Article

L'Alt Empordà

Portbou, Colera, Llançà, Roses, mar i sal, roques i onades, estiu i sol. Tot això i més és l’Alt Empordà. És una terra mítica, i no pas com el parc temàtic de la sequera. M’encanta caminar pels boscos baixos d’alzina surera, caçar bolets pel camp, anar fins a un de tants miradors i contemplar la bellesa d’una comarca de mar i muntanya, de vent i de gent comme il faut

Segons l’esciptora Maria Mercè Roca, “val la pena de venir-hi o de tornar-hi perquè fer l’Albera és fer un viatge en el temps en un curt espai de trenta-cinc quilòmetres. Hi ha tant en tan poc tros... Dòlmens, coves, jaciments, castells, esglésies preromàniques, monestirs... Però el seu interès no s’acaba aquí: també és el Centre de Reproducció de la Tortuga, a Garriguella, el Monument a l’Exili, a la Vajol, els Estanys de la Jonquera i les Reserves Marines de Banyuls i la Massana. Passar a l’altra banda és adonar-se, per fi, ara més que mai, que les collades amables de la serra uneixen més que no pas separen dues terres germanes”. 

Una part de l’Albera està protegida gràcies a diferents reserves i paratges naturals. Aquesta serra és un dels llocs de Catalunya on els contrastos naturals són més acusats. La diferència entre el vessant nord i el sud és sorprenent.  

Una altra de les singularitats de l’Albera és la fauna. Aquí es pot trobar la tortuga mediterrània, un rèptil que es troba en perill d’extinció. Qui sap si d’aquí a poc aniré a visitar-les, perquè a mi m’agraden molt els animals i perquè em costa poc fer excursions per pobles i viles empordaneses. Ja em veig gaudint com un nen, content com un gínjol al Centre de Reproducció de Tortugues de Garriguella, on l’Associació d’Amics de la Tortuga de l’Albera intenta treure-la del perill on es troba.

A més a més, la visita a Garriguella també té un altre al·licient: és cèlebre perquè hi fan la garnatxa, el característic vi empordanès. No em vull ni imaginar anar-hi amb les meves cosines, perquè sé que en voldran una o dues, que se les emportarien a casa, que hi jugarien tot el dia i que seria jo l’encarregat d’alimentar-les. 

Aquesta comarca és, per mi, sinònim de calma i de paisatge, de pantà, caminois i sureres, de brunyols de vent, bolets i pessebres vivents. Tan vivents com em sento jo cada cop que la visito. Tan ple de vida...