Tots els poemes

Quim Ponsa

La bruixa dels àngels

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...
Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Antonio Machado

Els lents revolts ens van mostrant l’últim
secret de la tarda: vinyars gèlids i platges
buides de turistes. Matisse va trobar aquí
el cel blau de la seva inspiració, Machado
la seva mort. Nosaltres només hem creuat
la frontera per dur-te flors i dir-te que tots
hem fugit algun cop d’alguna guerra sota
la pluja per buscar refugi en algun record.
Però la poesia no ha servit mai per salvar
a ningú. Menteixen els versos que parlen
d’un altre temps. Aquest sol de febrer no
s’assembla gens a cap sol de cap infància.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Quan el robí deixi d'establir

Serà allà, a l'ermita del somni,

a Robí, just abans de partir,

de morir, a la mina amiga,


plena de sang, descosits,


desfigurant la figura torta,


mentre passen les llunes,

les darreres, les primeres,


de la nova vida, em durà a tu,


ja bruna de tanta terra rodejant-nos,


ben nus, entre la sorra i el desig dels arbres,


creixeran lliures al jardí, a l'hort, ple de bolets,


al·lucinògens seran els gens de la darrera troballa,


allà dins ja res serà difícil, tampoc complicat, tot al sac,


el traspàs serà tant sols un pas per a arribar a la veritat,


aquella nua que tanta gent va provar d'encetar, tard,


d'hora, a totes hores, arribant a besar aquell mar.


Romandrà la figura absolta de la revolta sentida.


Quan el robí deixi d'establir serem encara més forts,


masses mines dins les boques dels qui fan misses,


masses masses oprimides al temple dels Déus,


masses mentides fora de lloc, arreu del cor.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Mot íntim

Mot íntim o paradís
que el pla ja engalana;
no hi ha estones vanes
ni cap vespre escrit en gris.

La paraula, la presència
de menuda subtilesa
subratlla la grandesa
de l’amor en florescència.

Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

Cerquem els límits

Cerquem els límits,
un cop trobats els dominis.
No més enllà dels reals,
siguin els que siguin.

Les fraccions rebutgen el zero
dins el denominador, penso.
Les arrels volen ser positives.
Calculem quan no ho són,
tot i ser infinites.

Un idioma paral·lel,
que segueix la línea,
que anomenem funció,
amb diferents graus,
enganxats a incògnites,
amb error allà on rau.
I les formes són diverses
Asimptòtiques,
Verticals,
Horitzontals,
Rectes i paràboles.
De salt a salt,
un número es perd,
desapareix.

Cerquem els límits,
a cada moment de la nostra vida.
Caminem sobre la línia,
tot i que de vegades saltem
a un buit
no definit.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Si no hi ets

Les coses se’m moren a dins
i jo visc en els mots,
talment un poeta fabrià
més auditiu que visual.

La vesprada m’acull
i em crida
roncs vermells toca-tardans.

Menjo silencis violetes
i absències grogues.

Vull reprendre els màgics
fils negres que il·luminen
el meu poema.

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Une chanson française

Llavors la meva finestra mirava al sud

i el nostre déu era un poema de Neruda

escrit a la pissarra de l’escola, el desig

eren els turmells indicibles de les noies

amb sandàlies i un disc de Jacques Brel

que escoltava des de la finestra oberta

del celobert. Però d’aquell temps només

en conservo unes cicatrius mal curades,

el brevíssim record d’algú que estimava.

Ara escric poemes sense cap pretensió,

com el vent ondula l’herba dels camps

o les nits d’aquell amor que mai va ser.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

 


Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

 


Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg bagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantor...

 


...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

 


Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Decidirem.

 


Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

 


La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la història que anem fent,

serà una lluita, eternitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

 

 

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Després d'un concert d'Adriana Calcanhotto


Amb la seva veu han arribat els primers

instants de la tardor, una remor de fulles

mortes al nostre pas i fred a les paraules

amb un suau portuguès. Fa anys Girona

va ser la ciutat de la meva trista solitud:

Por a viure, cinema d’autor i dret civil.

Aquesta nit torno al fons d’aquells dies

mentre t’abraço fort en la foscor d’una

habitació de motel, amb la mateixa por

de perdre’t que tenia quan encara no et

coneixia i llegia el gust dels teus llavis

i del teu sexe als llibres de poetes morts.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Com aigua clara


Acaronaré el teu rostre,
besaré les teves parpelles,
i com un elixir,
em beuré les teves llàgrimes.

Com aigua clara,
amb sabor a tu.

I seré jo, aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.

No em ploris més,
amor,
no em ploris.

Que de la sal del teu cos
ja en sóc plena.
Deixa'm besar-te'l
amb aigua dolça
d'amor i desig.

Com aigua clara
vull ser per tu.

Com aigua clara,
amor.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Visió daliniana d'un somni impossible

 

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
en desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

Vés al poema sencer