Article

Venècia

Allò que sembla un pal de barberia, d’aquells que hi ha a les barberies antigues, no ho és pas; es tracta d’un pal per lligar les gòndoles. I aquella persona que va vestida de presidiari, de presoner, no ho és pas; és un gondoler, un conductor d’aquesta mena de barca tan romàntica. A mi m’encanta, aquest paradís remullat amb aires de república de la bellesa, d’imperi de les arts. 

Molts amics meus coincideixen en això: Venècia és la ciutat més maca del món. No cansa mai. Tot i que hi anés cada any, sempre repetiria itineraris i visitaria els mateixos racons, sempre amb la il·lusió de la primera vegada. 

Més enllà dels seus monuments i de les seves esglésies, la Sereníssima, talment un decorat viu i sorprenent, fascina amb els detalls. Els canals són un riu de vida, una pintura feta realitat, to aquí té un moviment gronxador: les gòndoles són els bressols de la ciutat, i els que hi viatgem som com nens,  estem immersos en un mar de sentits i sentiments artístics. Venècia és la joia de la llacuna; és, per mèrits propis, la ciutat més romàntica d’Itàlia i una de les més belles del món. 

Venècia és un mar de mar de sensacions, que inunden les papil·les gustatives dels ulls; i la boca i els ulls saliven alhora, em cau la baba gaudint de l’espectacle dels fanals, els bancs, els ocells, els colors, els xiscles dels mercaders... 

L’escenari s’il·lumina, s’aixeca el teló, comença la funció. Llums. Acció. Estava somiant? 

La llacuna s’il·lumina, s’esvaeix la boira, comença el dia. Surt el sol. Vida. Estic vivint!