Tots els poemes

Carme Pagès

La plaça dels sentiments

Aquest matí, he creuat la plaça dels sentiments:
hi he vist la fruïció, olorant, palpant
i assaborint plaers de menuda dimensió
(petits pecats consentits i contemplats).

Aquest matí, hi havia, a la plaça,
tres joves amb esplín a la mirada.
Esguards de bellesa taciturna,  que em
feien intuir els blaus de les seves ànimes.

Aquest matí, en  un cafè de la plaça,
he vist un cambrer contrariat
per les exigències discordants
d’un client fàtuament recalcitrant.

Aquest matí, en una racó de la plaça,
he vist l’enveja atrapada als ulls d’un ancià
mentre observava  despòticament un rara avis,
que caminava amb pas segur i agosarat.

Aquest matí, sota una volta de la plaça,
hi havia un home demanant almoina
amb rostre lúgubre i macilent
que fregava la indigència immereixent.

Aquest matí, he vist travessar, expeditivament,
 la plaça,  una noia amb maletí;
de les seves fràgils i modernes ulleres,
emanava, circumspectament, follia i frenesí.

Aquest matí, al bell mig de la plaça,
he vist uns ulls idolatrant-ne uns altres
que encara que es veien innocents.
Amb tot, semblaven  impacients...

Aquest matí, a la plaça, el projectat
salivall d’un jove m’ha provocat desplaença
i m’he adonat de la magnanimitat d’una noia
que feia de bastó a una caduca senyora.

Aquest matí, a la plaça, he parat esment
al menyspreu que ha patit un infant,
i he vist l’efusió d’un noi abraçant un company
i la vanitat d’una dama fútilment sensacional.

Aquest matí, a la plaça, he llegit  estranyesa
als ulls testimonials d’un làbil colom blanc...

Vés al poema sencer
Rosa Roig Celda

El xiquet taronger

Sabeu on va acabar aquell xiquet que no sabia collir taronges? 
El portaren al riu,
allí  va veure els estranys, i atapeïts tarongers. 
S'abraçà al tronc i va decidir 
que el silenci i el perfum d'aquell taronger era
 el que sempre havia buscat i s'hi quedà. 
En contar-li-ho a la mare ningú recordava on estava el taronger. 

Ella sempre que arriba abril va al riu
 a buscar el fill
i arriba a distingir un perfum quasi humà 
que li recorda el seu xiquet. 
Creu que és ell, però no saber-ho cert la matarà.

Com poden els hòmens tindre tan poca memòria?
Vés al poema sencer
Rosa Roig Celda

La xiqueta dels volants

Guardava un secret i guardava una pena.
Aquella bata blanca de volants que tant estimava,
aquella que ja no podia distingir del somni...
L'armari de fusta, fosc per fora, fosc per dins,
s'havia engolit el somni, la bateta.
Els volants de la innocència s'havien perdut en tancar la porta,
ennegrits com l'ànima d’un botxí.
Si no teniu el cor fort, no la mireu, no la busqueu!
La seua és una pena tan gran i tan profunda
com el cau de l'armari que atrapà el seu secret.
Ni volants, ni innocència.
Ja s'encarregà sa mare d'això!
Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Absència

Lluny de no fer res
repares, passiu,
com dissemina l’oratge
les cendres del temps
en un marc que mai es clou.
Xopa
la pols de l’ahir
els instants de l’efímer present.
Inhuma l’ossada el ponent,
brunyeix fins al vèrtex més alt,
l’últim esper.
El cercle es corromp
i evoques només
els vestigis d’allò que has estat.

Reposa el límit:
l’origen
sepulta el record.

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Malenconia

                           Floc de neu:
circumferència perfecta
que uneix tots els punts
d’un espai vertical
que decau; plor de gel
que es condensa en la pell
moribunda on creixien,
abans,
les arrels impulsores del cor.

Flor augural
de la mort més cruel!
Pètal de son;
ens ocultes la sang
que ens adorm les guspires
del vers magistral,
aquell que floreix i no pot.

La ment en blanc d’aigua-pols
i l’instant que es desfà.

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Serà un dia com els altres

Serà un dia com els altres

Ens llevarem amb son i ens acotxarem extenuats

Entremig, és clar, hi haurà

aquella flaire fosca del cafè,

aquell nyic agònic de l’ascensor,

l’autobús farcit de cossos,

la pantalla de l’ordinador,

la feina,

algú que riu d’un acudit potser massa dolent,

un núvol de pluja al punt més llunyà de la finestra,

veus,

cares,

altres veus,

altres cares,

encara més veus i més cares a l’autobús de tornada,

mig capítol d’un best seller,

esquitxos d’oli a les rajoles blanques de la cuina,

la tele

 

Serà un dia com els altres

i s’acabarà exactament igual com ha començat,

tu al meu costat sense-res-més-ni-ningú-altre

Ja ho saps, t’estimo.

Vés al poema sencer
David Madueño

Natura de roure


Has observat que la vellesa
sondrolla fins la natura de roure?
Les mans, nerviüdes com fulles,
tremolen amb l’alba gebradora
que avança l’hivern. El tronc,
lleument colltorçat pel pes
de les dècades, es nua amb desfici,
buscant l’equilibri, però sols aparenta
l’ombra grotesca d’un gep.
De vegades, ni tan sols les arrels
serveixen per fermar una voluntat
que ja ha estat rosegada:
si el tallessin a l’alçada de la soca,
trobarien tot el moll corsecat.
Només en serien testimonis
cagallons i serradures
del corc atipat.

Has observat que la vellesa
no té pietat ni del més noble
representant de l’existència?
Si té la sort d’hiverns suaus i estius humits,
esperarà pacient el lent declivi.
Però si la crueltat és despietada,
només podrà esperar que un llenyataire
li escurci l’agonia i el dolor,
temuts fins per l’escorça més espessa.

Vés al poema sencer
Míriam Basco

Goma màgica

Una goma màgica et regalaria

per a que els turments i

els mals moments

puguessis esborrar.

Borra borra borra

envia’ls a la porra!

Que no te’n quedi cap

a la testa fica’t un tap

I somriu de felicitat.

Vés al poema sencer