Cercador

Glòria Bassols

Capvespre de coure a Terrafort d'Empordà

   (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

En roja vesprada de tardor, a dins la mirada,
un matís exaltat d'una fembra de foc i cel,
que, com l'aram, s'afaiçona des de l'arrel,
fa transmissor d'energia i insinua l'albada.
Al Terrafort d'Empordà fa vent de música.
A ponent de la mar, un noble coure antic,
que destil·la repòs i una jornada ja marcida,
desafia memòries i la llei de l'oblit.
En roja vesprada de tardor, al món un color,
el que accepta conquerir el foc i els instants,
per engendrar virginals rosades dins el cor,
després de nits d'estrelles, carícies i cants.
Al Terrafort d'Empordà, s'alça damunt del plom
un mirall de teulades, i s'esvaeix aquell gris
que se'ns apodera quan no sabem qui som,
perdem el gest i ens turmenta l'anhel de paradís.

Marta Pérez i Sierra

Garnatxa negra

                                   (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Els peus creuats també esperen.
La bossa sobre la falda.
En una carta, em tornes les claus.
Tots els mots han fugit.
La signatura. Il·legible. Dia a dia.
Guanyar una altra mena de tinta.
La plego i la desplego. L’ensobro.
Potser s’esmicolarà en els llavis del delit,
en la cintura de les vinyes.
Una copa de vi desafinat.
Impacient el fruit, amarg i dolç.
La brusa blanca oberta a la nit
d’una cala cenyida de pins.
La bossa sobre la falda.
Els peus creuats també esperen.
 

Glòria Bassols

Respirant a Cap Ras

                                   (2n permi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Inhalo esquitxos de sal i ofrenes d'oceà
i surten les pors de les nits i un crit de plom.
Si l'univers fos un cant, respiraria a l'Empordà,
exhalaria condemnes i fletxes mal clavades.

Vull dir-te que hi ha tanta vida que apareix
en el viatge del mar; i jo, en el meu sospirar,
proclamo la seva paternitat, el blau m'ungeix
i, en els seus corrents, la temença de l'atzar.

Inhalo un missatge poderós, un cant mariner
i surt un alè d'ombres, malsons de fang i mentides.
Si l'univers fos un cant, voldria un cant rialler,
que exhalés les basardes, pel temps, ja occides.

Vull dir-te que se m'obren les portes d'un altar
de presència, un sentiment de sirena reneix.
Sol·licito, de la pedra, el seu etern callar.
Expiro completament tot el que no serveix.

 

Francesc Parcerisas

A Londres

I

Plourà encara a Londres i el passeig
humitejat s’omplirà de papers amb el vent.

Hi ha una noia rere la finestra
que mira amb insistència i belluga la mà.

La puc seguir d’una cambra a l’altra
i sovint la veig despullar-se al bany,
perquè ho fa exprés.

II

Ens arraulim, sols, entre tota la gent
que foragita el fred cru
                                    de Trafalgar Square,
marxem cap al metro
                                  ple de fosca calor
i ens ajuntem més, per besar-nos,
perquè ho fem exprés.