Poemes

Maria Mercè Marçal

Foc de pales

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.
 
Vés al poema sencer
Marc Granell

La nit

La nit perfecta, cau soledat a les espatlles.

Qualsevol nit. Ara. 
                              Tot desert 
pots passejar els carrers sense por 
de navalles antigues de fam, 
d'ombres sobtades de crits 
desfets en rialla al fons del silenci. 
No hi ha cap perill. 
                               Centenars 
d'homes vetlen per tu, com pares, vigilen 
farcits de navalles i d'ordre, de fosques  
veus de metralla i ordre, de plaques lluents 
legals i d'ordre. 
                         Ja. 
                              Pots jaure tranquil.

L'ordre, perfecte, cau la teua sang a les espatles.
Vés al poema sencer
Gaspar Jaén

A l'amor d'ara

Com voldria que fosses tots aquells
pels qui alguna vegada he escrit algun poema,
haver mirat amb tu ciutats del nord d'Itàlia,
hiverns, tardors a l'Europa central,
i, en nits de foc roent, d'albada i gessamí,
haver creuat amb tu antigues carreteres
amb palmes vora mar,
taronges i xiprers a frec de llavis.

Com voldria que el present que tu ets,
plaent i amable ara,
vingués de molt lluny,
d'uns altres anys sens tu
que a la pell ens deixaven
nits d'escuma i estels,
un perpetu desig que no finia mai,
una joventut primera que no era conscient
de ser ella mateixa.


Mes sé com és d'inútil el desig que m'habita
en una nit de pluja i primavera
que haurà de passar com totes.
Altres amors t'han precedit
i han ocupat el lloc que ocupem ara nosaltres,
els nostres pensaments, els nostres braços,
el nostre breu present.
Ho sabem sense dir-ho.
No cal tenir dades ni testimonis.

 

Tots els amors han d'arribar tard o d'hora?
¿Sempre els hem de viure com si recomençàssem,
assassinant qui abans ha ocupat el seu lloc,
sens deixar en la ment el record, la presència
de tots aquells que hi foren?
Vés al poema sencer
Susanna Rafart

Desar la llum

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.

 
Vés al poema sencer
Jaume Subirana

Traspàs

Què són, les tardes?
¿El parc o la basarda,
el sol entre el roser,
l'espina o el moment
de desclavar-la?
Que són, aprens, i algun
dels jocs que fa la llum
en traspassar-les.
Vés al poema sencer