall les rialles

Davall les rialles
mai no plou ni neva
ni es fa fosc.
Tot és rialla universal
i la pols bescanvia amb l'aire
un malmès esglai comprensiu.

 

Gasives, les llumetes del carrer
s'amaguen sota les rialles
guaridores, blanques i màgiques
d'aquest insomni que estalvia pors.

 

¡Ai, rialles dolentes dels infants!

 

Aquesta nit,
quan sigui tot fosc,
sortiré de la tomba
i obriré, de bat a bat,
els llavis del meu veí mort.
Vés al poema sencer
Enric Casasses

No hi érem

Abandonat i parlant sol, amb déu,
sí, com aquell que dirigeix la pensa
a un nen no nat: em sents? No tinc defensa
de fe ni de no fe. Puc creure'm teu

tot esperant que vinguis al món, déu,
a sentir no els sonets, llegir la pensa,
dansa folla de plàncton, indefensa:
la sorprendràs quan li diguis: sóc teu.

Ella et dirà que és teua, nom de déu,
i t'aviciarà, vici de pensa,
fent-te tou, fins que no tinguis defensa,
i et deixarà dient: problema teu,

per tu faràs, ja sents els meus dictats:
no comptis que ningú te renti els plats.
Vés al poema sencer
David Jou

Paisatge en un estany

La brisa del capvespre mou l'aigua de l'estany
i fa, d'un arbre sol, el repetit engany
d'un bosc enorme i plàcid que em pren de mica en mica.
La fosca va creixent, la pau es multiplica,
els grills parlen de coses que ja no sé comprendre,
la gespa es difumina en una verdor tendra
i dos estels perforen el cel desentelat.
I tot es reflecteix, ratllat per lleus onades,
a l'aigua de l'estany, on denses nuvolades
d'escuma de sabó congrien tempestat.
Vés al poema sencer
Enric Casasses

Un aire

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les bales,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.
Vés al poema sencer
David Jou

Series encara una feina per fer

Pàtria completa, amb les illes i l'horta,
i un nord més al nord i més rica i unida:
per molt que volguessin, mentida a mentida,
negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

series encara una feina per fer,
un alt objectiu de treball i coratge,
un crit, un estímul, un poble, un paisatge,
la feina i la festa de cada carrer.

I m'omple en l'espera un tenaç pensament
de pau que voldria que sempre tinguessis,
i veig el futur que voldria que et fessis
sovint molt llunyà i, algun cop, imminent.
Vés al poema sencer
Josep Plana i Aspachs

Els ulls clucs

Potser que torni
a les arrels
i que allí cerqui
altres camins.

¿I qui sap si hi ha un sender?
Potser tot és una roda
i jo sóc sols el fusell.

Potser que torni
a la infantesa
i que allí esbrini
el meu destí.

¿I qui sap si hi ha un destí?
Potser tot és grisa serp
i jo sóc sols un verí.
Vés al poema sencer
Maria Mercè Marçal

Dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Vés al poema sencer
Enric Casasses

Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

 
Vés al poema sencer