Tots els poemes

Núria Niubó i Cabau

Si em faltés

Si em faltés la parla,
voldria ...
Dibuixar rialles,
onejar parpelles,
regalar mirades,
i amb la veu del cor,
escoltar cançons
per dansar descalça.

Si em faltés la veu,
voldria...
Escoltar en silenci
la remor interior,
i amb mans diligents,
escriure poemes
llençant-los al vent

Si em faltés la paraula,
voldria...
Acaronar mots
en la meva falda,
guardant-los dins meu
per donar-los vida,
i amb un crit d’esglai,
obrir la ferida.

Però, ai !
si em faltés l’amor.
L’amor a la vida.

Emmudiria el cor.
Les mans moririen.
L’esperit inert.
La ment adormida.

Si em faltés l’amor,
d’amor moriria.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Quan les ànimes volen deslliurades

Passen les albes deslliurades, entrades,
sortides, sorgides del no-res, atzars,
viles esteses arreu del paisatge.

Mentre mai adormim el vers,
el primer somriure, lentament,
mentre neixes, entre tiges i fulles,
entre les trinxeres de les albes lliures,
enem fent i refent el camí dels estels,
ja saps on és el far del primer mirar.

Quan neixes, entre versos, encesos,
entre els arbres de les matinades,
nues, entregades, a les albes,
senzilles, com ales lliures.

Som a un sol pas de l'ànima deslliurada.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Entre tantes terres de portes obertes

Entre terres tàntriques, esteses,
els versos, encesos, salvatges,
versats, endins, la tinta roja,
puny tancat de llibertat,
lluita ferotge i abismal,
animal d’ànimes lliures,
esperits introvertits, servits,
fins que no hi hagi més límits,
entre els braços de la fada dolça,
entre els llavis de la nimfa més tendra,
ja saps on s’acaben les paraules nues,
allà on despulles les ales de les nits,
mentre m’ajec al teu pit, fet de dits,
molls i bruns, plens de sorra dura,
d’aquella que neix a les roques,
braves, de les ales deslliurades,
quan somnies, entre càntics,
antics, silvestres, adormits.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Cada llum molla dins la lluna

I entre les tenebres, terres tortes i dretes,
entre les muntanyes dolces de la mirada,
d’ara en endavant tot serà com l’imaginat,
mentre, entre matí i matí, ja tot és nat, de nou,
una vegada més, sempre presents, eterns,
entreveiem el veure i el viure amb el beure,
sense ell, i de totes les possibles maneres,
som tantes, tantes llunes tendres, tants...

...Tants oblidats, tantes oblidades,
pel camí del mig, pel camí, arrupits...

Dansen les línies acrobàtiques,
dansen i passen, nues, les llunes,
les albes, despullades de món,
de somni, encès, comprès,
estendrem el vers darrer.
Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Reneixo

Maleint el temps que s’esmuny,
vaig teixint la xarxa implacable.
De fora endins,
tancant el cercle.

I jo , en la meva rebel·lia ,
en un esclat de ràbia continguda
i un fort desig de gaudir de la vida,
m’entossudeixo ,
esgarro, capgiro, disfresso,
i a contratemps,
reneixo.

Per continuar teixint, més resistent,
amb més colors, més ritme ,més energia.
De fora endins,
tancant el cercle.
La complexa i implacable xarxa
de la meva vida.
Vés al poema sencer
Carles Renau

Like a rolling stone

Quan pren embranzida el codolell,
retopant pel barranc amb les pedres
de la mateixa família que ell,
barrejant-se amb retrucs de certesa
-que ja mai més no tornarà enrere-,
és el moment d'alliberar runes
i sepultar-lo per sempre més?

Al capdavall, ja ho diuen:
pedra que rodola no cria molsa.
Vés al poema sencer
Anna Fenoy

La teva resposta

És inevitable.
Una esperança incerta encisa la impaciència
però reflexiono i no actuo: potser ha passat poc temps.
Vaig jugant amb les agulles del rellotge
i m’entretenc amb l’avorriment més subtil.

Puc ja? Ja?... Segur?... vols dir?
Dubtes, desenganys, excitació, inquietud...
tot un pou de sensacions s’embassa de complexes equivocats.
Aturo el procés del pensament i continuo omplint les butxaques
amb porcions d’instants perduts.

I ara? Ara! potser ja està!
Una probabilitat sospitosa s’adequa a les sensacions més prototípiques
I de cop i volta la decisió actua pel cop d’un estímul involuntari:
sense més pauses absentes de sentit
em disposo a mirar si he rebut ...la teva resposta.
Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

La meva cançó

Confós en la boirina,
l'amor atura el vol,
es clivella, s'engruna.

Replega ales de paper
i es transforma
en mil partícules
d'humanitat perduda.

En pols d'argent,
en pluja de diamants,
en alè càlid i difús,
en claror de lluna,
en grisa melodia.
Com un antic ressò,
fimbreja les cordes
dins el meu cor malmès.
 
És l' essència d'un plany.
És  la meva cançó.
Vés al poema sencer
Carles Renau

Ascensió

No s'esculla el desig
que s'enfonsa dins l'Àrtic,
ni es queda surant,
d'icebergs envoltat.

Es transforma, potser,
en matèria més dúctil
que s'absenta del cos,
sense perdre embranzida,
fins als àngels sense ales,
nouvinguts a l'espai.

I no cal que passin quaranta dies.
Vés al poema sencer
Francesc Arnau

Veus

Hi ha veus com trons de fortes.
Hi ha veus com pous de fondes.
Hi ha veus com nits de fosques.
Hi ha veus com rius de llargues.
Hi ha veus com mars d’extenses.
Hi ha veus com focs d’ardents.
Hi ha veus com mels de dolces.
Hi ha veus com plors d’amargues.
Hi ha veus com gels de fredes.
Hi ha veus subtils com vents.
Hi ha veus que, a hores d'ara,
no saps si tenen veu,
i resten en silenci
fins que arribe el bon temps.
A Josep Aparicio "APA",
una veu prodigiosa en un País on abunda la sordesa...

 
Vés al poema sencer
David Caño

La llibertat

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                         amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
                                                          negra
a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?
Vés al poema sencer
Pau Vadell i Vallbona

Voldria

Voldria despertar del perdó
i assecar-me amb cada traç
fins a la pols. Cantussejar
fins temptar la mort
davant d'una pantalla fungosa
plena de monstres a l'abast.
Llavors menjar-me els seus ulls
amb una tremolor inacabable,
distret pel seny i l’enyorança.
Caure absolutament
en el parany dels plaers gastats.

A Joan Ponç i les seves eines de tortura
Vés al poema sencer