Tots els poemes

Marta Pérez i Sierra

Alba

S'afua la nit per trair-me,
ho noto a les parpelles.
Com un mal presagi,
salmeja per distreure'm.
No sap que sóc fetillera
i coc malucs de granota
amb pèls de barba
d'amants desagraïts.
Estic de tu dejuna!

Oberta de cames, riu avall, l’alba.
Vés al poema sencer
David Madueño

Els angles dels dies

La vida calcada com una fotocòpia
se'ns espesseix -mai no ens ha agradat
la gelatina. Els angles dels dies,
refractats pel glaç de l'avorriment,
semblen més aguts. Però la gran tragèdia
és que no coneixem cap ferreteria
on comprar paper de vidre.
Vés al poema sencer
Albada Albagès

Plego el dia

Ja plego el dia.
M'apropo a l'essència.
Em visc i tinc ganes
d'estar amb mi.
Oloro els llençols.
M'agrada!
El silenci, ho diu tot.
Per mil·lèsima vegada
perdono tots els anys
d'angoixa.
Em respiro i em dic.
Estupenda i m'estimo.
Per què?(com diria el gran Ovidi)
Perque vull.
Amb això ja n'hi ha prou.
Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Despropòsit

Això és un despropòsit,
el furt de l’ànima d’un diable sense paraula.
Sóc la lletania d’un lladruc
esmaperdut a les muntanyes
mentre el vent juga a desfer-ne l’origen.

Una negativa de plom tot bastint els incondicionals.
M’esperava un “almenys” en lloc d’una vasta planícia erma.
Ja veus;
Una bactèria sapròfita tot engolint les despulles teves. 
Vés al poema sencer
Rosa Maria Arrazola

Alegria

Vull imaginar-me en un camí evident
percebent cada parpelleig
lluny del poema trist en una tarda suau
plena de termes molls,
escampant llum en un cercle quadrat.

Vull imaginar-me en altres terres
sense guerres
omplint-me de l'aire
que tu hagis expirat.

Vull imaginar-me davant 
de les boques sinceres
que senten l'alegre soledat
i vull creure en una força alta, misteriosa,
que ens col·loqui davant d'un paradís.

Vull rodar i vull resoldre,
moldre l'aire, escórrer sol,
cremar vides, cendrejar-me,
ressuscitar fent l'amor.

Vull imaginar-me que imagines
la mateixa resurrecció que jo.

Vés al poema sencer
Marc Freixas

Tot es transforma

On és el valor de les coses i els dies?
Tot es transforma i res no es perd.
On és la música de Jorge Drexler?
El cant viu per la paraula i el paisatge.
La teva mirada també es transforma...,
també parla el llenguatge,
i parlen els Déus de la cançó,
i les teves inquietuds creadores
parlen a través de l'art que fa el poema.
On és la teva esperança fortificada?
On és el teu amor inesborrable?
Tot s'abraça sense etiquetes.
Tot es pot sense cruesa.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Refugiats

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara alades de les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què?.

Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.

Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.
Vés al poema sencer
Cristina Company

Dir-t'ho

Dir-t'ho...
i que m'ho diguis.
Sentir-ho...
i que tu ho sentis.
Cridar-ho als quatre vents,
i no tenir por de res.
Llançar l'ampolla al mar,
plena de felicitat.
Abraçar-te...
i respirar.
Obrir els ulls,
i veure el cel blau.
Deixar-te fer...
i saber-me al cim.
Viure l'instant...
i gaudir-lo etern.
Somriure...
i veure el sol.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Jo et vull així,

de paraules amb segones

que sempre tornes a parir,

amb somriures radiants al matí,

i, a la nit, sempre fidel al teu dir

de cadència dolça sense fi.



Jo et vull així,

orgullós del moianès,

de botifarra bona i espetec,

que a Sabadell n’hi diríem petador

si bé acceptem la transgressió

de rebò que és, carai!



Jo et vull així,

amb llavis amples per besar

i amb un somriure a cada mà,

amb la mirada ferma com el pas

que a Esplugues em vas donar,

per primer cop, ja fa.



Jo et vull així,

per caminar al teu costat

de Collsuspina a Castellcir,

de nord a sud, mirant enllà,

per tornar sempre a carenar

junts i fent peu sense finar.



Jo et vull així,

sentint-me el cor bategar

com el primer cop que et vaig trobar

a la catedral de Barcelona,

que allà els mots es van tornar

dels colors que al cor vaig pintar.



Jo et vull així,

ai, amor, que t’ho he de tornar a dir!

perquè si un dia deixés de sentir

això que em fa sentir tan feliç

pessiga’m fort que més no vull dormir

si somniant no et puc sentir.



Jo et vull així,

ara i aquí,

ben desperts,

i amb els braços oberts,

a tot el que encara ha de venir.

Jo et vull, sí.
Vés al poema sencer
Cristina Company

Senzillesa

I tot, per què?

si és tan dur,

i a vegades no veig la llum del sol.


I si em fa mal?

Em fereix la indiferència,

la prepotència o l’engany.


Però tu, tu m’ho fas entendre,

tot es difumina

i el cel torna a ser clar

des que neix un bri d’esperança

i sento com l’amistat acaricia la meva pell.


Llavors, arriba l’amor...

i em torna la vida!!!
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Tornassol

Curiós vestit, el tornassol,

blau el costat, lila l’enfront

quan rebot al teu front torrat

pel sol groc que s’ha enganxat

al vèrtex dret del paper tornassolat,

verdós a dalt, partit en dos,

pel vermell suau del teu jersei

de coll mao, gastat.

Gran amant, el tornassol,

concubina del blanc,

marit del negre i el cian,

poligàmic en taronja i d’or,

turquesa, sèpia, beix, morat,

camaleó sense compassió

dels meu estat difuminat.
Vés al poema sencer