Cercador

Joan Vinyoli

No a la cançó perfecta

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

Marià Manent

A mitjan setembre

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arrecades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella.

Miquel Bauçà

Els diumenges, a la tarda

Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estrenyes les noies davant la setmana
de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s'evadeixen ... '... fins a l'eternitat!!!'
El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s'evadeixen fins a l'eternitat ...

Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.