Tots els poemes

Marina Antúnez

Amor de mel

Tota ella rogenca
lliscant per la teva pell,
una gota fins al teu melic
jove, tendre, esborronat.

El degoteig d’una mel,
talment com si descobrís ara,
per primer cop,
la cova improvisada.

Lentament i serena,
el vaivé dels cossos,
i la teva pell
jove, turgent, esborronada.

Ella camina
fins al teu melic
i esdevé més dolça encara
que quan et somniava.

La mel es desfà
caramelitzada
quan els nostres cossos
es barregen d’ànima i d’amor.

Sense adonar-nos de res
i vivint més que mai encara
quedem emmetzinats...
d’amor de mel.

Vés al poema sencer
Santi Borrell

Em tremolen les cames

Em tremolen les cames,
quan fort m’abraces,
abans, després o tant se val,
s’enfonsin els miracles

quin esclavatge,
jo vaig a ratxes
i tu em tatxes

ho sento, sento l’error

perdo la paciència
perquè et perdo

dóna’m ferro
i afluixa l’erguer
que tot ho-vull-ser

cada cop que em mires
    i em remires,
jo deliro com un suïcida

hi ha bojos
que tancats per amor
encara fan volanderes.

Vés al poema sencer
Santi Borrell

Fa temps

Fa temps
que veig el teu somni
dibuixat a la paret

fa temps
que m’amago dins del vent

fa temps
que no fem l’invent
i tot és lent

fa temps
que no saps què tens

fa temps
que veig el teu cos penjat a l’horitzó
i tinc els ulls negres de tant dolor

fa temps
que no vull casa
i la mort passa de llarg.

Vés al poema sencer
Santi Borrell

Potser l'amor

L’amor és com el somni d’un nen
que entra dins del bosc i veu el mar.

L’amor és una paraula que no es diu del tot.
Potser l’amor és un nom que ningú recorda.

Potser és una paraula que es deixa en blanc.
Potser l’amor s’extreu com un mineral,
com una arrel que s’enfonsa i fa mal.

Potser l’amor és un miracle. Potser sí.
Potser ningú sap què és l’amor. Potser no.

Altres vegades és una llavor que espera la pluja.
Potser sí, potser no. Potser l’amor és la pluja.
Potser és amor i res més. Potser sí, potser no.

Potser l’amor està dins d’un arbre.
Potser el meu amor va ser la primera llum
que va il·luminar l’univers.

Potser l’amor són els meus ossos
que sempre recordaran els teus ulls.

Vés al poema sencer
Santi Borrell

M'has deixat

 

M’has deixat tot el dolor
i només han passat quinze anys.
 
Estic sol i no veig res.

Saps?, només és foscor.

La foscor només és una paraula.
Tot acaba sent una paraula.
La vida només és una paraula.

El dia que em curi
alçaré els ulls contra el dolor
i oblidaré aquesta cançó.

Vés al poema sencer
Sílvia Bel Fransi

La caiguda de l'artista

La caiguda de l’artista
està sempre molt a prop.

Un personatge pla.
Un pla desenfocat
al clímax de l’escena.
Un vers que cacareja.

Una mirada negra
que implora en silenci
la resposta d’un pou abandonat.

Ecos sense retorn.
Aplaudiments sord-muds.
Vertígen de teló encarcarat.
Lectors atrapats en arenes movedisses.

Sobre crispetes ensopides
un espectador s’adorm
sense remordiments.

Punxades a la boca de l’estòmec.
Empatx creatiu.

Milers d’artistes es llencen cada nit al buit
amb paracaigudes de joguina
sota el focus de la lluna plena.

Però quan un artista cau,
sempre cau sol.
I eI públic, desconcertat,
l’espera incòmodament avergonyit,
per apartar-se en el instant precís
de xocar a terra.

Vés al poema sencer
Sílvia Bel Fransi

Nyic-nyic

No sé encara perquè,
però últimament,
totes les idees em vénen
mentre vaig amb bicicleta.

Tampoc sé si és el fred
d’aquest hivern
que no se’n vol anar
o si és que tinc pressa
per no oblidar
els versos que enllaço
a cada pedalada.

El cas és que cada dia
arrisco més per arribar
i transcriure d’una volada
els pensaments.

Sempre acuso la darrera pujada.
Escric amb el nyigui-nyogui
dels genolls de fa 26 anys
i el nyigo-nyigo
d’una cadira de quan en tenia tretze.
Tot em grinyola.
També aquests versos.

L’hivern se m’ha colat a dins dels óssos.

Nyic nyic,
nyic, nyic,
 nyic, nyic.

Vés al poema sencer
Sílvia Bel Fransi

Semàfors

Bategs de llum verda
rere els ulls.

Verd-verd
Verd-verd
Verd-verd

Però el semàfor resta ambre
dia rere dia.

Jo m’espero, pacient, a la vorera,
mentre llenço versos sobre l'asfalt
com si jugués a la petanca.

Cada vers trepitja una ratlla blanca.

Quan es posi verd
- penso ingènua -
podré arribar a l’altra banda
fent gambades sobre el poema ?

Vés al poema sencer

Cafè de l'Horloge

te en mà
i cigarreta en boca
asseguts com estàvem
a segona o tercera línia de mar
escoltàvem l'escuma batre contra nosaltres
l'espigó irreductible del cansament
i de la paranoia europea
des d'on ens llançàvem
a les onades del temps
i aquest
per complaure'ns
s'aturà
i quedàrem suspesos a l'aire
a pocs mil·límetres dels nostres cossos
bevent i fumant
a l'escenari del somni rellotge
on un grup de berbers
de punyals cenyits a l'esquena
i d'instruments arcaics
tocaven la melodia exacta d'aquell moment
tic-tac
tic-tac
tic-tac
...
Vés al poema sencer
Carme Pagès

La plaça dels sentiments

Aquest matí, he creuat la plaça dels sentiments:
hi he vist la fruïció, olorant, palpant
i assaborint plaers de menuda dimensió
(petits pecats consentits i contemplats).

Aquest matí, hi havia, a la plaça,
tres joves amb esplín a la mirada.
Esguards de bellesa taciturna,  que em
feien intuir els blaus de les seves ànimes.

Aquest matí, en  un cafè de la plaça,
he vist un cambrer contrariat
per les exigències discordants
d’un client fàtuament recalcitrant.

Aquest matí, en una racó de la plaça,
he vist l’enveja atrapada als ulls d’un ancià
mentre observava  despòticament un rara avis,
que caminava amb pas segur i agosarat.

Aquest matí, sota una volta de la plaça,
hi havia un home demanant almoina
amb rostre lúgubre i macilent
que fregava la indigència immereixent.

Aquest matí, he vist travessar, expeditivament,
 la plaça,  una noia amb maletí;
de les seves fràgils i modernes ulleres,
emanava, circumspectament, follia i frenesí.

Aquest matí, al bell mig de la plaça,
he vist uns ulls idolatrant-ne uns altres
que encara que es veien innocents.
Amb tot, semblaven  impacients...

Aquest matí, a la plaça, el projectat
salivall d’un jove m’ha provocat desplaença
i m’he adonat de la magnanimitat d’una noia
que feia de bastó a una caduca senyora.

Aquest matí, a la plaça, he parat esment
al menyspreu que ha patit un infant,
i he vist l’efusió d’un noi abraçant un company
i la vanitat d’una dama fútilment sensacional.

Aquest matí, a la plaça, he llegit  estranyesa
als ulls testimonials d’un làbil colom blanc...

Vés al poema sencer
Rosa Roig Celda

El xiquet taronger

Sabeu on va acabar aquell xiquet que no sabia collir taronges? 
El portaren al riu,
allí  va veure els estranys, i atapeïts tarongers. 
S'abraçà al tronc i va decidir 
que el silenci i el perfum d'aquell taronger era
 el que sempre havia buscat i s'hi quedà. 
En contar-li-ho a la mare ningú recordava on estava el taronger. 

Ella sempre que arriba abril va al riu
 a buscar el fill
i arriba a distingir un perfum quasi humà 
que li recorda el seu xiquet. 
Creu que és ell, però no saber-ho cert la matarà.

Com poden els hòmens tindre tan poca memòria?
Vés al poema sencer