Tots els poemes

Raimon Gil Sora

Une chanson française

Llavors la meva finestra mirava al sud

i el nostre déu era un poema de Neruda

escrit a la pissarra de l’escola, el desig

eren els turmells indicibles de les noies

amb sandàlies i un disc de Jacques Brel

que escoltava des de la finestra oberta

del celobert. Però d’aquell temps només

en conservo unes cicatrius mal curades,

el brevíssim record d’algú que estimava.

Ara escric poemes sense cap pretensió,

com el vent ondula l’herba dels camps

o les nits d’aquell amor que mai va ser.

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Terrats

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Ta veu

Ta veu és com el groc
d’una llimona àcida
i lluent.

Et tocaré els peus
amb una cançó,
una cançó amb vocals i consonants,
consonants líquides com els teus llavis,
bilabials com els teus ulls,
sibilants com el teu nom,
palatals com el teu món,
vibrants com tota tu.

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto

des d'un racó de l'escenari la música

trista d'un solo de trompeta. Després

a poc a poc el vol vacil·lant de la mà

al voltant d'un thèremin va dibuixant

la calidesa del cos de la noia que vas

estimar una freda nit d'hivern mentre

et trobes el significat de les paraules

que vas escriure: has passat de perdre

el que estimaves a perdre't tu mateix.  

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Subtítols

Perquè a la vida li agrada amagar el sentit

íntim de les coses no podràs entendre mai

l'home solitari que passeja el gos cada dia

pels capvespres del port, ni el que s'asseu

al mateix lloc de sempre a dibuixar el cos

nu de la dona que no ha trobat. Perquè no

sabrem ni les nits ni les paraules que vam

deixar pendents continuaré bevent alcohol

i escrivint versos. El temps és com un nen

que ha perdut la seva mare i l'està buscant.

 

 

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

A ca l'hermètic

Quan vam oxidar la porta sense marcs,

sense aturador blanc de paret llisa i morta.

 

Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,

quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.

 

Vam despullar loes fulles dels arbres tan vius

que donaven fruits, embotits al buit de la nit.

 

El bull era perfum de fum, de ferum i ales,

se les anaven cruspint amb el vent huracanat.

 

A Ca l'Hermètic ara tot és de liles fesomies,

les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,

van passant, mentre enumerem els nombres primaris,

els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.

 

A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,

dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,

a les portes sense ocupar de les ales tan lliures del combat.

 

Despullen les ales savis esperita alliberats, portes endins,

portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.

 

Els seus somriures són rius per les andanes,

passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.

 

Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,

mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,

encara deslliurades del desembre que fa llum.

 

Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,

el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,

com lliures són els llibres llatins alliberats.

 

Naixem un cop més, vers a vers,

falç a falç encenem el cel, roig.

 

La sang vessada ja és massa,

masses masses amb cervell de ràdio,

d'electroencefalogrames sorgits de la nit,

foscos som són els cors, enllà les albes.

 

A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,

aïllats queden els qui despullen el vers.

 

Darrere de les ullades de les llunes nues,

que desfullen el mirar de les fades,

dels folls matolls del bosc fosc.

 

 

 

 

 

 

 

 

Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

Fora cabestres

Trobades enyorades dins la mar en calma.

Esperen sense treva la lluna blanca,

Que caigui sobre el llit d’aigua

I suri entre onada i onada. 

 

Llum lunar màgica,

Vius dins el somni

sota els fòssils

-ancestres- 

 

Fora cabestres.

Llibertat salvatge.

Hores de bagatge,

Dins la natura, fura. 

 

Trobarem aquella son

que ens farà somniar

sense cap mena de tro,

només un munt de petards

per a celebrar

que la nostra veu

té peu

-ferm, infinit-

Passa a passa

Passa el temps

I s’escorre

Com l’aigua a les mans,

Entre els dits... 

 

c

a

 

a terra...,

morint,sense treva.

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Les rates

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors rapinyaires.
Vés al poema sencer