Poemes

David Jou

Series encara una feina per fer

Pàtria completa, amb les illes i l'horta,
i un nord més al nord i més rica i unida:
per molt que volguessin, mentida a mentida,
negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

 

series encara una feina per fer,
un alt objectiu de treball i coratge,
un crit, un estímul, un poble, un paisatge,
la feina i la festa de cada carrer.

 

I m'omple en l'espera un tenaç pensament
de pau que voldria que sempre tinguessis,
i veig el futur que voldria que et fessis
sovint molt llunyà i, algun cop, imminent.
Vés al poema sencer
Marc Granell

I les valls d'Àneu

Enllà lluny,
enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer,
pregària.

Enllà lluny,
enllà al nord.

 

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
i alba.
Vés al poema sencer
Agustí Pons

Quan ell em besi els besos de sa boca

i el seu alè es confongui amb el meu
i el seu braç dur ajunti els nostres cossos
i el seu desig s'escampi lentament.

¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!
Aturar el món i el seu girar latent:
copsar l'Etern com si un secret inútil
ens convertís en llum de l'univers.

Quan ell ve a mi
la meva olor el reclama
i el meu cabell perfumo, impacient,
i el meu somrís el meu amor delata
com si en l'amor l'amant es trobés pres!


Enutjo el vent quan sóc el seu refugi
i el protegeixo de tot contratemps:
em dono a ell -i en ell em converteixo-,
i amb ell sostinc el nostre únic miratge:
àmbit dels déus i sorra del desert.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

L'oracle del Jordi

Amb els ulls clucs deixes que la nit t'acotxi
des de fa un any ja, cada nit,
amb el seu llençol humit.
 
Engrapes amb força i al vol
el primer raig de llum de sol, cada matí,
quan s'acosta cap aquí.
 
Al migdia mandreges,
sobretot ara que, amb la calorada,
tens l'estona ben assedegada.
 
A mitja tarda tens visita
de la fagina, l'esquirol, la merla o el cabirol,
i si és diumenge, fins del cargol!
 
Quan es fa fosc, abans d'acomiadar-te,
amb la mà estesa demanes l'últim ball
i amb els ulls clucs, nosaltres,
ballem amb tu fins que ens venç el badall.
 
 
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Les muntanyes són elles

A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs. 

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

 

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Vés al poema sencer