Tots els poemes

Gabriel Maria Pérez

Ahir, avui

Ahir, quan em vaig llevar,
em va semblar haver dormit amb tu,
perquè sentia la teva fragància
apoderar-se dels meus calfreds
i això suposà energia refrescant,
malgrat que amb el pas de les hores,
em vaig adonar que no ho havíem fet pas.
 
Aleshores em vaig prometre
que la nit següent no podia ser igual,
necessitava la brega amb tu,
acaronar-te sense pausa, sense defalliment,
tota la nit recargolats, abraçats a la humitat,
amb esquitxos de gemecs desdibuixats a les parets:
un retruny de plaer paradisíac i abstret.
 
 
Avui, quan m’he llevat
ha estat com una alenada d’aire nou,
perquè tenia impregnada la teva fragància
per entre els meus calfreds esmicolats 
i això ha suposat energia refrescant
que m’ha donat un dia plàcid i relaxat
per adonar-me que no puc deixar-te d’estimar.
Vés al poema sencer
Montse Cercós

Amb tu

Amb tu la nit es desperta,
de sobte la disbauxa cobra vida.
Les hores de letargia s’han acabat.
Onomatopeia de deessa egípcia
capaç de veure en l’obscuritat.
El teu caminar silenciós i elegant 
s’enfila amb delicadesa i gran agilitat.
Independent i tafanera, 
capaç d’ignorar i també reclamar
posant el cap davant del llibre,
o passejant per sobre el teclat.
Tot t’atrau la curiositat.
De sobte, et transformes
emets sorolls estranys 
en veure un ocell volar.
A voltes la teva hipnòtica mirada 
resta atrapada en el més enllà,
mentre jo em pregunto 
què estaràs pensant?
Vés al poema sencer
Marc Freixas

De nou

De nou, 
hem tornat a la platja, ara,
que comença la primavera 
després del fred, la neu i les pluges.
Però tot ho recordo amb tristesa.
Perquè nosaltres, durant el llarg hivern, 
des de les arrels de les cases,
vam oferir la pau, les flors i l'amor,
i només hem rebut
la cara més fosca de la por...,
la cara d'una tristesa incomprensible.
Haurem de persistir per arribar al somni...,
per trobar l'equilibri de l'amor,
fer-lo ample i etern,
tossut i tendre.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Nua

Somnàmbula deambula sola
sona Bach al pis de la veïna
baixa l’aigua, canonada percutida,
el terra xop de llàgrimes que sordes cauen,
galta avall.
 
Sense llum s’arrossega d’esma
silent, perdent la dignitat que queda
si es queda, dreta o torta,
si es mou cau altra volta al solc que ha fet,
cegament.
 
No es mou, quieta, ben quieta
que si es gira es veu morta
en el marc d’un present sense porta
i amb el passat enganxat a la pell
descaradament nua, i absent.
 
Vés al poema sencer
Montse Pellicer

Sense pensar

sense pensar
trenques cada un dels meus miralls
i poc a poc tot és un miratge,
la sensualitat dona pas a una necessitat salvatge
l’amor seu en el racó de pensar
i l’espera destrueix cada sentiment
assecant l’ànima
fins que cau com una fulla vella per estripar-se
sense pensar
colpeges el meu cos i la meva ment
desgavellant les emocions
que retirades dins d’un bagul
esperen ser retrobades
sense pensar, sempre sense pensar
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Veniu

Veniu a veure'm
per entremig de la mirada. 
Notareu que la paraula
em surt dels ulls,
i sabreu, amb gratitud,
que acabarà a la boca
per trobar una sortida digna.
I quan vingueu
a rebre el poema
que vol trobar-vos per plaer,
entendreu
que tot això que escric
és per portar la vostra tendresa 
enganxada amb cada vers,
i també a cada veu
que us vol tenir amb amor.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Caminar blau

Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 
 
Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
Vés al poema sencer
Altres

Reajusto la mirada

Reajusto la mirada per veure el nou cel
des de la mateixa finestra. 
Em sobrevolo a mi quan sóc
i no sóc per ser l'altre de mi.
Visc sota l'aixopluc del no-res, 
entre quatre estacions i sempre neva i plou,
i sempre és rufol i lluu el sol . 
Embasto el present amb la lluna i el sol. 
La meva casa es una frontera entre tots els llocs. He nascut de l'ou d'un tauró
arrapat entre les algues trèmules del desig. 
És per això que estimo les ones 
que dipositen peixos d'or damunt la platja. 
Quan penso em creix una pell d'heura 
damunt l'escorça dels ossos.
No tinc més recer 
que l'espiral de la caragola menant-me a l'essencial.
En realitat sóc de mi 
quan en realitat sóc de tots.


Jaume Piquet
Vés al poema sencer
Jaume Subirana

Final de festa

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit vénen més formes i la fosca,
i tot fuig en la nit i fuig tot en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.
Vés al poema sencer
Antoni Tàpies

La veu desitjada

La veu desitjada,
la veu que desitjo,
no és la meva veu d'home,
aspra i entretallada.
La veu que desitjo és la veu de l'àngel,
la paraula muda,
la tendresa del silenci,
l'eloquència de la roca
Vés al poema sencer