Article

Jugar al riu

El terra barrejat amb l’aigua sembla fang. I a mi em recorda altres moments i altres llocs, quan solia fer figures de fang, quan en feia la meva àvia, i sento de nou el color i la consistència del fang, un element marró com una castanya de tardor i dur i tou com una persona.

M’encanta la cascadeta. I també els ponts sobre els rius. M’hi trobo ben a gust, m’agrada anar-hi a prendre el sol, a banyar-me una mica sota el sol que cau com un cítric madur, al costat del cant dels ocells i del xiscle de la mainada, que sempre neda. Aquesta calma és tot el que vull, no demano res més, ni a la vida ni a l’estiu.

D’aquí a una estona, aniré a passejar riu avall, al costat d’algun amic del poble. I després ens llançarem a l'aigua des del capdamunt del pont, o bé des d'una roca.

I per mi serà tota una heroïcitat no espantar-me davant d’aquelles bestioles que el meu nebot ha batejat amb el nom d’helicòpters de riu. Si m’espanto i caic, em mullaré la samarreta, quina llàstima perquè justament avui no en tenia cap de recanvi, encara passaré fred al cotxe, de tornada, mentre fora Catalunya crema prop dels quaranta graus que em fuetegen la pell com una mala cosa.

Fa olor de plantes, però ara no sabria dir ben bé quines. Per sobre, el perfum més aviat verd fosc llisca per les ribes del riu, amb un toc de menta flotant sobre les aigües tranquil·les.

Quan em vegin aparèixer amb la samarreta mullada, riuran i tornaré a sentir la humitat. En un tres i no res, els quaranta graus de la canícula catalana tornaran a imposar-se i faran de la samarreta un tros de paper una mica rugós i fràgil, un tros de paper on s’han escrit uns instants fugaços de la meva vida.