Article

La cascada

És el començament de l’estiu i som joves. Tenim ganes de gresca i d’aventures, de viure el matí i, sobretot, el migdia i la tarda que espetega amb un sol tan rodó com ofensiu. Com sempre, fa molt bon dia  i ens hem de remullar perquè la calor va pujant cap amunt. Sembla que la vida sigui senzilla: tot és bufar i fer ampolles. 

Només cal un xic de valentia i, potser, algun objecte flotador que ens ajudi a nedar contra corrent, a tocar la paret amb les mans, que és com tocar la glòria eterna, com arribar alo paradís perdut i, de cop, retrobar-lo molt més fàcilment i molt a prop del que pensàvem. 

L’aigua és freda i cristal·lina, més freda que als Alps i més cristal·lina i clara que al Carib. Sí, ja, és una mica exagerat i potser no es pot comparar. Però no es pot comparar una masia al mig de la muntanya, lluny de tot i de tothom, desconnectada del tràfec i del tràfic del món, de les absurditats i de les presses de les grans metròpolis i de les destinacions turístiques més a l’ordre del dia. 

Talment les cascades del Niàgara, l’aigua cau i omple el petit estanyol, tan minúscul com ple de bucolisme, de tendresa. Aquella tendresa que m’omple la cara i, per què negar-ho, l’ànima cada cop que veig el meu germà tirar-se a l’aigua des del capdamunt de la cascada, de peus, de cap i en bomba. La mateixa tendresa que m’omple en veure els meus nebots practicant les primeres aventures subaquàtiques i els primers llançaments de cap, amb algunes planxes de ca l’ample. La mateixa tendresa que em venç quan el pare invita la mare a nedar contra corrent. La mateixa tendresa que s’apodera de mi en veure la meva tieta prenent el sol i l’ombra i examinant roques. O cada cop que veig la meva àvia més jove que mai, entrant tímidament a l’aigua. 

Perquè és estiu i tot fa olor de cascada, de gaspatxos de l’àvia o de migdiades i dinars entre tovalloles humides, portes baixes i lavabos sense cortines. Tot fa la vida més fàcil i més senzilla. És estiu i som al Solsonès.