Tots els poemes

Carmen Moreno

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-on ets?

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar l'inestabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història
(de pensament i de paraula)

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Maniquí

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga

 

Maniquís de ciutat.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Pels carrerons d'un dia qualsevol

Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

 

 

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

 

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Mestre d'amor

Què faria la fadrineta
sense imatges,
què faria l’amor efímera
sense penyora,
què faria la bruna silvestre
si no la despullava,
què faríem ara
sense cada demà,
què seria la lluita
sense estrella ni penó quatribarrat,
qui es llevava
sense bons dematins,
qui tindria amigues
sense vaixells blancs,
qui seria futurista
sense tu com a passat.
Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Diumenge a l'estació

Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.

 

Vés al poema sencer
Anna Fenoy

No vas pensar-ho dos cops

No vas pensar-ho dos cops:
Calia lluitar per l’eterna pàtria
i era necessari esgarrapar i repartir
pètals negres pels carrers de Barcelona.
El roig de la sang s’escampava estèticament
Sobre les llambordes dels carrers tenyits
del gris de la melangia que havia esclatat.
Vas guanyar una batalla, un honor
d’una societat objectivament equivocada:
però tu, no ho sabies.
La victòria havia omès la teva enyorança
vers la família que tant de temps
havia estat esperant- te en la Masia
que tots junts havíeu aixecat amb rialles,
joguines, perfums i plats de ceràmica.
El teu trajecte havia acabat
i vas decidir marxar de Barcelona
per tornar ple de joia a una casa
on ara, només les ombres hi ballaven,
doncs aquells que esperaven havien marxat:
però tu, no ho sabies.
Vés al poema sencer
Gemma Gelabert Gonzalo

Liebe

Tots els somnis s’esborren
perduts en un viatge
que mai esdevingué real.

Intento oblidar-te,
fer-te petita o
desfer-te de la constància.

Més tu no abandones
de mi el teu record.
Et mantinc immòbil

i desitjosa.
Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Sucre

T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
              – la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?
 
Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

3.1416jos arran de la construcció del camp de golf

Com antics cavallers de les creuades
avancen triomfadors, trepitjant l’herba,
al pit, el cocodril, com escut d’armes
i a la ma, un got de wiski de reserva

Devots d’un Deu, de nom Armani
es ruixen amb Chanel, i el cos amb Dave,
juren i perjuren a tothora per Snoopi
i al cul, porten un Nike tatuat.

Aparten els seus fills d’escoles públiques,
i els apunten a paddel, equitació, a navegar,
arrosseguen, quan et parlen les paraules
i no reneguen mai, que això es vulgar.

T’avancen veloçment amb el seu AUDI,
orella sempre al mòbil, cabell engominat,
i el mon se’ls fa petit, no hi ha qui els pari,
quan mouen els seus malucs liposuccionats.

També tenen rampells, són solidaris,
i s’apunten a ONG’s de tot el mon,
ho arreglen sempre tot, a cop de talonari,
i truquen els primers a les Telemaratons.

Per vacances, viatgen a l’altre punt de l’hemisferi
i desprès t’ho expliquen tot com un retrat,
doncs ja se sap, mai no es tant important ser-hi,
com que se sàpiga, que hi has estat.

A aquesta bona gent, res els atura
i si poden, et compraran el camp de cols,
i no perquè els agradi la natura,
sinó per instal·lar-hi un camp de golf
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Gori-gori

 

Trontolla la fulla
golafre
amb sinuositat
com el giravoltar gòtic
del governall intrèpid
a les golfes
serpentejades,

trontolla la fulla
golafre
en el gorg
de la gotera
goda,

trontolla la fulla
golafre
amb sinuositat
com el quid pro quo
quirúrgic
del gori-gori
de la planyidera.

Vés al poema sencer