Tots els poemes

David Jiménez i Cot

Absència

Lluny de no fer res
repares, passiu,
com dissemina l’oratge
les cendres del temps
en un marc que mai es clou.
Xopa
la pols de l’ahir
els instants de l’efímer present.
Inhuma l’ossada el ponent,
brunyeix fins al vèrtex més alt,
l’últim esper.
El cercle es corromp
i evoques només
els vestigis d’allò que has estat.

Reposa el límit:
l’origen
sepulta el record.

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Malenconia

                           Floc de neu:
circumferència perfecta
que uneix tots els punts
d’un espai vertical
que decau; plor de gel
que es condensa en la pell
moribunda on creixien,
abans,
les arrels impulsores del cor.

Flor augural
de la mort més cruel!
Pètal de son;
ens ocultes la sang
que ens adorm les guspires
del vers magistral,
aquell que floreix i no pot.

La ment en blanc d’aigua-pols
i l’instant que es desfà.

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Serà un dia com els altres

Serà un dia com els altres

Ens llevarem amb son i ens acotxarem extenuats

Entremig, és clar, hi haurà

aquella flaire fosca del cafè,

aquell nyic agònic de l’ascensor,

l’autobús farcit de cossos,

la pantalla de l’ordinador,

la feina,

algú que riu d’un acudit potser massa dolent,

un núvol de pluja al punt més llunyà de la finestra,

veus,

cares,

altres veus,

altres cares,

encara més veus i més cares a l’autobús de tornada,

mig capítol d’un best seller,

esquitxos d’oli a les rajoles blanques de la cuina,

la tele

 

Serà un dia com els altres

i s’acabarà exactament igual com ha començat,

tu al meu costat sense-res-més-ni-ningú-altre

Ja ho saps, t’estimo.

Vés al poema sencer
David Madueño

Natura de roure


Has observat que la vellesa
sondrolla fins la natura de roure?
Les mans, nerviüdes com fulles,
tremolen amb l’alba gebradora
que avança l’hivern. El tronc,
lleument colltorçat pel pes
de les dècades, es nua amb desfici,
buscant l’equilibri, però sols aparenta
l’ombra grotesca d’un gep.
De vegades, ni tan sols les arrels
serveixen per fermar una voluntat
que ja ha estat rosegada:
si el tallessin a l’alçada de la soca,
trobarien tot el moll corsecat.
Només en serien testimonis
cagallons i serradures
del corc atipat.

Has observat que la vellesa
no té pietat ni del més noble
representant de l’existència?
Si té la sort d’hiverns suaus i estius humits,
esperarà pacient el lent declivi.
Però si la crueltat és despietada,
només podrà esperar que un llenyataire
li escurci l’agonia i el dolor,
temuts fins per l’escorça més espessa.

Vés al poema sencer
Míriam Basco

Goma màgica

Una goma màgica et regalaria

per a que els turments i

els mals moments

puguessis esborrar.

Borra borra borra

envia’ls a la porra!

Que no te’n quedi cap

a la testa fica’t un tap

I somriu de felicitat.

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Fredament

L’hivern,

corc i ombriu,

com l’ullal de la nit,

t’inocula l’angoixa

al substrat de la pell

que encara endevines a son.

Talment com un ventre de planys,

negat de buidor,

n’aculls el fred

a la cambra dels teus pensaments.

Ara i aquí,

has plantat la llavor

que germinarà el setial

on duràs el camí del retorn.

Endavant.

Seu,

i contempla’n la por.

La porta que has tancat,

per fora, té una clau;

per dins,

hi manca el pany.

Vés al poema sencer