Article

Crítica de la literatura, crítica per al present

Durant les últimes setmanes he llegit alguns llibres amb la condició de la crítica literària a Itàlia.

Es tracta de reflexions i anàlisis que no tenen només a veure amb l’àmbit literari, sinó que des d’aquest pretenen tocar qüestions fonamentals de tota l’actualitat. Quina actualitat? Aquella no només italiana sinó occidental i després mundial: l’època de la informació totalitzant i totalitària, que en el flux ininterromput de notícies i paraules aplana els missatges i comprimeix el temps, la pròpia possibilitat de la interpretació. Entre aquests llibres, he de destacar, per profunditat i intel·ligència, els de tres d’entre els majors crítics i historiadors de la literatura italiana: Romano Luperini (Breviario di critica, 2002), Francesco Muzzioli (Quelli a cui non piace. Pamphlet sull’esercizio della critica, 2008), i Giulio Ferroni (I confini della critica, 2005; Scritture a perdere. La letteratura negli anni zero, 2010).

Més enllà de les diferències argumentatives, aquests assajos convergeixen en un punt en comú: el discurs crític, de la profunditat, va enrere davant d’una força de persuasió sobretot televisiva, tota ella superficial. L’encontre no és pas irrisori perquè toca el problema no només de la cultura compartida i de la capacitat de llegir el món, sinó també de la didàctica dels valors que l’ensenyament de la literatura sembla que maldi per promoure entre les noves generacions. Just sobre el moment de la didàctica s’atura Luperini, que tracta de recuperar la dimensió històrica i social de la literatura i de la crítica literària com a possible civilització del diàleg.

La classe acadèmica s’ha de transformar en una comunitat al voltant de la “centralitat de la lectura”, que exalta “el moment de la participació interpretant, gràcies a la qual els estudiants esdevenen protagonistes de l’ensenyament”. L’hermenèutica, que “vol conèixer l’altre, el diferent, el llunyà de nosaltres a través de la dialèctica del diàleg”,  contribueix així a educar al confrontament, entrenant alhora en la democràcia perquè és “conscient de la parcialitat no només de cada posició –i per tant també de la pròpia-, sinó també de tota la disposició cultural, i primer encara social i civil, en el qual es col·loca”. El crític, per tant, ha de ser abans de res un “mediador cultural” capaç de reactivar el patrimoni literari d’una comunitat.

D’aquesta posició, se’n fa ressò la de Muzzioli, que proposa una lectura atenta del text, interrogat en les seves estratègies profundes. Emergeix, en fi, l’exigència d’un daltabaix i del rebuig de qualsevol mistificació de l’imaginari col·lectiu produït pels mass media a través de la lectura i la crítica literàries.  

Finalment, segons Ferroni, allò que avui en dia pot salvar de l’oblit la literatura i el seu sentit d’intervenció sobre la realitat és una disposició a sostreure en lloc d’acumular. Cal, per tant, retrobar la passió per l’essencial: “Junt amb una arrel ecològica de l’ambient físic sempre tenim més necessitat d’una ecologia de la comunicació, que actuï com a ecologia de la ment, que alliberi les nostres ments dels descarts infinits que les mantenen assetjades en tot moment, amb una variada cadena de manipulacions a les quals molt pocs es poden resistir”. Tots a treballar, doncs, per alliberar-nos d’allò superflu i tornar de debò a parlar.