Article

Reactivar la tendresa. Per una ètica de la paraula poètica

La primera dada que cal subratllar un cop llegit l’últim llibre de Piero Ristagno és la força d’un coneixement adquirit, perceptible difusament en cadascun dels seus versos. Si hi afegim la fermesa conceptual que hi havia als reculls anteriors, el poemet Due atti e un epilogo és, sens dubte, una important estació en el viatge d’aquest poeta. La poesia de Ristagno condueix el lector din d’un locus hominis per compartir, sol·licitant la creaturalitat de tots dos per esdevenir comunitat. Evocar l’altre, incloure’l a la dimensió pública del sentiment és el deure que aquesta poesia fa des del seu  incipit: “Eccoci qui. Come una canzone d’amore”. El vers d’atac explicita, de fet, sigui la presència dels actors en escena com la condició mateixa de l’ésser que resideix en la cantabilitat, en la matèria èpica de la pròpia paraula (la de la “canzone d’amore” és una similitud que aprofundeix i d’alimenta en la més compartida tradició popular). Una paraula exhibida sovint en les maneres típiques del refrain musical (“Buttare giù la pietra e andare via / buttare giù la pietra e andare via.”) o llegint variacions que evidencien les transformacions del pensament que s’està duent a terme (“Nel silenzio che non aspetta parola / nel silenzio che non aspetta nessuno.”).

Des del punt de vista semàntic, cal tenir en compte les metàfores del mur i de l’escletxa, del ple i del buit, en les quals la que predomina com a dret constitutiu del a vida és l’error, una llibertat de no coincidir si no és en relació amb els canvis del nostre caminar (i, com a conseqüència, un altre element semàntic recorrent és el del cansament del viatge). I llavors “impasta, colora e inchioda. Poi libera”, sense reunciar mai a la dignitat obrera del treball, a les “mani nude” que excaven, a la pròpia fal·lible i heroicaa tecnica: “Impara l’arte e mettila”, i encara, “Per essere parte imparare la parte”.  

El lector, en fi, volta per les rodalies d’uns poesia-aprenentatge que entén el món com a obra, reconeixent que les accions de la gent són més fortes que la inel·luctibilitat d’un lloc. I som al motiu específic del títol, a la càrrega simbòlica dels due atti que són, sí, mesura del teatre, però sobretot precisa fórmula en dos temps de la força creadora de l’escriptura: pensament i acció, idear i fer. Dues polaritats sempre actives per tot el poemet. Heus aquí, si calgués resumir la xifra estilística de Piero Ristagno, diria que resideix en la capacitat de prestar atenció a l’humanització de cada relació entre els individus (“Coraggio, non smettiamo di parlare umano!”). És una concepció civil de la poesia que acull l’altre reconeixent-lo primer en la pròpia indicidual llibertat; perquè, dit amb paraules de Piero Ristagno: “Non si può, forse non si deve, convincere / nessuno della grandezza di vivere”.