Tots els poemes

Laura Dalmau

Sota un garbuix

Sota un garbuix d’humitat
sóc un voyeur, incitat,
fora del mirall de tota lluita
en una finestra infal·lible
de quatre costats pecaminosos
a l’engany d’una esperma fàcil,
sense carícies. Consumeixo,
xop d’enyor de cuir negre,
l’objecte d’un òrgan musculós
inaugurat per la llei de l’embut.
Vés al poema sencer
Laura Dalmau

No sé ben bé

No sé ben bé d’on véns
ni l’oxigen que s’arremora
al teu cos. M’atanso a fora,
mig amagada, i compto.
Compto hores, olors, gestos,
músculs tous, desesperances,
males passades, entrepans de farina,
paraules mudes, tot el que no he fet,
i els relleus de l’adolescència
amb justa metàfora quan s’alça
el teu fotograma en forma d’erecció.

 

Vés al poema sencer
Laura Dalmau

Bulímia de cares menudes

La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor de saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

No papers

Són ells, els has vist?
Si, home, sí

els no papers!!

no ho han estat sempre,
no et pensis,

no

són els no papers

des que s’han arriscat a pujar
a l’ocell aquell que no tornava
(bitllet allà on tot t’esperava)

Enrera, a la cua,
la terra
que els ha parit:
 

mare, pare, amics,
vida, ahir,
potser estudis,
identitat,
fills,
jo
   tu
       ti
 
Marcia, Asha, Samara,
Mohamed, Sikandar, Sr. Titulat,
Naïm, Johan Swift…
 
Davant, al front,
Ítaques
de paraula i d’obra
ferides
 

No papers
 
No dignitat
entre paraula
estrangera
i algun crit
              (aquests són universals, guaita!)

Són ells,
Els
 

No habitatge propi

No seguretat social

No viatges

No estat de benestant

No contracte

No sou fixe

No rights

No dormir

No saber on cony estic

No jos
no tus,
no més

NOMÉS

sense papers


De ben segur que els has vist:
solen passar pel teu costat
 
no per davant ni per darrere
(encara que no ho sembli
són els teus iguals)
 
Jo, tu, ell,ella,
Naïm, Rosber, Jolin Chin,
Rahma, Nora, Zaira, Tintín…

Però tant se val el nom !
tampoc tenen dret a DNI

Tant se val, sí
 

Torna al teu país!

Parla la meva llengua!

Fes-te jo!

Aquí no!

Toca el dos!

 

Tant se val, no

 

mengen

pà blanc d’ahir

pagat en negre

 

i lluny de la llar de foc

van cremant arrels

per tal d’aquirir el dret

a una nova foguera.
 

Alguns, però, es queden
al portapapers

amb el pic i la pala a la mà

cavant un mateix forat,

socarrimat,

 

mentre rumien, bocaterrosos,

que se n’ha fet, d’ells,

què collons foten, aquí,

i on queden ara, les Ítaques,

darrere aquest gran viatge…

Vés al poema sencer
Sònia Serrabao

Nyam-nyam

He hagut de tocar fons
viure a les tenebres
envoltada de queixals i urpes
d’animals incògnits que creia conèixer.
Subterrani on certs rapinyaires
eclipsen amb ales hivernals
les escletxes d’aquest estiu també hivernal.
Se m’esquinça el cor
de veure con una terra aliena
planta la seva bandera
al meu plat i es cruspeix
l’aliment. Nyam-nyam.
La meva substància.
Escenari on certs carronyaires
porfidiegen pel que queda de mi.
Pel premall que sóc.
On és l’essència primera
de mi mateixa?
Aquesta sutzura m’ofusca.
Nyam-nyam.
Potser penja del bec d’un voltor.
Qui sap quin corb se l’ha engolit.

 

Vés al poema sencer
Sònia Serrabao

Nye-nyeu

Si el verb veraç
es torba
per frens aliens
arriba la desventura.

El verb deixa de seguir
el curs del riu
es desborda
es veu al peu
de l’abisme.

Del cel la força
per suspendre el plet i
del mateix conflicte murmuració. Nyeu-nyeu.

De les banals paraules
i les mirades intruses
el vertigen.
Nyeu-nyeu.

Vés al poema sencer
Míriam Basco

Esperança

En el fons de la meva ànima,

on l’ànima no té fons

la meva esperança confía


que arribi el día, on


tothom que habiti en aquest món,

visqui sense injustícia ni agonia.


En el fons de la meva ànima

on l’ànima no té fons

la meva esperança espera,

espera, espera… i

es desespera.

Vés al poema sencer
Sònia Serrabao

Nyic-nyic

No hi tinc fusta a la cambra.
El corc habita el meu cor. Nyic-nyic.
Tres fantasmes m’acompanyen
certes nits de solitud
xiuxiuegen sota la flassada.
Nyec-nyec. Sobre la tristor.
Tristor sobre tristor com un contorn
que dibuixa un cos inert.
Un rostre desnodrit. Passatge a l’Hades.
Nyic-nyic. Nyec-nyec.
Vora el coixí
dins el bressol
tres vegades corcat que sóc.
Nyec-nyec. Nyic-nyic.
Vés al poema sencer
Sònia Serrabao

Zum-zum

Volíem escoltar el silenci.
No era un silenci qualsevol
-si l’escoltéssim no seria silenci-.

Era un zum-zum ensordidor
que viatjava de les temples
al melic. Ens dividia. S’imposava
perillosament entre nosaltres:
Zum-zum, zum-zum.
Aquell brunzit
ens prengué els minuts que avui
s’omplen
en la buidor
de les paraules.

Vés al poema sencer