Tots els poemes

David Caño

Entreacte de benvinguda

Quina sensació d’envelliment més viva. T’havies deixat caure amb aquell rendiment pervers de les matinades que tot ho abarquen, i ara els petits fragments multicolors s’incrusten rememorant l’èpica de la irracionalitat. Només una nit. El tacte líquid del rovell que de bon matí et fa aclucar els ulls per no sortir del simulacre. La ressaca? El cartell lluminós ha deixat de fer pampallugues. Foscor. Tot és negre. Al funeral múltiple de masses ha vingut Guy Debord a consolar-nos. Ens parlava de la societat de l’espectacle però a mi em distreia el cant d’una tórtora. El balcó seguia obert. Massa obert. No he sortit ni per ventilar la casa. La ressaca? Ja fa molt temps que vaig deixar de mirar-me al mirall – trencat -. Des de l’últim poema, creu-me. La rata no duia daga ni caputxa. Tot eren ulls, cara xuclada, avui apareixes en el millor moment, sempre amb les malles retallades, amb les aigües del desig remogudes, amb els vidres de tots els errors com pedres a les butxaques foradades. Confondre el passat i la nit, el sol amb el dolor, la por. Les metàfores de la por, les pregàries de la por, els ulls esbatanats i la cara xuclada de la por. De sobte, però, no succeeix res. Només llegeixo dilluns.

                                                                                          I camino.

Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Des de dins

Sento, que un segon dura una hora

Que s’allarga fins a un dia

I em deixa sol una estona

Per veure la llum del dia.

 

I penso, que serà d’aquesta vida

Que em depararà la resta

Que sempre he viscut del somni

I ara em trobo en la tempesta.

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

 

I ser, com un ocell volant pels boscos

Tallant amb el vent les ales

Saltant totes les fronteres

On la llibertat m’abraça.

 

I miro, tot allò que s’origina

Mes enllà de la finestra

On el record no s’oblida

I se’n va sense fer fressa.

 

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

Vés al poema sencer
Ricard Mirabete

Carrer Elisabets

Un gos llop borni i geniüt

alça la pota i saluda a tots els folls;

desordre de peus i sabates esplendents

que trepitgen amb estrèpit

l’aigua dels bassals dels restaurants.

Els amagatalls del carrer estan il·luminats.

La pluja cau com plom. Davant meu

un drapaire matusser m’escup silenci

en la forta i desmesurada foscúria

d’uns ulls que diuen tant sense veure-hi gens.

Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

Petoneja’m tot el cos

Petons que ens besen les ànimes amb els dits del sentir.
Petons que somnio quan a prop ets de mi.
Petons fugissers que les presses espavilen.
Petons d'amagatotis quan sentim que ens vigilen.
Petons innocents que ens desperten la pell.
Petons inesperats que provoquen rampells.
Petons misteriosos que et deixen bocabadada.
Petons robats que s’amaguen sota la taula.
Petons austers que fugen de la tendresa.
Petons que em duen a l’orgasme mental.
Petons en espiral amb una llengua juganera.
Petons mentiders que dissimulen la veritat.
Petons que fan pessigolles al ventre.
Petons de papallones, lliures de tot mal.
Petons maternals.
Petons filials.
Petons amicals.
Petons amants.
Petons familiars.
Petons banals.
Petons acompanyats
Petons en soledat.
Petons sense resposta.
Petons sense volta.
Petons, només petons.
El llenguatge de l’amor.
El meu cos espera...
els teus petons.
Tan sols...
petons.
Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

No cerquis

Eternament present

No cerquis
Més enllà del què no tens
El futur serà present
Només cal seguir sent

No cerquis
Allò que mai trobaràs
El temps mai s’avançarà
No perdis el teu tarannà

No cerquis
I tampoc esperis
No et venguis
Ni res et creguis

No cerquis
Ni a fora ni a dins
Només a l’infinit
Trobaràs el sentit

No cerquis
Només gaudeix la vida
Sense vergonya, aprofita!
No perdis de vista
la teva fita

No cerquis
perquè tot ja ho tens
cor, ànima i ment
ets eternament, present
Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

La llum es mor

S’allunyen els nostres camins,
camins sense fi.
Trobades esporàdiques
No sempre fantàstiques.
Cerquem el sentit
Que ve i se’n va
Ens ho prenem tot a pit
Mai res és en va.
Fugim de la veritat
Envoltats de la por més gran
La desconfiança ens separa
La gelosia ens esguerra
I ens forada la pena.
Caminem sense pressa
i la velocitat ens estressa.
L’ànima no descansa
El neguit ens ben carda.
La felicitat fuig de les nostres mans.
La nostra història s’escriu cada dia.
No hi ha aturada mentrestant.
Només ens queda l’empatia.
Oblidem-nos una mica del nostre ego.
Sense fluir, amb tu ensopego.
Els errors no ens ensenyen,
Sempre es repeteixen.
Aprenentatge castrat.
Patiment perpetuat.
No tenim excusa.
La vida ens busca.
Amagats i torturats
La llum és foscor
La llum es mor.
Ets meu món
Et mous en rotació.
Vés al poema sencer
David Madueño

Porcellana

Se'ls ha trencat de nou la porcellana.
La van comprar de souvenir
en un viatge que resta
a les golfes, on les fotografies.
I això que, en caure la figureta,
s'ha revelat un buit circular de netedat impecable
damunt l'aparador de la sala.
Ja no poden recomptar les esquerdes
que delaten els mil i un descuits,
ni les expiacions guanyades
amb un tub de cola d'impacte.
 
Aquesta vegada, però,
el gresol de fragments
amenaça amb la ruïna de l'encaix indesxifrable.
Té l'enterrament pagat, i ningú la plora.
El dubte és saber qui dels dos
prendrà abans la pala i l'escombra
arreplegant la brossa del record.  
Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

Eternament present

No cerquis
Més enllà del què no tens
El futur serà present
Només cal seguir sent
No cerquis
Allò que mai trobaràs
El temps mai s’avançarà
No perdis el teu tarannà
No cerquis
I tampoc esperis
No et venguis
Ni res et creguis
No cerquis
Ni a fora ni a dins
Només a l’infinit
Trobaràs el sentit
No cerquis
Només gaudeix la vida
Sense vergonya, aprofita!
No perdis de vista
la teva fita
No cerquis
perquè tot ja ho tens
cor, ànima i ment
ets eternament, present
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Quan les ànimes volen deslliurades

Passen les albes deslliurades, entrades,
sortides, sorgides del no-res, atzars,
viles esteses arreu del paisatge.

Mentre mai adormim el vers,
el primer somriure, lentament,
mentre neixes, entre tiges i fulles,
entre les trinxeres de les albes lliures,
enem fent i refent el camí dels estels,
ja saps on és el far del primer mirar.

Quan neixes, entre versos, encesos,
entre els arbres de les matinades,
nues, entregades, a les albes,
senzilles, com ales lliures.

Som a un sol pas de l'ànima deslliurada.
Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Si em faltés

Si em faltés la parla,
voldria ...
Dibuixar rialles,
onejar parpelles,
regalar mirades,
i amb la veu del cor,
escoltar cançons
per dansar descalça.

Si em faltés la veu,
voldria...
Escoltar en silenci
la remor interior,
i amb mans diligents,
escriure poemes
llençant-los al vent

Si em faltés la paraula,
voldria...
Acaronar mots
en la meva falda,
guardant-los dins meu
per donar-los vida,
i amb un crit d’esglai,
obrir la ferida.

Però, ai !
si em faltés l’amor.
L’amor a la vida.

Emmudiria el cor.
Les mans moririen.
L’esperit inert.
La ment adormida.

Si em faltés l’amor,
d’amor moriria.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Entre tantes terres de portes obertes

Entre terres tàntriques, esteses,
els versos, encesos, salvatges,
versats, endins, la tinta roja,
puny tancat de llibertat,
lluita ferotge i abismal,
animal d’ànimes lliures,
esperits introvertits, servits,
fins que no hi hagi més límits,
entre els braços de la fada dolça,
entre els llavis de la nimfa més tendra,
ja saps on s’acaben les paraules nues,
allà on despulles les ales de les nits,
mentre m’ajec al teu pit, fet de dits,
molls i bruns, plens de sorra dura,
d’aquella que neix a les roques,
braves, de les ales deslliurades,
quan somnies, entre càntics,
antics, silvestres, adormits.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Cada llum molla dins la lluna

I entre les tenebres, terres tortes i dretes,
entre les muntanyes dolces de la mirada,
d’ara en endavant tot serà com l’imaginat,
mentre, entre matí i matí, ja tot és nat, de nou,
una vegada més, sempre presents, eterns,
entreveiem el veure i el viure amb el beure,
sense ell, i de totes les possibles maneres,
som tantes, tantes llunes tendres, tants...

...Tants oblidats, tantes oblidades,
pel camí del mig, pel camí, arrupits...

Dansen les línies acrobàtiques,
dansen i passen, nues, les llunes,
les albes, despullades de món,
de somni, encès, comprès,
estendrem el vers darrer.
Vés al poema sencer