Poemes

Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, 
la veu d'un fill
que et parla en llengua 
no castellana;
parlo en la llengua 
que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 
Vés al poema sencer
Joan Salvat-Papasseit

Paisatge

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.
Vés al poema sencer
Joan Maragall

La ginesta

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall. 
Vés al poema sencer
Carles Riba

Tot el que he perdut

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,
és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.
Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,
de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança? 
 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

El cabell rull

El cabell rull del menut trapella. Tot
ho gira i capgira perquè li vol saber
l'ànima a cada cosa. Tant si com no.
Els seus peuets perfectes que petoneges
quan el banyes. L'alegria del mugró
quan ell el prem. Els nens fent tabola
al parc. Soroll de sabates menudes.
Escalfor de mans inexpertes a raig.
Sense discriminació.

La joia segura d'abraçar-lo quan
manlleva el meu llit com a prt dels
seus somnis.
Vés al poema sencer