Cercador

Glòria Bassols

Tast de bosc altempordanès

(segon Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


L’atac potent 
de l'alzinall, el pi, els romanins
en terres aspres i inquietes
amb aromes de mar i puixança
i molta bravor balsàmica,
en passant pel nas,
recorda la grandesa 
ardida de l'Alt Empordà.

Mentre es desplega 
una fresca simfonia
d'intensitats de vent
i d'aus fent camins de cel
que insinua les latències,
fa tancar els ulls
i obliga a inspirar
l’embruix d’aquest país.

És el regal d’un instant,
un interval d'afirmació,
que desemboca
en un final etern
~racó de memòries,
encontre amb l'origen~
amb un fons deliciós,
únic i inoblidable.

Un tresor!
 

Gabriel Maria Pérez

Quatre mil dos-cents petons

Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres
per tota la teva pell,
porus a porus.

I em recordaràs durant algunes nits,
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...,
però de sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens d'argent i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

 

Marta Pérez i Sierra

IV

Sagno les teves hores pintades
d'impossibles. I no hi ha res. Ni desig.
Ni espera. Ni turment. No hi ha res.
Unes sabates sense cordar abandonades.
Una verge de plàstic plena d'aigua
beneita. Pols al llom d'uns llibres vells.
Una font d'aigua mineral a la roca de
Burriac, que ja no goteja. Una nena amb
trenes envestida per una bicicleta. No hi ha.
Res. Ni un somni. Només tu.

Gabriel Ferrater

El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.