Article

Joan Maragall, poeta d’una realitat superior

"Maragall és un poeta molt complex; de vegades hom diria contradictori. Però totes les aparents contradiccions s’apleguen en una sola raó: la vida"

Aquestes són les paraules que, en el passat segle, ens brindà l’il·lustre professor i excel·lent poeta espanyol Dámaso Alonso a propòsit de la poesia de Joan Maragall. I és que, de fet, sempre que ens proposem d’analitzar les composicions de l’autor de l’obra Visions & Cants, tard o d’hora topem amb una realitat poètica que ens deixa entreveure els vincles que amalgamen –ja només en una primera lectura– "vida" i "poesia" com una unió compacta i homogènia. Maragall no entenia la poesia únicament com un producte de l’artifici, sinó que més aviat la concebia com un mitjà, una forma, de transmetre vivències pròpies –sinceres– i de materialitzar la vida –la pròpia experiència– servint-se de la paraula.

Un bon exemple d’aquesta dicotomia ens l’il·lustren el conjunt de poemes que, tot sovint, el poeta escrivia immediatament o poc després d’haver-se deixat impregnar per la natura de certs paisatges que ell mateix presenciava. Fixem-nos, si no, en la sensació d’immediatesa que expressen els versos "com me plau / el veure davant meu en costa suau / un prat ben verd sota d’un cel ben blau!" (Pirenenques); o amb quina gosadia el poeta interpel·la la Verge de Núria quan li pregunta "Per què ens mireu, Verge Santa, / amb aquests ulls tan oberts?" (Goigs a la Verge de Núria); o el fet de constatar esdeveniments tan espontanis com "Passa una àliga al cel / que sembla que amb son vol l’espai s’eixampla" (Del Montseny); i fixem-nos, finalment, en la captació instantània del moviment sinuós dels versos "L’onada s’adreça, / venint s’ageganta, / avença i s’acosta / callada que espanta" (Vistes al mar).

Així doncs, tot aquest conjunt d’elements anteriors i la visió ètica maragalliana de la vida, que parteix de la influència del vitalisme d’Ibsen i Nietzsche, no fa més que corroborar la teoria de "la paraula viva" que l’autor va donar a conèixer per primera vegada en un escrit l’any 1903 i que, posteriorment, acabaria constituint el seu assaig l’Elogi de la paraula. És més que justificable que, quan parlem de la paraula viva, La vaca cega sigui per antonomàsia un dels exemples que preconitza més bé aquesta teoria (si bé n’hi ha molts d’altres i no pas menys rellevants): l’autor és capaç de presentar-nos una escena que, prèviament, ha estat manllevada de la realitat externa; seguidament, codificada per les sensacions de la realitat interna de l’autor; i finalment, exposades a la receptivitat de tal manera que el lector o oient la pugui percebre amb els mateixos ulls que els del poeta experimentador. Maragall copsa la realitat i la fa poèticament versemblant dins del seu discurs, sense excessos d’ornaments que puguin conduir a interpretar malament la composició com una gran hipèrbole que dilati el valor tràgic d’allò que s’esdevé. Per tant, ni el fet que la vaca pateixi ceguesa ni la crueltat del causant de la seva ceguesa serveixen per suscitar més compassió de la que cal: la realitat, com bé sabia Maragall, és prou autosuficient com per complir la seva finalitat catàrtica per ella mateixa.

Un altre poema que continuarà la mateixa línia vitalista de la qual hem parlat anteriorment és Paternal. Es tracta d’una composició breu, però alhora molt enèrgica, en la qual l’autor exterioritza la visió tràgica de l’atemptat al Liceu, causat per una bomba anarquista l’any 1893, i del qual fou testimoni (tornem altra volta al ‘poeta experimentador’). Parem atenció a la vehemència i l’impacte dels mots: furient, l’odi que esclata, la sang que es regala, colltorçades testes, esclat mortal... Paternal és un elogi a la vida i, al mateix temps, a l’acceptació de la realitat que flueix davant dels ulls d’un infant que, víctima de la innocència, "riu bàrbarament". Tanmateix, el text de Maragall que més bé integra una doctrina pròpiament vitalista és Excèlsior, en el qual la visió de la vida ens apareix representada com un esperit salvatge en estat d’alerta permanent i que vetlla per una mentalitat oberta a tot pensament nou.

Fins ara, hem parlat només d’aquells poemes de característiques generalment modernistes (tot i que també comparteixen trets d’altres corrents segle anterior, el XIX). Ara bé, a partir de l’any 1900, Joan Maragall deixarà de banda l’ofuscació decadentista ("Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!", En la mort d’un jove –poema que ja adopta un caràcter vitalista en l’últim vers–) i encetarà una nova poesia amb un dels seus reculls més coneguts: Visions & Cants. Ens trobem, així, davant d’una poesia de caire nacionalista, una poesia amb una voluntat deliberada que vol recuperar i enaltir "l’ànima catalana", tal com deia el mateix poeta. En el cas de les Visions, hi trobem un seguit de llegendes i mites catalans que, si bé ja precedien el poeta dins la cultura folklòrica, Maragall els dóna ara un tractament romàntic, com si fossin percepcions visuals més o menys oníriques. Hi figuren , doncs, llegendes com la del Mal caçador, provinent del Montseny o el Ripollès; la violació de Riquilda, filla de Guifré el Pelós, per part de Joan Garí; Serrallonga, el bandoler de les Guilleries; el Comte Arnau...

Tots aquests personatges tenen la particularitat de partir de la noció de redempció a través de la voluntat i la penitència, per haver iniciat un conflicte amorós en diferents àmbits: la renúncia a l’amor cap a Déu ("Al bell punt d’alçar Déu, / li bota allà al bell peu / la llebre endiastrada", El mal caçador); l’amor temptador i carnal ("Riquilda se li presenta / vestida de temptació", Joan Garí. O bé "Quins llavis amorosos, Adalaisa!", El Comte Arnau); i l’amor contrari a la llei divina ("Fou un amor desordenat i il·lícit!", La fi d’en Serrallonga). Per tant, és a través d’aquesta redempció –que alhora es basa en el mite bíblic del pecat original– que Maragall aconsegueix que no s’oblidi la prèvia condició humana dels personatges. D’aquesta manera, els fa esdevenir més propers al poble, el qual més tard els redimeix fins al punt d’assimilar-los en la seva estimació, tal com passa amb el Comte Arnau i les veus de la terra, per exemple. Finalment, també convé destacar que aquesta idea impulsiva que caracteritza els diferents mites de les visions evoca a una concepció modernista de la vida clarament marcada per un estímul permanent: un flux constant d’idees noves i la qualitat insaciable de l’home per alimentar-se d’aquestes.

Pel que fa als Cants, l’autor pren el paper de la veu del poble català i li ofereix un conjunt d’himnes que l’agermanen. És per això que se servirà del recurs de la segona persona del plural, per fer més intensa aquesta implicació col·lectiva: "Tornem de batalles, – venim de la guerra, / i ni portem armes..." (Cant del retorn). Probablement, els textos més importants d’aquesta secció són els que constitueixen Els tres cants de guerra (Els adéus, Oda a Espanya i Cant del retorn), en els quals el poeta expressa el seu desacord davant les conseqüències de la crisi espanyola de l’any 1898. I, en aquest sentit, l’Oda a Espanya és el poema més explícit quan l’autor acusa el país veí de viure de les glòries passades i d’oblidar els seus fills: "Massa pensaves – en ton honor / i massa poc en el teu viure". L’Oda nova a Barcelona també es manté en la mateixa tendència regeneracionista dels poemes anteriors, ja que critica la violència materialista de la ciutat.

Un altre poema que cal destacar dins d’aquests cants és La sardana, que, si bé no és del tot un cant, sí que opera com a símbol nacionalista dins del context d’aquests himnes. Però endemés, aquesta composició és una mostra excel·lent de fins a quin punt Maragall dominava la mètrica rítmica. La sardana és una composició que segueix un ritme ternari anapèstic (AAT) perfecte,

"La sar da na és la dan sa més be lla

A A T/ A A T/ A A T/ A

de to tes les dan ses que es fan i es des fan"

A T/ A A T/ A A T/ A A T/

imitant així el compàs musical de la mateixa dansa. Fins i tot, en el començament del vers número nou, on es trenca la cadència i la primera síl·laba és tònica, hi podem argumentar que l’autor ho va fer expressament per marcar el contrapunt i el canvi de ritme de la sardana. No obstant això, La sardana no és solsament una de les composicions maragallianes més importants pel que fa al metre intern del vers, sinó que també ho és per la seva rica capacitat figurativa: hi trobem metàfores copulatives com "és la mòbil magnífica anella", metàfores pures com "ull gegant", sinècdoques com "Quina mà venjativa i severa", etc.

D’altra banda, i ara deixant al marge la poesia més regeneracionista que hem observat fa uns moments, convé tenir en compte que Maragall també conreà la poesia amorosa i que no ho feu pas en un nivell més baix que el de les altres composicions que s’han contemplat fins ara. Exceptuant les primeres poesies amoroses com Ella parla/Ell parla, Festeig i Nuvial –d’un jove poeta encara tendre i que sovint escodrinyava entre els vestigis de l’etapa romàntica–, Maragall ens obsequià durant els deu últims anys de la seva vida amb l’apassionant cicle d’Haidé. Aquest cicle consisteix en un conjunt de poemes probablement basats en una relació extra-conjugal que tracta l’amor d’una forma idealitzada: "I té la gràcia al cos tan abundanta, / que en ella naix i mort tot lo que fa" (Haidé). En aquests poemes hi trobem el tòpic prerafaelita de la donna angelicata, així com també una certa similitud amb la Beatrice lloada per l’autor de la Vita Nuova que, de ben segur, Maragall ja coneixia: "i torno a defallir com defallia / sota l’encís de sa presència ràpida" (Represa d’Haidé). Una altra influència de la darrera etapa de la poesia maragalliana és la dels clàssics grecs i, molt en especial, els himnes homèrics, que acabaran actuant com a detonadors perquè el poeta català s’aventuri en la reelaboració de la tragèdia en vers que titularà Nausica.

I ja per acabar, podem concloure dient que Maragall era un poeta dotat d’unes qualitats excel·lents a l’hora de projectar la realitat d’una forma introspectiva dins la seva essència poètica. Vida i poesia, doncs, esdevenien no només un "totum" per a l’autor, sinó també una tercera i nova realitat: una "realitat superior". Aquesta mena de transsubstanciació entre el poeta i la poesia sempre havia estat una de les grans preocupacions de l’escriptor, com bé expressa en un dels seus darrers poemes, Cant espiritual:

"[...] jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fê’ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest ‘fê etern’ és ja la mort?

Més llavores, la vida, què seria?"

Tot i així, potser de manera inconscient, la resposta a aquestes darreres preguntes sempre vetllà pel poeta des dels inicis, quan va dir:

"Tinc una oda començada

que no puc acabar mai..."                         

                                                       Oda infinita