Poemes

Susanna Rafart

T'he pensat com un trànsit

T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.

 


T'he pensat com la llum.

 

 
Vés al poema sencer
Lluís Llach

Cal que neixin flors a cada instant

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens faci mal.


No somniem passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

 

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

 

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.


 
Vés al poema sencer
Eudald Puig

Fe

El rellotge penja del mur.

 

El temps ja té un bell altar i una corda
precisa.

Tots els vells es van agenollant
i remenen terra amb les mans;
cerquen l'antiga nissaga dels redemptors.
Un d'ells n'acoltella un altre per pietat.

Són plens de fe.

 

Les noies han portat flors d'espadella
i l'alt pinacle d'atzavara,
quan floreix davant la carrossa mortuòria.

 

Quan tots els presents resen, ebris,
les benaurances i el rosari,
els cancerosos solen mori dolçament.

 

S'il.lumina el rellotge al vespre.
Tot es perd dintre la plàcida nit.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Nadala

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
 
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
 
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
 
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Alguna cosa lleu

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.
I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?
Vés al poema sencer