Tots els poemes

Carmen Moreno

Quina cosa, oi?

Buscava el poeta aquella COSA
que no trobava en cap altra
                                       (COSA)
i tastava i testava
però tot i el test
i tot i el tast
passaven els 21, 22, 23, 24, 25...
i la cosa seguia gairebé igual.

Potser els adults s'equivocaven.

 

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Centúries recents

Els actes suaus són un desert
de centúries decents que,
amb pas cupidament tremolós,
arriben al migrat port de les fatigues,
amb els ulls eixuts i muts,
sense articular paraules
d’accent fort i veu pregona,
ans cridant aspres sospirs
discursivament cursis.
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Aparell digestiu

No ets només tu
no ets només tu
sóc també jo
i aquest joc
i la vida que ens atrapa
i els núvols que s'apaivaguen
quan volen
(del verb volar)
i tota la resta que suma.

I ara aprofito,
t'aprofito i m'aprofito
perquè ens aprofiti.
Després
ja farem la digestió.
Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Comentari

 Comentari |5 / jul.sandra Dominguez - Buzz - Públic - Silenciat
Vine...
silent
i proclamat
el lacre
que em clou les parpelles,
defineix la sinuesa, meva
<nuesa sinuosa>

Sigues vol
i caiguda
clau de solfa
retallada en la paret.
Vine...
a culminar
en l'esclat de mil plomes,
rebentant
dins
meu.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Jo també

Jo també vull viure
en els pronoms,
jo també clamo amb calma
l’art total,
jo també sóc aquell,
bufo veles i vents,
vaig tot sol, i de dol,
veig com plou, i fa sol.
Jo també vull col·locar col·loquis
als prestatges de la retòrica.

 

Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Fes-te tu, sigues tu

Miro al carrer, parlo amb la gent que m’envolta

Miro amb ulls crítics, analitzo, parlo, penso, actuo.

No m’agrada allò que veig, no m’agrada el que m’ensenyen.

No m’agrada veure els milers d’injustícies que s’han comès.

 

Religions que maten en nom del seu Deu,

Que clamen fe i provoquen pobresa,

Que s’enriqueixen amb la caritat dels pobres.

I que ostenten el seu orgull i benevolència.

 

Exercits armats que maten civils,

Que imparteixen la pena de mort al seu gust,

Que la seva feina els i dona la guerra,

I que tanmateix, diuen repartir  la pau...

 

Rics que en volen ser més, i se’ls escolta,

Pobres que volen viure, i se’ls ignora.

Gent que te de tot, i no te res.

Gent que no te res, i te de tot, amor.

 

Ara només hi ha paraules,

Paraules fetes de paper de fumar...

Paraules que s’emporta el vent...

Que se les emporta i no tornen.

 

Fets i no paraules,  fets es el que cal

Lluitar amb dos ous contra qui no et deixa ser

Ser tu, trobar-te a tu mateix, i escoltar-te

Fer de l’amor i l’estima la teva filosofia de vida.

 

Que res t’impedeixi ser tu,

Planta cara als qui no t’escolten

I escolta als qui et planten cara

Fes-te a tu i sigues tu.

Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Crònica I

Branques enredades

Rauen dintre del meu cap

ombres enfoscades

Pel turment del meu tombant

 

Llençols grocs al terra

Que recullen mals humors

Fulles gota a gota

Cauen com els meus records

 

Surto a la muntanya

Per pujar als cim mes alts

Diuen que aquells aires

Fan passar tots els teus mals

 

Passo per aquells boscos

Evadint la realitat

Crec que la tramuntana

Ja m’ha trastocat el cap

 

Torno cap a casa

Amb els pensaments mes clars

Obrint altres portes

Que el destí t’havia desat

 

Torno a l’optimisme

Aquell vell amic deixat

I recupero forces

Per tornar a lluitar endavant

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Tot són estels

Serà una nit d'aquestes nues
de les de surar damunt els gratacels
minvant entre somnis d'un futur
que per uns segons
deixa de ser incert
per reduir-se,
ampliant-se a un sol moment.
Sobren aleshores
paraules
dubtes
neguits
remordiments
sobra fins i tot la nit
i sobren fins i tot els gratacels:

enmig d'aquest sospir sensitiu
tot són estels.
 

Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Caure dins d'un poema

No Puc definir exactament en quin moment caic dins el poema.
Em capbusso amb un mot i puc nedar per ell.
Aleshores m’irromp una aigua de vers subterrània que s’escola i m’habita totes les esculleres, barbotejant i efervescent, trenca just al pit i al seny, i aleshores la veu pren magnitud i ressona dins la gruta profunda des d’on parlo, i s'eleva com un mormol brunzent que pren el cos d’una onada petita i s’arremolina a la vorera de la platja i arrissant-se esdevé el farbalà d’una mar que colpeja i després em sobrevé el desig d’explicar-te...
(Si girant el pom de la porta i fités per l’escletxa i fores per un casual aquí, que he caigut dins d’un poema i he surat ingràvida, per culpa teva).
I a l’instant obro els ulls tan indefensa  com en un despertar.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Perdut entre els teus llavis

Com si la terra s’ensorrés als meus peus,
i un munt de llavis resseguís el meu sexe,
besant-lo dolçament de l’arrel a la punta.
I el moment esdevingués una plàcida regressió
a la infantesa més remota, al mateix úter matern,
on tot és pau, on cada moviment és celebrat...
...I tu a sobre meu, dansant sense música,
amb un riu cabalós entre les cames,
una brasa encesa als braços, i un rusc de mel en el somriure.
Amb sonoritat a la veu, amb llum intensa als ulls,
fent del risc una peça d’amor, de l’amor un crit al risc.
Ajornant tota mostra de conservadora sensatesa.
Només tu, jo i el moviment harmònic de malucs
seguint el ritme suau, excitant i tendre de l’amor,
amb el teu sexe encerclant apassionadament el meu...

I de sobte el foc tot ho crema i els ulls agafen intensitat,
la boca s’obre fins arribar al crit, la respiració es trasbalsa.
L’orgasme rebota les parets i omple l’estança de llum i flors...
I tot seguit una veu suau, que diu “t’estimo...”
i unes gotes de suor, que et fan més humana i desitjable.
I uns pits que em retrunyen a la cara demanant carícies insolents.
I el meu sexe momentàniament flàccid, esperant uns llavis,
una llengua, una saliva, que el remunti a l’infinit...

Vés al poema sencer