Tots els poemes

Quim Ponsa

Les rates

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors rapinyaires.
Vés al poema sencer
Ricard Mirabete

També és una mena de caça

També és una mena de caça:

malànimes i trinxeraires es passegen

l’orgull per la rambla de les Flors

amb l’ull esquerp del fracàs;

ensumen la podridura i s’hi refreguen

més i més, a les parets, fins a tacar-se

les cames de l’escuma negra –saliva

putrefacte- de boques que exhalen esperança.

Es baixen la cremallera d’esquena al mar.

Des d’una portalada un xuclador inflable

sembla que els substreu la poca intimitat

que els quedava; ara immòbils, ara sospiren.

També és una mena de caça.

Vés al poema sencer
Anna Fenoy

NO

M’has dit NO.
De cop i volta una debilitat extrínseca m’esquerda un destí utòpic.
Les alternatives es multipliquen en un sistema automàtic erroni.
La por i inseguretat es barregen entre aigües turbulentes que m’evaporen la sang.
Un sospir deixa anar l’alè de la màgia continguda en l’enyorança del ser.
Un soroll efervescent colpeix entre les punxades que destrossen allò inequívoc.
Sento el coll darrera les galtes que tremolen a la vegada que els ulls s’entelen de tu.
La força rellisca fins arribar als extrems dels meus dits.
Tremolo. Però suo allò que refuso de l’instant.
De cop i volta la força es converteix en una seguretat flamant.
Ara sóc jo. M’has dit NO...
.....
..... respiro
.....
..... respiro
.....
..... I t’oblido.
Vés al poema sencer
Francesc Arnau

La síntesi del vers

Intente depurar fins l’essència del vers,
encerclant els instants, els decisius moments,
assage noves formes, noves mides, nous temps,
en cada vers que escric em parle a mi mateix.

És difícil triar un vocable en concret
entre tants candidats com tenim al cervell
i deixar de costat aquells que et són aliens,
el poema tan sols és autèntic si és teu.

Arribar a esbrinar cada so vers a vers
com una cantarella quan ja l’hem après
i fins i tot sabent que el primer és dels déus.

La Poesia potser tot això i molt més,
és com un ésser viu que té coneixement,
quan arriba el moment, malgrat tot... ella neix!
Vés al poema sencer
Eva Alloza

Oportunes segones vides

Branques fonedisses
s’entortolliguen als dits
obligant a respirar fons,
      a veure’t passar.

L’expulsares amb una estocada
d’eterna immutabilitat,
      o si més no això és el que pensares.

La realitat quotidiana distant
creà un abisme pensatiu,
      un retorn a la seva existència.

Tant lluny era el seu destí a la galàxia
que ja no sentiràs els seus dits,
      ni la seva respiració.

La matares en l’exili.
La matares amb l’exili.

Ara, sortint de la fossa,
ressuscita amb parpelles assolellades:
      ressuscito a l’altra banda del forat de cuc.
Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Una ànima que vola

Una ànima que vola

Una espurna que s’apaga

Una gota feta fum

Les cendres d’un amor

Que s’esvaeix

 

Un llumí que es trenca

Un torç de ferro blincat

Un mirall caigut al terra

Trencant en mil trossos,

Una imatge

 

Com un far en l’horitzó

On l’utopia busca sortida

I on aquell trist vaixell

Navega sol en l’infinit

Coratge, amic

 

Esperances fetes miques

Lamentació i tristesa

I al fons, una llum

A la que aparentment,

Poc oli li queda

 

Nomes em queda això

Amic, coratge, coratge

I un tros d’esperança,

Que vaig recollir del terra

Plena de pols

 

I que la por no et tiri enllà

Faràs prou amb el que et dono

I el record, sempre el record

I el saber, que mentre hi ha vida

Hi ha esperança.

 

Vés al poema sencer
Anna Fenoy

Llegeix

Llegeix...
..... continua llegint....
Deixa que la teva crítica esgarrapi els teus instints.
Busques quelcom que delati el teu interès
Busques la meva simpatia i a la vegada la meva contradicció.

Llegeix...
..... continua llegint....
Busca aquella calor, flama viva, que cremi les penes.
Busca l’amor idíl·lic, la mort, la ràbia captada en una foto, un instant;
Busques paraules que pintin una imatge que es va enganxar en les parets del teu record.

Llegeix...
..... continua llegint....
Escolta aquells mots muts, sorollosos, que s’entrellacen en llàgrimes agudes
Deixa que entri en el teu cor, o que el teu cor entri a mi.
No permetis que cada frase sigui apàtica: deixa’m punxar-te pel interès.

Llegeix...
....continua llegint....
Fes que el final capturi la teva intriga.
Pateix amnea cada cop que la teva ment es dissolgui en allò ignorat.
Cau en el deliri del desengany inesperat.

Llegeix...
....continua llegint....
.......... potser vols escolar la fi??.....
................para, no llegeixis..... calla..... i .............. escolta’t!

Vés al poema sencer
Pau Vadell i Vallbona

Tortuós moviment

Tortuós moviment.

Sepultura encara destinada

a ésser just home.

Ànimes temoroses de retornar

a la pulcritud desganada, grisa

d’una oficina assedegada de rates.

 

Divideix tres silencis en ventura.

Esclata les espècies en sexe

i deixa’t estar de falsedats i volteres,

anem recte a la nit

cap aquells que somnien cuixes.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

En el no res

Per l’esquitx de la porta,
s’escapa
una mirada d’enyor.  

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés. 

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes. 

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit. 

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís. 

Vés al poema sencer