Article

Xocolata desfeta

Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) és un enorme exercici d’estil de l’escriptor català Joan-Lluís Lluís, on un sol relat és reescrit de 123 maneres diferents, amb molta riquesa literària, potencial i estilística. És un llibre ple de mots, de girs, d’enginy, de retòrica, de jocs de paraules, en fi, té de tot. És un cant a la llibertat de creació, a la llengua i a la seva plenitud, i fins i tot –i sense cap mena de vergonya- a les grans plomes de la literatura catalana.

 

Hi podem trobar un sol relat, però en una diversitat de formes i de fons que van des del conte contat sense verbs al conte contat amb abundància de verbs, passant pel monovocàlic,  pel monosil·làbic, pel lipograma, per l’homòfon, pel relat a ritme de rap, per l’escrit en algun dialecte, pels versos diversos i pels que utilitzen les paraules com si fossin colors. I un etcètera infinit. A Xocolata desfeta La fonètica esdevé ètica de fans, el text esdevé textura i les paraules esdevenen paraparaules.

 

El mateix vespre dels quatre gols a l’estadi, jo em trobava, una estona abans, a la grada, però en una altra grada (que també m’agrada), la del lloc on es presentava el llibre, i els quatre gols que es va marcar l’editorial van ser Màrius Serra, Matheew Tree, Isma Prados i Emili Manzano. I el jutge de l’encontre fou en Josep Pedritxol.

 

Per cert, un avís als periodistes adormits: no cal que us rumieu ni una entrevista a l’autor, ni una nota de premsa, ni la contraportada. Tot això us ho ofereix el mateix llibre. La millor recepta per afrontar aquesta primavera és un gran paquet de 123 quilos de mots mai muts i amb una cocció lenta i, alhora, calenta. Ca!