Tots els poemes

Raimon Gil Sora

Antonio Machado

Els lents revolts ens van mostrant l’últim
secret de la tarda: vinyars gèlids i platges
buides de turistes. Matisse va trobar aquí
el cel blau de la seva inspiració, Machado
la seva mort. Nosaltres només hem creuat
la frontera per dur-te flors i dir-te que tots
hem fugit algun cop d’alguna guerra sota
la pluja per buscar refugi en algun record.
Però la poesia no ha servit mai per salvar
a ningú. Menteixen els versos que parlen
d’un altre temps. Aquest sol de febrer no
s’assembla gens a cap sol de cap infància.
Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Com aigua clara


Acaronaré el teu rostre,
besaré les teves parpelles,
i com un elixir,
em beuré les teves llàgrimes.

Com aigua clara,
amb sabor a tu.

I seré jo, aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.

No em ploris més,
amor,
no em ploris.

Que de la sal del teu cos
ja en sóc plena.
Deixa'm besar-te'l
amb aigua dolça
d'amor i desig.

Com aigua clara
vull ser per tu.

Com aigua clara,
amor.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Demà

Encara que passi aquest demà,

que demà en vingui un altre,
encara que passin llunes,
encara que passin somnis,
encara que mai no t'aturis,
sempre t'estaré esperant.

 


De nit, entre oníriques veus,

les teves, les meves, allà,

allà a les llunes, somniarem.

 


El futur és una porta al cel,
l'infern és l'angoixa de la creu,

creu-me, la teva pell és la mel,

que vessa pels meus ulls, arreu,

i mai no s'asseu, a la mirada plàcida,

es desferma, entre guspires, a l'aire,

i brota, el sentiment oprimit, tarda,

tarda el dia de veure'ns sense marges.

 


És agre, el vi a la taverna de l'ànima,

mà a mà aconseguirem la Bellesa,

aconseguirem el port i l'emblema,

els càntics, els sospirs, salparem.

La partida de daus molls a la taula,

aquesta esquerdada, plena de vi agre,

de vi dolç, negre, passat aquí a la bota,

de tantes nits d'alcohol, de nits d'haixix.

Desfermes el meu vers lliure a la porta oberta,

em despullo davant la lluna, m'allunyo del món,

amb tu, de la mà, ens trobem allà, allà dalt,

on és molt més senzill somniar i arribar,

besar els estels amb una sola mà,

mentre el sol entra pel vitrall,

fet d'aigües acolorides, nues.

 


Els colors prosaics són el demà,

el vers nou, el vell, el darrer,

són sinònims de despertar,

al teu costat, cos de fada,

que vola entre copes i glaç,

despullant un sol sospir, mai morirà.

 


I m'aturo on abans hi havia la font,

el trastorn de la ment és el malson,

és un crit llençat al cel en un segon,

una porta que s'obre, tanca una altre,

vull volar lliure entre somnis, amb tu,

anar al llit del estels, amb llur son,

despertar d'ell, amb llur enyor,

renéixer sense tu, embruix dolç,

per créixer junts, mirant amunt,

ara, de vell nou, de nou, vells,

de bell ara, demà, despertar,

ple d'esperances i somnis,

com si aquesta paraula

mai, mai no es gastés.

 


Com si mai no s'esborrés

tot això que ara t'escric,

i demà, demà és l'instant,

és el moment radiant,

una volta, de traç a traç,

encapçalant la fugida,

cada ment a l'univers,

infinita és l'estima,

infinit el neguit,

m'agradaria brotar,

ja lluny de tu, de mi,

ja ben lluny del demà.

 


I aquests versos s'escriuen lliures,

i aquestes aquarel·les ara brotaran,

ens veuran alliberats de la fam,

el femení no té perquè arribar,

no vull ser allò que no sóc,

el que mai no vaig ser,

som el vers darrer.

 


Vol dolç, lluna bruna,

volem entre somnis,

de la mà, fent-nos l'amor,
amb una mirada tendra de llum,

amb els llavis tot molls, de besar-nos,

el coixí fet de mar immensa és el raser,

som el ser, l'encanteri fet del no-res,

serem, doncs, la conclusió exacte,

la cloenda, el final i l'ahir.

 


En un demà fet de promeses,

que s'esquerden, com la veritat,

mentideres són les formes de la realitat,

i d'ella fugim, amb totes les ganes i el versar,

entre pinzells lliures que s'animen a prendre la mà.

Me la deixen sense poder respirar,

ja ho saps, automàticament llevo l'ànima,

la deixo de mà en mà, volent despertar,

i sospirem, demà partirem, i ens alcem,

ja no caldrà salpar, serem al lloc exacte,

viurem tant endins la calma que rebrotarem,

serem aquell escull, noia -no ens ho pensem més-

els somnis d'aigua s'estimbaran com ho fan les onades.

 


Ones lliures vora la mar en calma, a la vorera del somni passat,

demà saps que és l'hora de l'avui fet amb una sola mirada, cansada.

El demà, avui fet de passes passades, són les d'ahir a la matinada,

és una dona mig bruixa mig fada, s'alimenta dels somnis passats,

dels somnis futurs, de la teva lluita feta de segles, el nostre demà.

 


Demà, avui mateix, ahir, instant del després, vers de lluna,

lluna al vers, véns amb mi, entre somnis, diürns, nocturns,

t'entregues al meu cel, fet de desitjos llunàtics i de pau,

ara tot es torna d'un color fàcil de mirar,

serà senzill viure, despertar,

tot un món s'obre de cames,

quan les nostres cames s'obren,

quan som cabrons sense banyes.

Potser masses tornades, al món de l'ahir,

a l'univers del demà, que m'entregues, al respirar.

Totes són sinònimes, totes les paraules rimen amb el verb "somniar",

i tu ets aquella bellesa que em lleva de terra per llepar els astres,

i tu ets aquella profunda senyal dins la meva llengua seca,

que s'omple de saliva i de nit, al passar-me per ella els teus pits,

mentre les nits s'encarreguen d'obrir-nos la llum del somni.

I ara que et veig, desig fet d'imaginació i constància, demà brotaràs.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Visió daliniana d'un somni impossible

 

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
en desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Després d'un concert d'Adriana Calcanhotto


Amb la seva veu han arribat els primers

instants de la tardor, una remor de fulles

mortes al nostre pas i fred a les paraules

amb un suau portuguès. Fa anys Girona

va ser la ciutat de la meva trista solitud:

Por a viure, cinema d’autor i dret civil.

Aquesta nit torno al fons d’aquells dies

mentre t’abraço fort en la foscor d’una

habitació de motel, amb la mateixa por

de perdre’t que tenia quan encara no et

coneixia i llegia el gust dels teus llavis

i del teu sexe als llibres de poetes morts.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

 


Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

 


Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg bagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantor...

 


...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

 


Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Decidirem.

 


Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

 


La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la història que anem fent,

serà una lluita, eternitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

 

 

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Une chanson française

Llavors la meva finestra mirava al sud

i el nostre déu era un poema de Neruda

escrit a la pissarra de l’escola, el desig

eren els turmells indicibles de les noies

amb sandàlies i un disc de Jacques Brel

que escoltava des de la finestra oberta

del celobert. Però d’aquell temps només

en conservo unes cicatrius mal curades,

el brevíssim record d’algú que estimava.

Ara escric poemes sense cap pretensió,

com el vent ondula l’herba dels camps

o les nits d’aquell amor que mai va ser.

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Si no hi ets

Les coses se’m moren a dins
i jo visc en els mots,
talment un poeta fabrià
més auditiu que visual.

La vesprada m’acull
i em crida
roncs vermells toca-tardans.

Menjo silencis violetes
i absències grogues.

Vull reprendre els màgics
fils negres que il·luminen
el meu poema.

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Ta veu

Ta veu és com el groc
d’una llimona àcida
i lluent.

Et tocaré els peus
amb una cançó,
una cançó amb vocals i consonants,
consonants líquides com els teus llavis,
bilabials com els teus ulls,
sibilants com el teu nom,
palatals com el teu món,
vibrants com tota tu.

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto

des d'un racó de l'escenari la música

trista d'un solo de trompeta. Després

a poc a poc el vol vacil·lant de la mà

al voltant d'un thèremin va dibuixant

la calidesa del cos de la noia que vas

estimar una freda nit d'hivern mentre

et trobes el significat de les paraules

que vas escriure: has passat de perdre

el que estimaves a perdre't tu mateix.  

Vés al poema sencer