Article

Les garotes del meu padrí

La Costa Brava és la costa més maca de totes les costes que es fan i es desfan. És la meva favorita. Navegar-hi és tot un delit. Les roques, les cales, els pescadors...Tot té un regust de sal i de sol. En definitiva, un gust d’estiu total. La Costa Brava és l’entrada d’ Europa, l’avantsala de la modernitat barrejada amb els pescadors i amb els navegants a vegades valents, a vegades solitaris.

El xivarri dels turistes no trenca, per fortuna, l’harmonia del litoral català més abrupte que conec. Navegar-hi és un esport tan saludable com un raig de sol a mitja tarda. Es tracta d’un sol de suc de llimona que m’enlluerna a cada glop, un sol de sal i cel que adorm i aviva alhora, enmig d’un dia fantàstic envoltat de gent que m’estima.

Cada gest és un ritual, cada passa és un avanç, cada persona és una figura. Res és absurd. Al contrari, tot té gust de mar, d’aigua salada, de piscina natural, allà on la terra i la mar es donen la mà, fins i tot s’abracen, en una mena de dansa mig nàutica mig terrestre, on els convidats són els mariscos que habiten les roques, i on l’amfitriona és una sirena tan real com la vida mateixa.

Així de reals són les patates, les olives, les begudes i el vermut que anticipen el que vindrà. És a dir, les garotes del meu padrí, que no són ni més ni menys que l’exquisidesa més rica d’aquest litoral abrupte. Mare meva, que bones. Renoi, estan boníssimes, em ve salivera tan bon punt les veig dins de la xarxa. I la salivera crida els sucs gàstrics i la panxa comença a fer sorollets.

Mentrestant, el meu pare llegeix el diari, la meva tieta pren el sol, els meus cunyats fan una excursió i les filles del meu padrí neden. Algú escura les patates en el precís instant que comencem el gran festí: la carn taronja esponjosa amb un rajolinet de llimona (que no és obligatori) em fa sentir superbé.