Article

La migdiada

Sóc a la meitat indecisa d’una migdiada, al bell mig del cor de la ciutat, o d’una estació d’enllaç, o d’una minoria absoluta. La ciutat està desperta però jo dormo, davant de la petita pantalla o fullejant un diari o una revista. Em trobo ben escarxofat al sofà i tinc ganes de somiar. Sovint, cada vegada més, la faig al llit, a la meva habitació. Estic tot sol, però m'agradaria estar al seu costat, tenir-la prop i poder abraçar-la.

Em sento tan bé i tan a gust descansant una estoneta, deixant que la tarda avanci al ritme frenètic de la ciutat, on la immensa majoria es desviu per un cafè, i jo visc i revisc un petit plaer: deixar-me endur per la insostenible lleugeresa de l’ésser, de l’espai i del menjador. O de la cambra.   

Em sento com un peix a l’aigua, com un ànec al riu. Tot s’atura un momentet, un instant. El temps s’allarga vagament. Són les dues o les tres de la tarda, un dia d'hivern després de dinar, i em deixo abraçar i escalfar per la manta, i a vegades fins i tot l’esterilla. No tinc ni el més petit remordiment de perdre aquests segons, mentre em sento acaronat per la manta i amb els meus peuets cada vegada més lluny, em sento lleuger, suspès en una levitació, protegit. Separat del món, em trobo molt bé. L’únic moviment de la tarda és algun ocell que passa pel balcó o algun cotxe que passa pel carrer, o bé algun veí que puja les escales. Tots els sentits se’n van, no noto res, tot fuig i levito fins que, al cap de no sé quanta estona, m’arriben veus discretes, massa febles per poder-les identificar.