Cercador

Teresa Bosch i Vilardell

Molsa

Ets fill del misteri.
I el misteri ha arrelat en tu
i t’ha cobert el cor de molsa.
I potser, i en aquest potser
també rau el misteri,
ja no hi ha res a fer.
Perquè sempre cauran gotes
que alimentin la molsa
i li facin brillar el verd
o els verds, i que enlluernin.
I ningú el podrà veure,
aquest teu cor que batega
amb sang enverinada de records,
tan sol, dessota.
 

Marta Pérez i Sierra

XXVII

No puc viure emmurriada per
matinades que em segaren. Sols
enyoro poemes blancs. Somriures
cecs d'aquells dies. Bressolo un nadó
amb taquicàrdia cada vegada que hi
penso. Encara més, un nen de tres
anys, amb els ulls ben oberts. Em
mira i em diu mama.

 

Quim Ponsa

Nua

Tant sols una cadira en la platja buida.
Una cadira blava arran d’onades
i ella completament nua i estassada.
Amb els braços oberts, els pits nus,
les cames obertes entomant l’oratge,
nua, completament nua a mercè del mar.
Sentia la pell eriçada i com el sol càlid
la prenia en un coit endolcit i tendre.
Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,
com la salabror li penetrava cada porus,
mentre esperava pacientment i excitada
que el Déu Neptú la prengués sobre la sorra.

Marta Pérez i Sierra

XXVI

Arribaves a l'alba. Trobador errat.
Llençols rebregats, un llac entre
muntanyes de neu. Tu suraves sobre
meu. Aquell tren d'alta muntanya
descarrila. Les mans tallades. El vers 
impotent.