Tots els poemes

Carmen Moreno

Tot són estels

Serà una nit d'aquestes nues
de les de surar damunt els gratacels
minvant entre somnis d'un futur
que per uns segons
deixa de ser incert
per reduir-se,
ampliant-se a un sol moment.
Sobren aleshores
paraules
dubtes
neguits
remordiments
sobra fins i tot la nit
i sobren fins i tot els gratacels:

enmig d'aquest sospir sensitiu
tot són estels.
 

Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Caure dins d'un poema

No Puc definir exactament en quin moment caic dins el poema.
Em capbusso amb un mot i puc nedar per ell.
Aleshores m’irromp una aigua de vers subterrània que s’escola i m’habita totes les esculleres, barbotejant i efervescent, trenca just al pit i al seny, i aleshores la veu pren magnitud i ressona dins la gruta profunda des d’on parlo, i s'eleva com un mormol brunzent que pren el cos d’una onada petita i s’arremolina a la vorera de la platja i arrissant-se esdevé el farbalà d’una mar que colpeja i després em sobrevé el desig d’explicar-te...
(Si girant el pom de la porta i fités per l’escletxa i fores per un casual aquí, que he caigut dins d’un poema i he surat ingràvida, per culpa teva).
I a l’instant obro els ulls tan indefensa  com en un despertar.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Perdut entre els teus llavis

Com si la terra s’ensorrés als meus peus,
i un munt de llavis resseguís el meu sexe,
besant-lo dolçament de l’arrel a la punta.
I el moment esdevingués una plàcida regressió
a la infantesa més remota, al mateix úter matern,
on tot és pau, on cada moviment és celebrat...
...I tu a sobre meu, dansant sense música,
amb un riu cabalós entre les cames,
una brasa encesa als braços, i un rusc de mel en el somriure.
Amb sonoritat a la veu, amb llum intensa als ulls,
fent del risc una peça d’amor, de l’amor un crit al risc.
Ajornant tota mostra de conservadora sensatesa.
Només tu, jo i el moviment harmònic de malucs
seguint el ritme suau, excitant i tendre de l’amor,
amb el teu sexe encerclant apassionadament el meu...

I de sobte el foc tot ho crema i els ulls agafen intensitat,
la boca s’obre fins arribar al crit, la respiració es trasbalsa.
L’orgasme rebota les parets i omple l’estança de llum i flors...
I tot seguit una veu suau, que diu “t’estimo...”
i unes gotes de suor, que et fan més humana i desitjable.
I uns pits que em retrunyen a la cara demanant carícies insolents.
I el meu sexe momentàniament flàccid, esperant uns llavis,
una llengua, una saliva, que el remunti a l’infinit...

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Silencis

Te’n vas anar com un ocellet, piulant ben baix. Tenies els ulls closos, les mans balbes, el cos que llanguia en un bleix feixuc. Ja no et pudia l’alè ni et traspuava suor a través de la pell distesa. Tot tu estaves sumit en un son profund que s’esvania. Volies reposar i no deies res, però tots volíem dir-te moltes coses. «Adéu», sobretot.

Mai t’havíem dit adéu. I tu ens ho havies dit tantes vegades... Ens donaves consells i ens agraïes la companyia. No ens feies cap retret. Semblaves un infant. Des de la primera visita al metge, senties com a poc a poc davallaven els castells que en un altre temps havies volgut construir. S’esfondraven els rajols i les finestres. No tenies el demà passat ni l’altre. Hi havia l’avui, potser el demà. Un trànsit que t’envaïa de records i reflexions. I t’estovava l’ànima.

Te'n vas anar i no hi havia cap consell. Cap gràcies, cap adéu, cap te’n recordes. Només hi eres tu. Que t’esmunyies lentament. Que panteixaves alt. I tots restàvem en silenci al teu voltant, mentre els teus pulmons engolien les darreres alenades d’aire. Érem molts, però ens sentíem sols. T’escoltàvem a tu que no ja no eres tu; i ens escoltàvem a nosaltres que tampoc érem nosaltres.

Vas respirar més fort. Jeies planer i el teu cap mirava cap enlaire. Els músculs, secs i pansits, van contraure’s en un darrer esclat. No vam dir res.


Ens vam quedar amb la por. I amb el record. I amb la dolcesa amarga d’aquell que és conscient de la seva pròpia fugacitat.

 

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

La poesia després de Becker

'Què és poesia?', van preguntar-li a Becker uns ulls blaus.
Poesia és reivindicar la vida quan s'ha mort el dia, potser,

 

o la segona persona del singular

i la primera persona del singular quan la segona s'ha anat

 

o sortir d'un pou per entrar en un altre

(o oblidar-te de com se sortia

i escriure per trobar la teva pròpia resposta)

 

o madurar una mena de tornar enrere

però volent anar cap endavant

com fan les paraules
                                frases
                                           textos
                                                           pàgines
                                                                           llibres
                                                                                        enciclopèdies del coneixement sense saber

 

O aquelles lletres de sons sonors
per parar tots aquells cossos/capcots/ulls clucs
que ja només saben ser pràctics
i et miren com raro quan et parlen de

       la feina
                                                    el jefe
                                                                                      el trànsit
                            l'home del temps
                                                                                                              els escuradents
                                                                                                                                                        Dostoievski
                                                             Schopenhouer
               la TDT
                                                                                                       Picasso
                   la meva parella
                                                     el meu cotxe
                                                                                 la meva sogra

                                                                                                                                            ells ells ells

I tu, evasiva, t'has perdut mirant al

                                                                                                CEL

 

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Maniquí

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga

 

Maniquís de ciutat.

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-on ets?

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar l'inestabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història
(de pensament i de paraula)

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Pels carrerons d'un dia qualsevol

Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

 

 

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

 

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Mestre d'amor

Què faria la fadrineta
sense imatges,
què faria l’amor efímera
sense penyora,
què faria la bruna silvestre
si no la despullava,
què faríem ara
sense cada demà,
què seria la lluita
sense estrella ni penó quatribarrat,
qui es llevava
sense bons dematins,
qui tindria amigues
sense vaixells blancs,
qui seria futurista
sense tu com a passat.
Vés al poema sencer
Francesc Arnau

Desassossec

Molt lentament recorde les absències,

en cada buit ature els pensaments,

solemnement vaig copsant les mancances,

la gravetat i els gràfics de les nafres.

 

Faig profilaxi, m’invente noves llunes,

altres estels, planetes, noves vides,

tot és inútil i torne al mateix lloc,

reste capcot esbrinant sentiments,

esmicolant el cervell en bocins

com un robot en un bucle del temps.

 

Desesperat no trobe on desfogar-me,

tan sols ací al paper blanc i pulcre

que no em diu res, encara que m’escolte.

 

Com em puc treure aquest desassossec?

 

 

Vés al poema sencer